Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA

El monòleg interior

No hi ha cap traducció al català (publicada) de cap obra d’Édouard Dujardin

És gros: no hi ha cap traducció al català (publicada) de cap obra d’Édouard Dujardin. Potser la podries fer tu. Quin un, el Dujardin. Dandi, faldiller, tranuitava pel París de l’època, bevia amb Paul Valéry i Tolouse-Lautrec el retratava. Aviat és dit.

Llegeixes que era fill d’un capità marítim, i que en va rebre una herència considerable. Des d’aleshores es va dedicar a dilapidar la fortuna. Tan aviat omplia de capricis les noies amb papallones de model com desembutxacava per ajudar artistes morts de gana. Així qualsevol s’hi posa. Es va pagar unes quantes estrenes teatrals, d’obra pròpia, i, un cop arruïnat, va reflotar, dedicant-se al negoci del joc i al sector immobiliari. Un murri. Poeta simbolista, crític literari, escriptor d’assaig, de conte fantàstic i de teatre, també va ser el fundador de la Revue Wagnérienne, consagrada, és clar, al compositor. L’any 1886 es va convertir en director de La Revue indépendance (fundada per Félix Fénéon, com t’agrada aquest home), i l’any següent hi publicava la seva primera novel·la, Les lauriers sont coupés. Ja has començat a traduir-la, perquè et dius el títol en català: Han tallat els llorers.

L’has llegida. I t’has informat. La importància d’aquesta novel·la té a veure amb la forma. Si no ho haguessis consultat a la xarxa, no hi hauries caigut. Ara no et facis l’entès. Daniel Prince és un jove estudiant de dret que passeja tot un dia per París. Descriu el brogit dels bulevards, els vestits femenins i la decoració de les cases. I corre desficiat, enamorat d’una actriuota que l’esquila i és de mira’m però no em toquis. El contingut és anodí, no t’ha acabat d’enganxar, però la forma, ara ja ho saps, presenta una novetat. I és que s’estructura al voltant del pensament riu del protagonista.

Per primera vegada a la literatura, Dujardin s’empesca el monòleg interior. En teatre, se’n diu soliloqui? Ja t’ho miraràs. El monòleg interior té, doncs, cent trenta anys! Quines coses. El jo que parla amb si, s’escolta a si mateix. Es desdobla? Quin jardí.

Édouard Dujardin va ser simbolista. El moviment era esclau de les amígdales. Per allunyar-se de les descripcions directes, van carregar les tintes dels sentits. En aquesta línia, el monòleg interior els anava com un guant. Entesos, ja escrius l’article, de pensament. A veure si quan t’asseguis a l’ordinador et recordes de tot. Prendre notes de veu amb el mòbil et fa vergonya. Un s’ho ha de creure molt, tot això de l’intel·lectual. Notes de veu sobre Dujardin, al metro caldera. Des de fora queda prou genuí.

Sempre que va poder, James Joyce va reconèixer el deute que tenia amb Han tallat els llorers. De fet va recomanar la novel·la al seu agent literari, per veure si es traduïa a l’anglès. El va influir tant, que parlava d’una “experiència religiosa”. Prou. Tu no n’has tinguda cap, potser seria millor dir-ne Ara que els llorers són tallats? O estan? Amb l’Ulisses de Joyce, en canvi, hi ha moments que t’agenollaries. Amb aquesta imatge sí, que quedaràs com un gran lletraferit.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >