Selecciona Edició
Connecta’t

Festa abans de la batalla municipal

Barcelona encara la diada de la Mercè abans de les incertes eleccions del 26 de maig

Avui és una incògnita quins són els rostres de molts candidats a les eleccions del proper 26 de maig.
Avui és una incògnita quins són els rostres de molts candidats a les eleccions del proper 26 de maig.

S'apropa la festa. La festa major de Barcelona, la Mercè. I mirant una mica (poc) més enllà, ve un altra mena de festa, i ben grossa: la de les eleccions municipals. A la capital catalana hi ha hagut eleccions renyides, però mai com ara. En bona part perquè mai com ara, a aquestes altures del cicle electoral, hi havia hagut tantes incerteses. Per no saber, no se sap ni qui seran tots els candidats. Ni com condicionarà el debat nacional una campanya que fins ara sempre protagonitzava la ciutat. Tampoc està clar si les municipals podrien coincidir, a més de les eleccions europees, amb una altra convocatòria avançada: la de les autonòmiques o les generals. Ni si es pot donar per vàlida la màxima que diu que serà alcalde qui tingui més vots. I, encara més, resulta impossible calcular en què es traduirà l’evident malestar de la ciutadania pels problemes del dia a dia: el top manta, la seguretat, l’impacte del turisme... o problemes més vitals, com ara l’accés a l’habitatge, per a una important part de la població que és expulsada dels barris per la impossibilitat d’assumir el preu de llogar o comprar-se un pis. Són només algunes de les incògnites d’unes eleccions que probablement el sociòleg Zygmunt Bauman no dubtaria a qualificar de líquides (un terme amb què l’analista intentava il·lustrar una modernitat on ja res és per a tota la vida, com abans, sinó provisional, flexible i/o precari). Ja que no hi ha respostes, sí es poden plantejar, almenys, nou preguntes.

Festa abans de la batalla municipal

Qui seran els candidats?

Ara mateix només hi ha una candidata segura a les eleccions del proper 26 de maig. És l’alcaldessa Ada Colau. Hi ha tres noms més que han guanyat les primàries dels seus partits (Neus Munté del PDeCAT, Alfred Bosch d’ERC i Jaume Collboni del PSC), però tampoc és segur que en siguin caps de llista. I a l’aire hi ha altres possibles candidats, como el filòsof Jordi Graupera, l’ex-primer ministre francès (amb els socialistes) Manuel Valls, o Ferran Mascarell (regidor amb el PSC i conseller amb CiU). El politòleg i expert en comportament electoral Lluís Orriols apunta que “els partits s’estan ressituant i encara no se sap si hi haurà plataformes aglutinadores que, com a resultat de la gran fragmentació, es coordinin per ser l’oferta més competitiva”.

Orriols creu que, en aquest sentit, qui més motius té per sumar esforços són els partits independentistes. ERC, amb enquestes favorables, per ara s’hi resisteix. I a l’espectre convergent, tot i que Munté va guanyar les primàries, qui té l’aval de Carles Puigdemont és Mascarell. Laia Bonet, professora de Dret de la Universitat Pompeu Fabra i exdiputada del PSC, considera que seran unes eleccions amb més candidatures del que és habitual, un panorama que pot afectar a qui tingui el millor resultat: “I encara es pot complicar més si les municipals, que coincideixen amb les europees, són simultànies a altres convocatòries, com les autonòmiques o les generales, que pot passar”.

Candidats de partit o activistes? De dretes o d’esquerres?

L’expert en moviments socials de la Universitat Pompeu Fabra Jordi Mir alerta sobre el fet que “una de les claus d’aquestes municipals és que entrarien més en la lògica de la mobilització social que de les eleccions tradicionals”. “La victòria de Colau no s’entén sense la mobilització anterior, que va fer possible que sorgís un moviment, encara que també hi hagués partits, on la ciutadania va tenir un gran paper”, diu. I ara observa com “el PDeCAT ha entrat en aquesta línia. Puigdemont és un polític activista, i li dona resultats. I a Ciutadans, encara que sigui un partit d’ordre, saben que els va millor quan més mobilització generen”. “El que pot influir en el perfil dels caps de llista és que siguin candidats que subordinin Barcelona a una altra causa o no. Crec que per primera vegada hi haurà candidatures que subordinin el projecte de ciutat a la causa de la independència; i si és així, ho encaixo més en candidats activistes”, apunta Bonet.

