Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La màquina del temps

Ni tan sols el Rei, fa avui un any, s’imaginava que pronunciaria el discurs que l’allunyaria de la gran majoria de catalans

Concentració al Departament d'Economia, el 20 de setembre.
Concentració al Departament d'Economia, el 20 de setembre.

El temps és la distància més curta entre dos llocs. Ho va deixar escrit Tennessee Williams a El zoo de cristal i la frase ha fet tanta fortuna com l’obra de teatre portada al cinema per Paul Newman. Potser perquè és tan difícil definir el concepte com esmunyedís el pas del temps. De fet, més que transcórrer, la sensació és que el temps s’escola a causa de la intensitat amb què el vivim i la devastació i el descontrol que ens provoca el seu trànsit.

La comprovació, de tan fàcil, és simple. Mirem cap enrere sense ira i ens adonarem dels canvis que hem patit tots nosaltres durant els últims 12 mesos. El període entre Diades, per exemple. I més enllà dels efectes personals i intransferibles, ens adonarem dels canvis econòmics, socials i polítics que conclouen la primera gran crisi global a partir de la caiguda de Lehman Brothers.

Tal dia com avui de l’any passat, ningú sospitava que l’endemà la Guàrdia Civil entraria a la Conselleria d’Economia de la Generalitat per buscar informació sobre el referèndum convocat. I ningú temia que d’aquella intervenció es derivaria una gran concentració que portaria els Jordis a demanar calma sobre un vehicle policial. I que d’aquella acció es desprendria una instrucció judicial que els manté en presó preventiva.

Per descomptat, ningú tampoc preveia que la jornada de l’1 d’octubre seria la viva imatge de la repressió que va donar la volta al món. Fins i tot els convocants dubtaven de la seva pròpia proposta d’un referèndum ni legal ni acordat. Va ser per això que ningú va donar per bons els resultats fruit d’un cens, una participació i un escrutini sense garantia ni rigor. De fet, un nombre important de catalans van acudir a les urnes més per reacció que no pas per convicció. També per això cap país ha donat carta de validesa a aquell escrutini fins avui. I també per això Puigdemont va perdre la gran oportunitat de redefinir el seu full de ruta abans del seu gran error polític: no convocar eleccions.

I és que el 19 de setembre del 2017 ni el president de la Generalitat ni els seus consellers haurien apostat ni un euro pel dramàtic destí que els esperava. I, en qualsevol cas, haurien apartat aquell calze amarg de la seva boca. Tant és així que de la improvisació amb la qual van actuar en reten compte els seus propis testimonis i els excel·lents treballs periodístics que els han acompanyat. Mai van sospitar que Espanya s’ho prendria tan seriosament com ho va fer perquè no van saber calibrar la força de l’Estat. Per això, fa avui un any Bèlgica era només el país que comparteix capital amb la Unió Europea, i Waterloo, un històric camp de batalla i el títol d’una cançó d’Abba guanyadora d’Eurovisió abans de la mort de Franco.

No és especular escriure que Quim Torra ni somiava amb la pompa que avui li ret honors perquè no sospitava que l’efecte del 155 convertit en cita electoral ratificaria la majoria parlamentària de l’independentisme a pesar, molt al seu pesar, de la victòria de Ciutadans. Tampoc Pedro Sánchez s’imaginava el cop d’efecte que l’esperava i que el portaria a la Moncloa, a departir amb els líders mundials i a celebrar els 100 dies del càrrec com qui celebra una efemèride. Pot ser que ho desitgés, per descomptat que ho buscava, però a les portes de la tardor no hauria jurat sobre la seva tesi doctoral que ho aconseguiria en els mesos de l’esplendor a l’herba.

El mateix Mariano Rajoy, que avui fa bromes sobre els polítics com si no hagués format part del clan, insinuava que es retiraria del doble control que exercia –partit i govern– i Soraya Sáenz de Santamaría aspirava a succeir-lo fent creure que l’operació diàleg donaria els fruits que mai va arribar a donar perquè es va oblidar de regar adequadament l’arbre de la vida política que al final ho va ser de la seva mort. Ni tan sols el Rei, fa avui un any, s’imaginava que pronunciaria el discurs que l’allunyaria de la gran majoria de catalans que tampoc van voler entendre que un suposat president d’una república espanyola hauria actuat igual. Qüestió d’Estat. Ni Aznar, que compareixeria al Congrés per intentar desmentir el que gairebé tots els espanyols creuen: que sabia com treballava la banda.

Els independentistes més llançats, que llavors advertien que calia anar a totes, eren considerats uns eixelebrats als ulls fins i tot dels responsables dels partits polítics i organitzacions que els encoratjaven. I els qui amenaçaven amb les conseqüències més dràstiques contra ells ni s’imaginaven que la seva credibilitat estaria avui sota sospita per un màster suposadament manipulat i un currículum dubtosament enriquit.

Definitivament, la màquina del nostre temps que millor defineix la política espanyola és… la termomix!

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >