Selecciona Edició
Connecta’t

Documental familiar

La darrera obra de Rojals és una ficció pulcra, però no gaire creativa i acaba fatigant

Les pilots tenen més dificultats per entrar al mercat laboral.
Les pilots tenen més dificultats per entrar al mercat laboral.

Com passava a la seva anterior novel·la, L’altra (2014), a El cel no és per a tothom Marta Rojals (la Palma d’Ebre, 1975) també juga amb els salts temporals i l’ocultació de parts del passat dels protagonistes per incorporar revolts narratius que mantinguin atents els lectors a qui els agrada viure les històries, perdre la seva consciència individual i adquirir la dels herois. Aquest lector, certament, es commourà, plorarà i es distraurà enormement amb el documental familiar i social que Rojals organitza en aquesta llarguíssima novel·la, una fantasia melodramàtica amb dosis abundants dels ingredients indispensables en el gènere: hi ha un matrimoni mal avingut, odi entre germans bessons, amors impossibles —però perdurables—, fills il·legítims, drogodependències, desaparicions, deslleialtats sentimentals, accidents i hospitals, sordidesa i glamur, una herència distribuïda injustament, turbulències domèstiques, disturbis personals, ambicions i frustracions, relacions dificultoses i moltes altres cares de la imperfecció humana, de tot allò que subjuga, limita i arruïna l’espècie. Amb tota aquesta matèria excessiva, truculenta, sense oblidar-se mai de l’ús d’unes reserves potents de sensibleria, de vulgaritat emocional —al final d’un dels capítols clau els protagonistes canten una cançó de José Luis Perales—, l’autora de l’elogiada Primavera, estiu, etcètera(2011) porta el lector que accepta convertir-se en còmplice cap als territoris que més li convenen: a la tendresa, al riure, a la simpatia, al desig i fins i tot a la compassió, al drama que neix de no tenir energia suficient per estimar.

'El cel no és per a tothom'

Documental familiar

Marta Rojals

Anagrama

595 pàg.

22,90 €

El cel no és per a tothom potser no és un gran concert de paraules, ni tampoc la construcció d’un gran ordre narratiu, però sí que es pot observar com un bon exemple de com amagar dades per excitar i prolongar l’atenció lectora, de quins mitjans són útils per esquivar la intel·ligència del lector i crear personatges versemblants i dibuixar situacions i accions que li copegin directament el cor i els instints. Rojals torna a demostrar la seva virtuositat i la seva oïda infal·lible a l’hora de reproduir el nivell col·loquial de la parla; no desdenya recórrer al costumisme per atrapar la voluntat del lector —hi ha certs lectors a qui els plau llegir el que ja saben, conèixer la seva quotidianitat—; en el moment just sap incorporar interessos actuals —la corrupció urbanística, el conflicte de la maternitat, uns apunts bàsics sobre la dificultat de la dona per ser acceptada en igualtat de condicions en el món laboral—; sap moure i relacionar amb elegància els passos dels personatges al llarg de les quatre dècades —dels anys seixanta fins al 2007— que es narren a la novel·la; i aconsegueix que s’imposi la certesa que no hi ha res de postís en la descripció de les peripècies aeronàutiques de la Sara, en l’ambició empresarial de l’Eva, en la conformitat vital del Pep, en les relacions perilloses i de rivalitat —cinisme i angoixa— que s’estableixen entre els tres germans que protagonitzen El cel no és per a tothom. És una novel·la que avança amb naturalitat cap al punt final, la veu narradora actua amb solvència, i es diria que una mà ferma dirigeix amb astúcia els múltiples fils del relat.

Però també és veritat que hi pot haver un tipus de lector que no vegi El cel no és per a tothom com una obra literària en el sentit estricte, sinó com una ficció ben fabricada i honesta, no gaire creativa i amb una escriptura tan metòdicament pulcra que acaba fatigant una mica. Més enllà del catàleg exhaustiu de situacions fulletonesques —és probable que un lector avesat al gènere pugui predir en quin moment n’apareixerà cada una—, més enllà del repertori melodramàtic que es va conjugant convencionalment per no trair el tòpic, El cel no és per a tothom arrossega el llast de la prolixitat, la càrrega de la monotonia, la insistència en una sèrie de situacions que no aporten res de nou al valor del relat perquè unes pàgines abans ja s’havia informat el lector amb prou claredat sobre el matís psicològic o la conducta sobre la qual es pretén alertar de nou. Hi ha decòrum narratiu, les trampes per caçar el lector són elementals però estan situades al lloc pertinent, i les històries paral·leles dels tres germans es desenrotllen sense entrebancs notables, tot i que el lector hauria agraït una mica més de contenció i unes quantes pàgines de menys.