“No cal competir pel lector en castellà, sinó fer lectors”

El 2 de juny de 1978, un grup de 26 persones, entre ells personatges com Segimond Borràs, Max Cahner, Romà Cuyàs, Eliseu Climent, Romà Doria, Carles-Jordi Guardiola, Lluís Millà, Francesc de Borja Moll o Josep Verdura, van constituir l’Associació d’Editors en Llengua Catalana (AELC). Els objectius i les finalitats eren, “primordialment”, les de “defensa, promoció i difusió de l’edició de llibres en llengua catalana com a eina de redreçament i de reconstrucció cap a una plena normalització cultural al servei de tot el poble dels Països Catalans”. Entenent sempre que “l’enfortiment de les empreses editorials en català és bàsic per aconseguir aquests objectius” i que la nova entitat naixia, en aquell context, “per portar la veu i l’acció dels editors en llengua catalana al combat per una política cultural coherent, progressiva, popular i nacional”.

Ara, amb la marca Editors.cat com a logotip dels nous temps, l’AELC commemora els 40 anys, en una situació potser menys incerta, havent de recollir encara alguns dels pressupòsits reivindicatius, però sobretot consolidant un lloc sota el difícil i molt més complex sol del món de la lectura i l’edició que fa quatre dècades, com sap des de fa gairebé tres anys la seva presidenta, Montse Ayats (Vic, 1968), mestra i editora ella mateixa durant més de 30 anys, la major part a Eumo.

Pregunta. L’AELC compta avui amb 97 empreses associades, amb gairebé la meitat que tenen menys de 20 anys de vida. Avantatge o inconvenient?

"Hi ha un públic prou ampli i massiu; als editors en català no ens hauria de fer por publicar llibres de més gran consum"

Resposta. Els 97 associats ho som sobre unes 120 empreses que es calcula que hi ha a Catalunya que publiquen algun títol en català; o sigui, que som força representatius, i no perdem associats. Crec que la combinació entre experiència i gent jove és bona, si bé no tot el nou és bo ni tot és tan nou com a vegades alguns venen... En qualsevol cas, és un moment interessant per veure si entre vells i joves, els que editen a Barcelona i els que ho fan fora i van creixent, som capaços de canviar algunes dinàmiques.

P. Com, per exemple, que gairebé la meitat dels editors associats tinguin menys de cinc empleats i el 16% amb prou feines arribin a dos?

R. Efectivament, tenim dos grans grups editorials, tres o quatre també de potents en el llibre de text i la resta és força petit... Tenim un buit en empreses mitjanes, però passa també en altres sectors. Catalunya és un país on les coses petites ens agraden molt; ens manquen, i ens calen, empreses petites que vulguin ser grans. D’altra banda, tenim una tradició de segells que, essent potents, potser no saben comunicar prou bé tot el que fan, ben al contrari dels més joves.

P. Malgrat això, el 2017 s’han editat 8.157 títols en català, 11.487 si es compten els de text, una oferta que ha augmentat un 10% en només cinc anys. No és una producció excessiva?

R. No, no hi ha sobreproducció editorial catalana. Si reduïm la producció, el català perdrà presència i pistonada; en un context en què només el 26,5% dels més grans de 14 anys llegeixen en català, el factor de l’oferta és important.

P. Però aquesta oferta editorial catalana és molt desigual: per exemple, tot i que ara creix lleugerament, hi ha molt menys assaig que literatura.

R. És cert que a l’edició en català, que d’altra banda ha augmentat la facturació un 5% en els darrers cinc anys, li cal més diversitat de gèneres, especialment assaig, còmic i novel·la gràfica i, fins i tot, novel·la negra... Ho necessitem per arribar a un públic ben divers, per eixamplar la base de lectors; aquesta és l’assignatura pendent de l’editor català.

P. A França i Alemanya es veu la tendència que els lectors més durs van reduint el nombre de títols, mentre s’estan perdent compradors de llibres, si més no en paper...

R. La sensació a Catalunya és que hi ha més transvasaments entre lectors de català i castellà que no pas creació de nous lectors. I això és perillós. Aquí s’ha de tornar a posar en valor això de llegir; no es tracta d’una competició amb o pel lector en castellà, sinó de fer lectors. I respostes com la que dona l’escola, que presumeix de no comprar i tenir llibres, no ajuda: oblidem que l’escola també ha de ser un vehicle per fer arribar els llibres i la lectura a les famílies.