Un francès o un filòsof, candidats?

“La veritable novetat [de les eleccions] són els emprenedors que, veient l’atomització, han olorat que poden ser algú si es garanteixen la primera plaça, i això ho han vist molt bé Jordi Graupera o Manuel Valls”. Orriols parla del filòsof i tertulià que acaba de tornar d’uns anys a Nova York i ha cridat tot l’independentisme a sumar per guanyar; i de l’ex-primer ministre socialista francès, nascut a Barcelona, que cada dia és més a prop de ser el cap de llista de Ciutadans. “Es tracta de crear projectes electorals però engrescadors, tothom intenta anar més enllà de l’electorat tradicional, fins i tot sense partit [com proposa Graupera]”, veu Mir. En canvi, a Bonet el que més la inquieta és el que acabi movent als candidats: “Espero que tothom que faci el pas tingui com a prioritat el projecte de ciutat i que no utilitzi Barcelona per a altres coses. La ciutat no pot ser una eina”.

Es parlarà de Barcelona o d’independència?

Per primera vegada en unes municipals, el debat sobre l’encaix de Catalunya a Espanya podria copar el debat electoral, per damunt de la gestió de la ciutat. Per als independentistes, Barcelona és un trofeu de caça major: hi veuen la capital de la República. En unes eleccions en clau nacional, l’actual alcaldessa és qui més hi té a perdre, perquè ja s’ha vist que en eleccions autonòmiques els barris on té grans bosses d’electors voten Ciutadans, recorden Orriols i Mir. Bonet ho veu impossible d’evitar i alerta del perill que el debat sobre el model de Catalunya es mengi el de ciutat. “En els últims anys tot ha estat molt condicionat pel debat de la política global. Soc de l’opinió que a les municipals el que toca són debats sòlids sobre polítiques municipals; no hem de discutir del que ha de ser Catalunya en el futur, això toca a les autonòmiques”.

Què diran els barris de la perifèria?

Els barris perifèrics, els de menor renda, han determinat els resultats de les darreres eleccions. En clau de ciutat, guanyen els partits d’esquerres: Barcelona en comú o el PSC. Però, en clau nacional, l’element identitari i lingüístic predomina; el vermell perd intensitat i guanya el taronja de Ciutadans. Constatada aquesta realitat, la clau és “per qui se sentiran interpel·lats els votants”, opina Mir, “i això dependrà de quin debat s’imposa”. Els partits, en aquest sentit, podran imaginar i pensar com gestionar cada escenari, però no el podran controlar, diu.

Pesaran el drama de l’habitatge i les protestes d’alguns barris?

“L’eix nacional o el d’esquerra-dreta són arenes diferents, però hi ha un altre element que hauria de preocupar l’alcaldessa: l’habitatge”, alerta Orriols. “Ella era un símbol en la matèria, però la preocupació ha augmentat i, sent Colau alcaldessa, és una paradoxa que pot generar efectes a priori desitjables (que no es parli de procés), però poden ser perversos, perquè pot ser un element de càstig, un passiu”. Mir creu que tard o d’hora qualsevol alcalde ha d’afrontar una primera manifestació en contra, i recorda que la dels barris de la setmana passada (amb un miler de persones) no ha estat la primera: “També la van escridassar quan va instal·lar el comptador dels refugiats morts”. Amb tot, entén que així com Colau “va estar acompanyada de mobilitzacions que ja estaven en marxa (per l’habitatge, contra el turisme massiu, per la gestió pública de l’aigua), ara les protestes identifiquen Colau com a responsable de coses que no funcionen (també a la zona alta de la ciutat, en matèria de transport públic o de parcs i gossos), però no tenen vincle amb les mobilitzacions més arrelades al territori”. Bonet subratlla que hi ha un malestar evident pels problemes de la ciutat, encara que, opina, estan menys presents del que els correspondria precisament pel debat en clau nacional: “Es parla de l’habitatge, però hi ha altres qüestions molt importants, com les condicions de la convivència, la mobilitat, la qualitat de l’aire o la contaminació. Crec que són tots temes vitals que ens importen a tots”.

