Selecciona Edició
Connecta’t

Navegant per on moren els ocells marins

Excursió nàutica amb biòlegs per observar la dramàtica interrelació entre vaixells de pesca i ocells

Un pesquer envoltat d'aus marines davant de la costa de Mataró.
Un pesquer envoltat d'aus marines davant de la costa de Mataró.

L’embarcació es bressola perversament en una mar mogudeta davant de Mataró. A la popa oberta per on entra l'onatge, un biòleg descalç, Carles Tobella, llança a l'aigua sardines ensangonades que treu d'una galleda. Sort que no som al film Megalodón! El nostre vaixell, una llanxa usada habitualment per a la pràctica del busseig (i amb què ja van navegar fa uns anys darrere de les baldrigues cendroses) és l’Ula i el seu patró l'amable i tranquil Salvador, amb el seu barret de palla de les festes locals. Ell explica, però, una història sensacional d'un pesquer de la Gomera al qual va començar a entrar aigua a sac i després d'arribar pels pèls a port i pujar-lo al dic sec li van trobar la fulla d'un peix espasa que havia perforat els taulons del buc.

Som en una singladura no tan dramàtica, però Déu n’hi do. Anem amb la patrulla Zepamed de SEO Bird Life. L'expedició s'ha muntat a fi de veure ocells marins associats a la pesca i presentar als mitjans el projecte del mateix nom (ZEPAMED, Zones d'especial protecció per als ocells a la Mediterrània), que busca solucions per evitar les morts de les criatures aèries provocades per l'activitat pesquera.

Atrets per la pesca, els ocells queden sovint enganxats accidentalment als hams o enredats a la llinya del palangre, l'art que té més impacte negatiu en la Mediterrània en aquest aspecte, sobretot en les baldrigues, perquè en poden quedar atrapades fins a 200 d'una vegada en una sola línia. Però les xarxes fixes afecten també ocells bussejadors com ara els corbs marins i els gavots, que hi queden enredats. “El més important del projecte és evitar aquestes captures accidentals”, estableix la biòloga Vero Cortés, amb aire mariner d’Anne Bonny i que ha portat per ensenyar-lo un invent que fa menys perillosos per als ocells les llinyes amb hams.

Aus marines fotografiades des de l''Ula'.
Aus marines fotografiades des de l''Ula'.

Mig passatge de l'expedició, amb diversos periodistes de Madrid i una de TV3 que és de Lleida, ja s'ha marejat malgrat la sobredosi de biodramines. L'afany per gravar imatges i declaracions dels biòlegs i l'ús continuat dels prismàtics ha convertit el balanceig de l'embarcació en una arma letal per als menys mariners. No ajuda que una veterana de Antena 3 recordi com va atreure els dofins el seu vòmit durant un trajecte en un vaixell de l’Armada per la mar esverada de Ligúria, on els van servir pizza.

L'ambient a bord (excloent els naturalistes que s’ho passen la mar de bé) és més de La tempesta perfecta que de Joan Salvador Gavina quan apareix per popa un ocell. "Bandits a les 6!", crida un graciós coneixedor de la terminologia de combat aeri de la Segona Guerra Mundial i que ha mantingut tota l'estona una postura viril de serviola de l’HMS Ulysses. L'ocell és una gavina jove, però entra en el nostre deixant com un Ju 88 atacant un destructor d'escorta d'un comboi a Mursmank. Tothom a bord es mou frenèticament i apunta les seves càmeres i en Carles, el biòleg de popa, incrementa el ritme del llançament de sardines que, brillant mentre cauen al mar, semblen els casquets d'un antiaeri Oerlikon de 20 mm. Després de la primera gavina n’arriben d’altres, desenes, i aviat l'aire és un aleteig frenètic ple de xiscles. Hem arribat amb un vaixell pesquer -ens acostem a uns quants durant el viatge-, cosa que explica més la presència multitudinària d'ocells que el subministrament de sardines.

El Teresa es balanceja al nostre costat (a babord) envoltat d'un veritable núvol d'ocells que impressionaria fins i tot Daphne du Maurier i Hitchcock. El pesquer, de fet, porta diverses gavines descansant-hi al damunt. Alguns col·legues es queixen de no veure ocells atrapats patint, que serien més atractius per a les càmeres. En canvi, un pescador els llança peix descartat per la borda, tot formant una bella imatge d'amistat entre la gent del seu ofici i els ocells. Les coses no acostumen a ser tan idíl·liques. “Els pescadors lamenten les dejeccions que els cauen al damunt, que els robin el peix i que els facin malbé el material de pesca”, explica el biòleg Pep Arcos, que du una samarreta de la baldriga com a ocell de l'any 2013. Podria portar la d’enguany, però no seria tan adequat perquè és l'òliba. “Tanmateix”, continua, “molts han reaccionat extremadament bé i s'han implicat en el projecte per salvar ocells. Veiem un canvi d'actitud. En realitat, si no és amb ells, amb la seva experiència, no hi ha manera de solucionar el problema”. Més de 200.000 ocells moren cada l'any a Europa a causa de la pesca. No semblen gaires si es comparen amb els milions que moren als EUA només per xocar amb els vidres. “Però es veuen afectades espècies amb poblacions molt poc nombroses, com ara la baldriga balear, que si continuem amb aquest ritme s'extingirà en menys de 60 anys”.

Arcos, que ha passat a enraonar de quan va veure albatros a Nova Zelanda, cosa que em permet ficar cullerada amb Coleridge i el Poema del vell mariner, s'atura de parlar i s'aixeca de cop. Ha vist una baldriga, precisament, que, recalca, és parenta directa dels albatros (procel·lariformes també). Tots seguim la seva mirada amb goig. I jo encara més, perquè localitzo alhora un preciós mascarell que val tota l'excursió.

Tornant a port observem de regal xatracs en unes boies i veiem passar un pesquer amb un tripulant regant la coberta en calçotets. Ens saluda alegre i amistós, aparentment del tot incapaç de fer patir un ocell ni, per descomptat, de matar un albatros.

CANVIAR ESQUERS I PESCAR DE NIT

Entre les solucions proposades pels biòlegs a fi d'evitar les captures accidentals figuren afegir pesos a les llinyes del palangre perquè s'enfonsi més ràpidament i els ocells no s’hi puguin enganxar; pescar de nit, quan aquests animals són menys actius, i fer servir esquers poc atractius per a ells, com ara crancs o pop, en comptes de sardines i aladrocs. També, posar sistemes espantaocells als pesquers.

Tradicionalment, la relació entre ocells marins i pescadors no ha estat dolenta, explica Pep Arcos. “Quan no hi havia tanta tecnologia fins i tot es tenia als com a amigues que indicaven on hi havia peixos”. La gent gran encara reté coneixements sobre les diferents espècies i fins i tot noms tradicionals com el d'escateret per l’ocell de tempesta, pel seu costum de menjar escates, i cagaires pels paràsits, per fer excretar les gavines, tot i que en realitat els provoquen la regurgitació.