Selecciona Edició
Connecta’t

La fe en un mateix

Dovlatov evoca els perills tant d’escriure a Rússia com d’integrar-se als EUA als 60

Sergei Dovlatov.
Sergei Dovlatov.

Què hi cap, al concepte “d’ofici”, quan parlem d’un escriptor? Rutines, tècniques, perseverança, fortalesa mental, solitud… I quan l’escriptor es mou en un règim de persecució i censura? Doncs tot el d’abans i, per sobre de tot, creença en un mateix i capacitat de supervivència. Com no tornar-se boig quan la política t’escanya la creativitat i, en temps molt foscos, et pot costar la vida? La literatura russa és pròdiga en exemples de represaliats que han intentat respondre la qüestió. L’adversitat ha estat encarada des de l’autoengany o l’exili interior —en Txékhov i Tolstoi abunden els personatges que construeixen imatges mentals de si mateixos que s’estavellen fatalment contra la realitat—, o bé des de la sàtira que revela el tarannà absurd de tot plegat —Gógol o Bulgàkov.

'L'ofici'

La fe en un mateix

Sergei Dovlatov

Traducció de Miquel Cabal Guarro

Labreu Edicions

224 pàg.

19 €

La tàctica de Sergei Dovlatov (Ufa, 1941-Nova York, 1990) a L’ofici, crònica en primera persona de la cursa d’obstacles per veure publicada la seva obra, participa de les dues vessants (la dramàtica i la còmica), saltant de la desesperació a l’estoïcisme irònic. Amb tot, el que més sorprèn del llibre és que suposa un esforç per aixecar acta del dia a dia sense gaires filtres, cosa que dona com a resultat una fluctuació d’inspiració desigual pròpia dels diaris, on es combina la palleta d’or i la pedra. Aquest desequilibri queda representat per la mateixa divisió de l’obra en dues parts, El llibre invisible i El diari invisible. La primera arrenca amb unes línies que aniran adquirint una flaire premonitòria: “Em poso a escriure amb inquietud. A qui han d’interessar les confidències d’un fracassat de la literatura? Què pot tenir d’instructiu, aquesta confessió?”. El llibre invisible retrata la tan grisa com inefable escena politicocultural al Leningrad i al Tallinn dels anys seixanta i setanta, on la burocràcia és un malson, les associacions d’escriptors són tan nombroses com inoperants i els esforços de Dovlatov per difondre la seva obra, i practicar de pas un periodisme mitjanament digne, l’aboquen a un mur de les lamentacions. Sense desmerèixer pinzellades brillants (el perfil de Joseph Brodsky, la fita de treure l’única nota soviètica sobre la gira del jazzista Oscar Peterson, moments surrealistes amb la censura…), el to resulta monòton i es produeix una reiteració d’escenes i recursos.

El panorama canvia per complet a la segona part, quan Dovlatov posa rumb a Nova York. Aquí L’ofici alça el vol per connectar amb la millor literatura confessional sobre l’adaptació de l’immigrant als EUA —Isaac Bashevis Singer, Henry Roth...—, com si la maduresa del profund canvi vital (o els nous vents de llibertat) es traspassessin directament al paper. El dibuix del dia a dia al barri russificat de Forest Hills i de la comunitat d’expatriats, el xoc en els costums i l’aventura de llençar un setmanari judeorús, The New American, que degenera en una guerra amb un predecessor molt més conservador, per no parlar de l’arribada de l’èxit, fan surar la prosa, omplint-la d’alegria i vitalitat. Ara bé, lluny d’entendre que ha arribat al paradís, Dovlatov —que va morir prematurament als 12 anys d’aterrar a Nova York— apunta: “A Rússia, els que no tenien raó, els mataven. Els desterraven en camps. Els feien fora de la feina. Però ara érem als Estats Units. Envoltats de llibertat, estàvem entre reixes. Les reixes de la nostra intolerància fastigosa”.

El fet que, com recorda Laura Salmon a l’epíleg, “el nom de Dovlatov esdevingués un clàssic del XX i aparegués als manuals escolars de la Rússia postsoviètica” reforça la raó de l’autor en veure que l’ofici d’escriptor era indissociable de la fe en un mateix. Podríem afegir que, si fos possible, fins i tot després de mort.