Selecciona Edició
Connecta’t

“Les rates? Abaixa la tapa del WC”

La caça de rosegadors a Barcelona, l'única ciutat que ha censat les clavegueres

Ana Montblanc, treballadora d'Ibertrac, col·loca verí per a rates.
Ana Montblanc, treballadora d'Ibertrac, col·loca verí per a rates.

Les rates viuen en colònies. “El seu comportament és gairebé com el dels lleons”, explica Xavier Téllez, un dels coordinadors d'Ibertrac, una empresa especialitzada en control de plagues. Téllez les coneix a la perfecció. La seva feina és matar-les. “A les colònies hi ha un mascle dominant i diverses femelles. Existeix una jerarquia i hi ha molta agressivitat i violència, sobretot quan un mascle intenta apoderar-se de l'harem d'un altre”, ironitza.

El primer cens de rates –dissenyat per l'empresa alacantina Lokímica– realitzat en una ciutat espanyola assegura que a Barcelona hi ha més de 213.000 rates de claveguera. Una per cada set habitants. A Téllez i el seu equip no els sorprèn la xifra. L'expert manté que la novetat és que abans l'estiu era una època més propensa per a plagues com les paneroles. Les rates, “que són territorials i exploradores”, no es feien tan evidents a l'ull humà fins que no arribava el fred. Però les coses han canviat: abans els albiraments es disparaven entre el novembre i el març però aquest any les alarmes a l'empresa controladora de plagues s'han mantingut constants. El coordinador d'Ibertrac creu que es deu al canvi de temps, a les tempestes… i a desenes de microfactors que provoquen que aquests animals surtin a la superfície provocant mil i una esgarrifances.

Ahir, Téllez i Ana Montblanc, una de les operàries de l'empresa antiplagues, tenien la missió de continuar les funcions d'extermini en un enorme local en desús del barri barceloní de la Sagrera. “Aquests són els típics llocs on hi ha rates”, assegura Montblanc amb l'experiència que li donen 11 anys al sector de les plagues. “En tinc per escriure un llibre. Hi ha vegades que has de fer de psicòloga amb els clients per les pors i fòbies que comporten els rosegadors i les paneroles…”, ironitza. Montblanc és el viu exemple que l'imaginari col·lectiu està equivocat en creure que al sexe femení sempre l'horroritzen més aquestes plagues. L'operària transporta en una maleta paranys i esquers amb els quals combatre qualsevol tipus d'amenaça. A les mans de Montblanc l'única opció a la qual es poden acollir els rosegadors és la mort. Així i tot, alerta: “Mai a cops ni a bastonades”.

La pregunta es fa ràpid: “Però en un lloc així tancat, per on entren les rates?” La resposta també és ràpida. Per assumir-la es triga més temps. “Poden entrar per qualsevol lloc, però el més habitual és trobar-se un WC sense tapa o obert per on accedeix la rata de la colònia que fa la funció d'exploradora. Si el que hi ha al local interessa, llavors avisa la resta”, aclareix Téllez. Potser era millor no haver-ho sabut. “La prevenció és important. Abaixa sempre la tapa del WC i si un lloc ha d'estar buit un temps, no està de més col·locar un pes sobre la tapa”, aconsella.

Téllez i Montblanc revisen els paranys. Localitzen el cadàver recent d'un dels animals. Des de principis de mes s'ha imposat una nova normativa. “Ara quan arribem a un lloc, primer hi hem de col·locar paranys no tòxics”, aclareix Téllez. El rosegador menja i després deixa darrere seu un rastre que amb una llum ultraviolada és perseguible. “Semblem el CSI. Així sabem d'on venen les rates”. En aquest local hi ha dos desguassos oberts. Els “maleïts rosegadors” surten d'un d'ells. La nova norma obliga, després de verificar la presència de rates, a col·locar esquers de baixa intensitat de verí. “És un anticoagulant. La colònia de rates se'l menja i mor al cap d'uns dies”, assegura. Si amb aquesta intensitat no eliminen les rates, incrementaran la dosi. “Hi ha vegades que tot plegat es complica. En alguns casos hem arribat a necessitar càmeres de videovigilància per esbrinar d'on venien. També hi ha el problema de les rates velles, que no són molt curioses i eviten els esquers”.

Montblanc segueix col·locant paranys. Revisa la zona i detecta petjades de rosegador. “Hi ha vegades que les sents encara que també hi ha molta llegenda urbana”, reconeix. Malgrat les enraonies, l'operària no s'oblidarà mai d'aquell local del Raval on va veure un exemplar únic: “Vaig pensar que era un gat”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