Selecciona Edició
Connecta’t

La noblesa d’un color

Com sorgeix la paleta de la natura i què és el que fa que l’ésser humà s’identifiqui amb un color determinat?

Exposició a la Fundació Blueproject.
Exposició a la Fundació Blueproject.

Res no és veritat ni és mentida, tot depèn del color del cristall amb què es mira”. Aquesta dita popular, conegut també com a llei de Campoamor, ha esdevingut un dels principals axiomes del nostre món traïdor i postmodern, però la realitat és que va néixer de la tornada del poema Las dos linternas, signat el 1846 per l’asturià Ramón de Campoamor. Per als que no han sentit mai parlar d’ell o li vulguin posar cara, té un monument al parc del Retiro de Madrid, al costat del Paseo de Coches i no gaire lluny de l’estàtua de Don Benito Pérez Galdós. Se’l veu assegut, com un patriarca, envoltat de tres sol·lícites dones que representen les etapes de la vida: joventut, maduresa i senectut.

El color no és més que una percepció, una de les més belles il·lusions que ens proporcionen les lleis físiques. Però els pigments poden ser també homicides (el blanc de plom), matar-se entre ells (quan dos colors no casen) o provocar que a un el matin (la crua realitat de ser de raça negra als Estats Units). També són usats com a símbol de denúncia: les gorres rosa a les marxes feministes, el llaç blau com a senyal de resistència a ETA, o el llaç groc, més universal i solidari, que al llarg dels anys ha servit d’emblema de lluita contra la malaltia de l’espina bífida, de solidaritat pel segrest de menors (el cas més sonat, la desaparició de la nena Madeleine McCann, que va omplir de llaços grocs reixes i ponts de moltes ciutats), com a moviment social favorable a unes eleccions lliures a Hong Kong, o com a protesta dels que consideren injust l’empresonament dels seus líders polítics. L’únic cas en què hi ha hagut persones (amb les cares ocultes o al descobert) que han arrencat aquests elements reivindicatius de l’espai públic està passant a Catalunya. Vergonyós.

Què és el color? Com sorgeix la paleta de la natura i què és el que fa que l’ésser humà s’identifiqui amb un color determinat? Les ones de llum de diferents longituds penetren a la Terra procedents del sol fins a arribar, per exemple, a una rosa. Els seus pètals absorbeixen les longituds d’ona més llargues i de menor energia, les vermelles, de les quals sorgeix el to vermell del seu calze, la flor de la passió. Però si els pètals reflectissin les ones més curtes i de més energia, tindríem una rosa blava, la flor revolucionària. És la interacció entre la llum de les estrelles i els pètals, o l’aigua, o una pintura, el que crea el color. El color és la manera com els ulls perceben com en són d’energètiques les ones de llum.

Centrem-nos en el blau. Blau de sang, blau malenconiós, to be or not to be blue. Els exuberants tizianos, els tristos picassos (Anciana, El bevedor d’absenta?, La vida), blaus Duffy, Matisse, Kandinsky, Klee. El Genet blau. Autors i motius es barregen en un dels colors solistes preferits dels cromòfils: el blau, parent llunyà del color negre i el més antic dels pigments sintètics, va ser venerat a l’edat mitjana com a emblema de la puresa celestial. El pigment més preciós i aclamat de tots és l’ultramar, que no només es feia servir per ostentar riquesa, també per conferir virtut a la pintura i ressaltar els mèrits i la posició social del mecenes que encarregava el quadre. Se sap que en el contracte que signen Andrea de Sarto i el paganini del retaule de La Verge de les harpies (1515) —el quadre és als Uffizi i va ser elogiat per Vasari pel ric colorit— s’especifica que la túnica de la Verge s’ha de fer d’ultramar “d’almenys cinc florins els quinze grams”.

A la BlueProject Foundation s’exhibeix la mostra Still Blue, amb obres de la col·lecció privada de la mecenes fundadora de l’espai, Vanessa Salvi. El motiu que les uneix, el color blau, és en efecte naïf, però cal valorar la nòmina d’artistes i la raresa d’algunes peces: Lucio Fontana, Jean-Michel Basquiat, Hodward Hodgkin, Andy Warhol, A. R. Penck, Jörg Immendorff, Mark Tansey, Daniel Buren i Yves Klein, aquest últim amb una Venus pintada de la seva “blau internacional”.

Paul Cézanne, pare de la pintura moderna, solia dir que el blau dona als altres colors seva vibració. En aquest món traïdor, la lleialtat encara pot caure de manera imprevista del cel, o com diuen els anglesos, out of the blue.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >