Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Un altre 1-O

Els “moviments” que són “transversals i així més forts” són mal senyal, i la complexitat política no pot ser resolta a cop de 'caudillismes' unipersonals

Francisco Franco, a l'exterior de la Capitania General de Burgos, l'1 d'octubre del 1936.
Francisco Franco, a l'exterior de la Capitania General de Burgos, l'1 d'octubre del 1936.

Era un primer d'octubre, en direm 1-O per comoditat, i apareix amb el temps un document bastant extraordinari, almenys per a qui això signa. Aquella nit, per Radio Castilla, un home amb veu lleument atiplada llança una arenga i afirma diverses coses. Aquí van alguns extractes: “Espanyols!: Els que escolteu a les vostres llars les notícies de Radio Castilla, els que, al front de batalla, escolteu els petits radiadors (sic) que us porten les notícies de les vostres llars i de la rereguarda… “Només us exposaré els fonaments de les nostres raons, no amb tòpics ni contumàcies, sinó amb el propòsit de fer un breu examen del pretèrit i del que ens proposem en l'avenir.” I entre aquests fonaments, el subjecte afirma: “L’Estat nou, sense ser confessional respectarà la religió de la majoria del poble espanyol, sense que això suposi intromissió de cap potestat dins de l’Estat”.

“En el seu aspecte tributari evitarà l'anihilament de la riquesa, establint una equitat en els impostos i contribucions, fent-se un just repartiment de les càrregues”.

“En l'aspecte agrari s'arribarà a la creació del veritable patrimoni familiar, gràcies a allò que el camperol produeix se li donarà una ocupació permanent per millorar la vida camperola i al mateix temps la vida de la Pàtria”.

Vaja! Estat aconfessional, com qui diu reforma agrària, economia social i moltes altres perles. Estan vostès llegint ni més ni menys que el primer discurs radiofònic oficial de Francisco Franco als espanyols (i espanyoles, és clar). Aquest mateix dia, 1-O, Franco havia dut a terme una de les maniobres d'enginyeria institucional més audaces i brillants que es recorden. Per un costat, el 28 de setembre, en una reunió a Burgos, els alts comandaments militars de la revolta havien decidit nomenar Franco (en termes de grau i antiguitat era com qui diu “l'últim de la fila” dels generals colpistes) “cap del Govern de l’Estat pel que duri la Guerra”. D'altra banda, atents, quan el Document és publicat l'1-O aquest senyor s'ha convertit en “cap de l’Estat” i “Generalísimo” (grau militar que no existia) i cau del text allò de “pel que duri la guerra”. El joc de mans (o “Joc de Trons”) és espectacular. Els dos generals que encapçalen l’“Alzamiento”, Sanjurjo i Mola, moren en oportuns i successius accidents.

I el següent moviment de Franco, a partir d'aquest dia, segueix una lògica imparable: acabar amb el batibull de sigles, partits, sindicats, corrents ideològics del bàndol insurrecte, és a dir amb el genuí pluralisme polític i ideològic del bàndol insurrecte, i unificar-ho en un “moviment nacional”, que subsumirà tota aquesta varietat. És a dir, la diversitat de partits i organitzacions apareix de sobte com a nociva, divisiva, i negativa, i serà prohibida per la força. Els líders falangistes successors de l'afusellat José Antonio Primo de Rivera, encapçalats per la seva mà dreta, Manuel Hedilla, van a la presó, i apareix del no-res un “moviment nacional” que es diu Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas. En poques setmanes, al bàndol insurrecte hi ha un comandament únic, jeràrquic, organitzat militarment i beneït per l’Església. I això que a la cúpula militar hi havia monàrquics alfonsins, monàrquics carlistes, republicans de dretes i militaristes africanistes i, que se sàpiga, cap militar falangista.

Franco, en el primer discurs des de la balconada de l’Ajuntament de Burgos, es va negar a precisar si allò seria una restauració monàrquica, una dictadura militar (aviat es va sortir de dubtes) o una república autoritària com la que hi havia a la veïna Portugal. Simplement va afirmar que s'establia “un règim jeràrquic d'harmoniós funcionament.”

De tota aquesta seqüència, prou coneguda d'altra banda (excepte que el General Mola va dir que tot això hauria de ser revisat políticament al final de la guerra), cal extreure alguna conclusió, a part que els cops d'estat contra règims democràtics són una cosa que està malament. Per exemple, aquesta mania de dissoldre la varietat de sensibilitats polítiques, és un mal senyal. Els “moviments” que són “transversals i així més forts”, són mal senyal, i la complexitat política no pot ser resolta a cop de caudillismes unipersonals d'alta pretensió emocional. Es nota el que hi ha sota: ambició de poder, legitimitats impostades i ganes de manar. I com mostra la reacció del General Mola, de vegades és molt difícil rectificar el garbull del “dia de demà”. Tot això passava un Primer d’Octubre, i aquí s'acaba qualsevol comparació amb res de res.

Pere Vilanova és catedràtic de Ciència Política en la Universitat de Barcelona (UB).