Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Cap a la fi de la confusió

Les circumstàncies que justificaven la supeditació d’ERC dins de la coalició independentista han desaparegut

Quim Torra, al centre, amb Roger Torrent (dreta) i Pere Aragonès.
Quim Torra, al centre, amb Roger Torrent (dreta) i Pere Aragonès. AFP

Al moviment sobiranista no li està resultant fàcil sortir de la confusió en què va quedar després de l’espectacular fracàs collit de la proclamació fictícia d’independència de la tardor del 2017. Aquell desastre va quedar justificat en part per la victòria ajustada en les eleccions autonòmiques del 21 de desembre convocades pel Govern d’Espanya i el manteniment, de llavors ençà, d’una capacitat notable de mobilització dels seus seguidors. Haver aconseguit mantenir-se al govern català i haver sabut afegir-se després a la majoria parlamentària que va fer fora del Govern d’Espanya al PP de Mariano Rajoy ha introduït entre els independentistes, no obstant això, la falsa il·lusió que no calien ni una rectificació ni el consegüent canvi de programa. Però no és així. La confusió persisteix i la rendició de comptes de la coalició independentista amb si mateixa continua pendent.

L’expulsió de Marta Pascal de la direcció del PDeCat va demostrar l’existència d’un empat en la cúpula de la dreta independentista entre els partidaris del reajustament i els partidaris de continuar la fugida cap a endavant, encapçalats per Carles Puigdemont i Quim Torra. També ho palesen les dificultats d’Oriol Junqueras per aconseguir que el seu partit reconegui, un any després, els errors que es van cometre en les hores crítiques de l’octubre del 2017. Malgrat això, en la cúpula d’ERC és on sembla que avança més la consciència que cal rectificar.

El diputat republicà Joan Tardà ha insistit durant els darrers mesos que cal un reajustament en l’orientació del seu partit. Oriol Junqueras, amb els seus peculiars meandres ideològics i discursius, s’orienta en la mateixa direcció. Que el cap de setmana passat Gabriel Rufián instés punxar la bombolla de l’independentisme màgic és probablement una de les millors proves que el realisme, finalment, va penetrant també en reductes dels quals fa massa temps que va ser expulsat. És un canvi significatiu.

Juntament amb Junqueras i Marta Rovira, secretària general del seu partit, Rufián va ser directament corresponsable que el 26 d’octubre del 2017 Puigdemont tirés enrere la seva decisió de convocar les eleccions autonòmiques, la qual cosa hauria evitat que el Govern d’Espanya hagués pres el control de la Generalitat i la definitiva judicialització del conflicte constitucional. Rufián va ser l’autor de la famosa piulada de les 155 monedes de plata amb el qual acusava Puigdemont de traïció. Un moment dissortat de glòria pel qual no ha demanat perdó, però del qual ara sembla assumir que va ser un greu error. És també un avanç que dirigents republicans com Tardà i Junqueras reconeguin que la seva aposta per la independència necessita més suport social del que ara tenen els partits sobiranistes. Sembla que ja entenen que, fins i tot, si l’actual 47,5% dels vots que assoleixen en les eleccions al Parlament augmentés fins al 51%, tampoc n’hi hauria prou.

Tornar al realisme i adoptar un programa nou és una condició indispensable per sortir de la crisi, però no aclareix tots els aspectes de la confusió. El programa nou que els independentistes necessiten per al futur immediat hauria d’expressar les diferències entre la seva ala dreta i la seva ala esquerra. Fins ara, la urgència dels fulls de ruta successius cap al moment màgic ha servit més per mantenir la dreta al capdavant de la coalició i del Govern català que per a cap altra cosa. La veritat és que ERC i la CUP han estat els pagans de l’aposta, justament en un moment en què l’ala dreta del sobiranisme, els hereus directes de CiU, havien de respondre per les seves pràctiques corruptes. El procediment judicial del cas 3% segueix el seu curs, però ha quedat eclipsat pel dramatisme de les presons i els exilis. No obstant això, ells continuen marcant l’agenda i dirigint el Govern català. Mentrestant, Catalunya està a la cua, pel que fa a la reversió de les retallades socials de la crisi. Al final, la coalició independentista està sent un mal negoci polític per a la seva ala esquerra i ja va sent hora que prengui consciència d’això. Els objectius i les circumstàncies que justificaven la subordinació de l’esquerra independentista als aliats neoliberals han desaparegut, s’han volatilitzat. La qüestió ara és si, en les properes eleccions que es convoquin, ERC caurà en el mateix parany i continuarà sent la taula de salvació dels seus afeblits socis de dretes. És hora que es verifiqui el perfil i el pes de cadascú.