Selecciona Edició
Connecta’t

Sense màscares

La Diada és una demostració que el sistema democràtic espanyol funciona

Manifestació de la Diada a l'avinguda Diagonal de Barcelona.
Manifestació de la Diada a l'avinguda Diagonal de Barcelona. AP

Els partits i les associacions que defensen la secessió de Catalunya no van celebrar ahir la Diada dels ciutadans catalans, sinó exclusivament la dels independentistes. La manifestació convocada a Barcelona va ser una prova addicional de l’apropiació il·legítima d’una commemoració que el sistema democràtic espanyol va emparar immediatament, tant bon punt va acabar la dictadura que la va ignorar i la va reprimir durant quatre dècades. Per als organitzadors de la Diada, no sembla que hi hagi cap diferència entre aquella situació i la d’avui, en la qual els ciutadans de Catalunya que van sortir ahir als carrers de Barcelona van disposar dels seus drets d’expressió, manifestació i reunió per protestar que no en gaudeixen, segons resava paradoxalment el lema sota el qual van ser convocats. Si aquests ciutadans entenen que la marxa va ser un èxit per a l’independentisme, per les mateixes raons els qui s’oposen a la secessió de Catalunya poden considerar que ho va ser sobretot per al sistema democràtic espanyol, en la mesura en què un acte com el d’ahir es va realitzar a l’empara de les seves llibertats.

L’exercici que en van fer els manifestants demostra, a més, que els dirigents independentistes sotmesos a un procés judicial no són a la presó o no els reclama la justícia per haver demanat la secessió de Catalunya, ja que això és el que es va fer als carrers de Barcelona. Si es troben privats de llibertat i en espera de judici és per haver volgut imposar-la per vies de fet a la majoria de catalans que la rebutja, privant-los de la seva llibertat i dels seus drets mitjançant la derogació de la Constitució i de l’Estatut amb una simple majoria parlamentària, convocant-los després a un referèndum il·legal i, en fi, provant d’extreure, d’uns resultats que només els consten a ells, conseqüències polítiques irreversibles per a tots. D’altra banda, hi ha raons més que fundades per lamentar que la crisi catalana arribés als tribunals, en què el que regeix en democràcia no és la política sinó la llei. Però cal recordar que, tot i que per raons diferents, tant van contribuir a això el Govern que durant sis anys es va abstenir d’adoptar qualsevol iniciativa política que dissuadís els independentistes de cometre aquest atropellament, com els independentistes que, enfervorint-se amb la seva pròpia propaganda, no van dubtar a cometre’l.

El nombre d’assistents a la manifestació de la Diada és una qüestió determinant per als independentistes i poc rellevant per els qui rebutgen la secessió: en cap cas la legitimitat democràtica s’obté dels carrers, com tampoc de cap assemblea eventual establerta ad hoc que interpreta que el vot que els ciutadans emeten en un marc institucional serveix per a qualsevol altre marc que decideixin arbitràriament els electes. Aquesta Diada ha demostrat, no obstant això, que a l’independentisme que va perdre extraordinàriament en convocar unes eleccions plebiscitàries li pot estar costant mantenir les magnituds de les exhibicions de masses.

L’única cosa que demostren les manifestacions organitzades des d’un Govern i des d’associacions que s’hi concerten és la necessitat d’exercir l’autoritat amb responsabilitat, que és el que la Generalitat dirigida per Quim Torra sembla defugir una vegada i una l’altra. Fins ara els independentistes s’havien apropiat de la celebració de la festa nacional de Catalunya sense verbalitzar-ho. Aquesta vegada ho han fet per boca del president, i s’han desemmascarat.