P. Als 40 anys de la creació de l’AELC, quins són els punts forts i febles del sector, doncs?

R. Clarament estem en un moment dolç en sentit creatiu, amb una bona fornada d’escriptors i editors i una potent i reconeguda generació de traductors... Com a taló d’Aquiles, ens cal trobar com fer més sòlides i viables les empreses editorials; el mercat és feble i molts cops es vol arreglar editant en castellà...

P. Per què, doncs, amb 40 anys gairebé de normalització lingüística, el mercat segueix sent feble?

R. És evident que el percentatge de lectors en català no és el que tocaria, i això és perquè l’ús social de la llengua és diferent al de la llengua escolar; s’està associant massa lectura amb escolarització, i les polítiques de llengua haurien d’arribar també, i amb força, al temps de lleure i no només al de l’ensenyament.

P. I el sector editorial, què hauria de fer?

R. Potser fer també apostes més arriscades. Publicacions en català de títols com Wonder o La catedral del mar ens demostren que hi ha un públic prou ampli i massiu; als editors en català no ens hauria de fer por publicar llibres de més gran consum... Sembla com si ens conforméssim amb un mercat reduït; hi ha d’haver més editors que vulguin fer aquesta feina més ambiciosa d’arribar més lluny amb el català... És clar que, per assolir això, ens cal més musculatura i empreses més estructurades.

P. Fa gairebé tres anys, quan vostè va arribar a la presidència dels editors catalans, va reconèixer que encara no havien parlat amb Amazon. Ja ho han fet?

R. Perquè dues persones o empreses pugui parlar, hi ha d’haver interès per les dues bandes. Vam voler que vinguessin a la jornada de reflexió que vam organitzar a Sitges l’any passat, però no ho vam aconseguir. En qualsevol cas, Amazon serveix tot el que li demanen.

P. Ras i curt: està ben representat el llibre en català a Amazon?

R. Avui Amazon pot servir la majoria de llibres en català sense cap problema, i les vendes per aquest canal van creixent, però com a sector hem de reflexionar i treballar de manera urgent sobre com ser més ràpids i eficients, i això implica tots els elements de la cadena del llibre.

P. Què vol dir ser més ràpids i eficients. Què és el que no està funcionant?

R. No pot ser que els llibres vagin amunt i avall o que en molts casos les devolucions arribin al 30% o el superin. Potser hauríem de parlar seriosament de constituir una central logística única, com tenen altres sectors. I acords que evitin aquestes devolucions...

P. Els editors en català també s’han queixat sovint que els seus llibres estaven poc presents a les grans cadenes de llibreries i a les grans superfícies. Segueix sent així?

R. Sí, perquè en aquests espais la presència va molt vinculada a la producció i el consum; i el de la lectura en català és el que és. Hem d’estudiar fórmules que permetin millorar aquesta presència.

P. La caiguda de la distribuïdora Arc de Berà, el 2010, ha estat el pitjor moment per al sector editorial català en aquests 40 anys?

R. Sens dubte: va enxampar gairebé un centenar d’editorials. Va ser tot un torpede per a l’edició en català, el més gros, segurament, juntament amb la darrera crisi. I potser algun període de la Setmana del Llibre en Català, cap al 2010.

P. Ara la Setmana és un punt fort dels editors en català.

R. És un petit miracle, fruit de l’actitud tenaç dels editors catalans, que estem més vivaratxos, ens belluguem més, no anem tant a remolc dels editors en castellà; l’editor en català, avui, ha deixat una mica el “Hauríem de fer” i l’ha canviat pel “Fem”... Perquè la resistència, el país i la cultura estan molt bé, però els números també han de sortir.

P. Al néixer, l’AELC es va trobar amb reticències de Madrid, però també del mateix Gremi d’Editors de Catalunya. Com està avui la relació amb aquest darrer?

R. La relació és bona: compartim instal·lacions, personal, activitats i campanyes. Ara bé, la defensa de l’edició en català, que és el que ens correspon a Editors.cat, té també un component polític i social i, per tant, els esdeveniments dels darrers temps al país han fet que nosaltres ens impliquéssim de manera decidida.