S’allunyen els barcelonins de la seva ciutat?

Turisme, gentrificació, preus desorbitats... poden haver provocat desafecció entre els barcelonins, que senten com els han envaït la ciutat i ara gairebé els acompanyen a la porta. Orriols pensa que tot plegat “està molt lligat amb el tema de l’habitatge”. “Aquí fins ara Colau tenia avantatge, era un debat que podia guanyar, però com que porta quatre anys al govern ha de confrontar-ho amb la seva gestió”. Bonet sosté una realitat: “Cada vegada hi ha més joves que no poden viure a Barcelona pel preu de l’habitatge. Així que és un fet: marxen”.

Hi haurà vot de càstig a Colau?

L’alcaldessa va arribar a la plaça de Sant Jaume surfejant una onada d’indignació, i les expectatives en la figura de Colau eren enormes. El balanç de la seva gestió pot no satisfer els votants d’aleshores fins al punt de castigar-la? “Colau no es caracteritza per tenir una forta desafecció, no hi ha un disgust generalitzat; de fet, les enquestes li donen una valoració per damunt dels vots que va tenir”, recorda Orriols. “És cert que l’alcaldessa va guanyar representant una esperança davant la política tradicional. Quan poses moltes expectatives en alguna cosa tendeixes a quedar decebut, però la clau és també si hi ha alguna proposta més encoratjadora del que va ser Barcelona en Comú en el seu moment”. La falta d’una postura clara i ferma en qüestions com la seguretat li pot passar factura, opina Bonet: “No han tingut un model i una política clara. Probablement, hauria d’haver exigit a la Generalitat més dotació dels Mossos per garantir la seguretat dels ciutadans i evitar aquest malestar. Per altra banda, Colau va alçar molt la veu com a activista i va generar unes expectatives que no s’han acomplert”. Mir afegeix: “Diria que aquesta sensació ja va influir en les eleccions anteriors i va significar un suport ampli i divers al projecte de Barcelona en Comú. Tenia a veure amb el 15-M com a resposta a la crisi democràtica, econòmica, política... Ara caldrà veure si aquests quatre anys es valoraran positivament per part d’una ciutadania que volia altres maneres de fer política per aconseguir una democràcia real (de més qualitat, més participativa...), i una economia que tingui al centre les necessitats de les persones...”.

Serà alcalde qui quedi primer?

Sempre s’ha dit que a les eleccions municipals aconsegueix ser alcalde qui treu un vot més que el segon. Però aquesta vegada, més enllà de qui queda primer, no es poden perdre de vista les possibles aliances. Amb tot, Orriols pensa que “segueix sent molt més important quedar primer, perquè el vot està tan fraccionat que és molt difícil desbancar el més votat”. La prova, el mandat en curs, on Colau ha recorregut en dues ocasions a la qüestió de confiança per aprovar els pressupostos perquè l’oposició és incapaç de travar un govern alternatiu. Ara, també és factible “un escenari on quedin primer Ciutadans o Barcelona en Comú, però governin el PDeCAT o ERC sumant majoria com a bastió de la república”.

“És el gran debat de les municipals. I aquesta vegada serà més difícil del que ja ho va ser l’any 2015. Ara l’aritmètica que va fer alcaldessa Colau —els 11 regidors de Barcelona en Comú, més els cinc d’ERC, els quatre del PSC i un dels tres de la CUP, fins a arribar a 21 en un plenari de 41 cadires— no es podria produir. És impossible preveure què passarà al maig”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >