Selecciona Edició
Connecta’t

La Diada, un altre símbol del país perdut

Només hem aconseguit perdre els símbols que, segons l’Estatut, eren de tots: la senyera, la Diada i fins el Parlament, que es tanca a capritx d’uns o per mandat d’uns altres

La Diada del 1976, a Sant Boi.
La Diada del 1976, a Sant Boi.

Comença, diuen, una tardor calenta a Catalunya, tot i que, fins ara, ningú sembla saber l’objectiu polític; no hi ha pla oficial de govern, menys encara cap projecte amb futur. Diuen que a l’octubre, després de més de tres mesos tancat, s’obrirà el Parlament; potser llavors, l’oposició i els partits governants discutiran si ovacionar l’enfrontament i la desobediència a les lleis és una bona idea. O si, potser, és millor trobar una via alternativa que obri de debò el diàleg amb el nou Govern d’Espanya.

De moment, l’11 de Setembre, que va deixar fa temps de ser la Diada de tots (el dia nacional de Catalunya), es tornarà a convertir en una manifestació de protesta independentista, plagada de banderes i símbols partidistes. Molts es creuen el que va asseverar fa uns dies el president Torra, que l’independentisme “té la majoria social”. Els és igual que sigui el 47%; la fe té els seus creients i el seu catecisme. Per això, l’altra meitat de Catalunya, exclosa del que hauria de ser una celebració cívica, es quedarà a casa i ni tan sols s’informarà per TV3, ja que fa anys que va deixar de mirar-la.

Aquesta Generalitat bipolar –de vegades és a Sant Jaume, de vegades a Brussel·les– continua organitzant marxes a benefici dels seus, oblidant que la Catalunya democràtica es va construir amb el consens i la lluita de molts antifranquistes espanyols, de molts emigrants que van venir a treballar a aquestes terres i van acceptar que la llengua i els símbols de Catalunya eren els seus.

Quan llegeixo a les xarxes insults xenòfobs i descobreixo que a la manifestació de la Diada del 2018 participaran ultranacionalistes liberals (racistes) de partits europeus, no deixo de recordar la primera Diada després del franquisme, la del 1976, celebrada en una esplanada de Sant Boi de Llobregat que avui és la reformada plaça de Catalunya. Tenia 18 anys i vam anar fins allà, en un vell DKW, amb un petit grup d’amics. Ens vam col·locar entre els treballadors de la Pirelli i els comunistes del Baix Llobregat. Un dels meus col·legues va treure de la motxilla la bandera amb la falç i el martell, però diversos organitzadors el van cridar a l’ordre: “Només la senyera”. Era una Diada unitària.

Guardem els nostres símbols, alcem la bandera quadribarrada i cridem tots el mateix, de comunistes a cristianodemòcrates: “Llibertat, amnistia i estatut de autonomia”. Molts, encara sento les seves veus, ho van fer en castellà. En aquesta cantonada, allunyada dels organitzadors de renom (amb Miquel Roca Junyent, Pere Portabella o Miquel Sellarès), nosaltres cridàvem més alt a favor de la llibertat i de l’amnistia. En sabíem ben poc d’estatuts. Quan, conduït per Oriol Martorell, va sonar Els Segadors, gairebé ningú al meu al voltant coneixia l’himne. Jo l’havia après de la meva àvia –a qui li encantava tocar i cantar peces prohibides al piano– amb una vella lletra plena d’al·lusions religioses; aquesta versió tenia una estrofa horrible, després censurada, que amenaçava amb fer tinta vermella amb la sang dels castellans. Em vaig limitar a corejar la tornada –“bon cop de falç, bon cop de falç, defensors de la terra”– i a resar perquè fos cert que la nostra Diada estava autoritzada o, almenys, tolerada.

Va sortir bé, però no érem 100.000 persones, com van dir. Potser uns 25.000. La següent, la del 1977, va ser legal, multitudinària i a Barcelona. A aquesta em va acompanyar la meva molt catalanista mare, nascuda el 1936 i emocionada davant la seva primera manifestació. Després, a la Catalunya normalitzada, es van organitzar onzes de setembre amb un tint més oficial, en què s’entonava Els segadors amb la nova lletra i s’escoltaven discursos avorrits. A alguns ni tan sols hi vaig assistir, em quedava a casa i penjava la bandera al balcó. És el que fan els ciutadans dels països normals el dia de la seva festa nacional: respectar els símbols, confiar en les institucions, votar i continuar amb les seves vides.

Fa anys que les diades van deixar de ser unitàries. Són independentistes. El PP i Ciutadans van deixar fa temps de sumar-s’hi, farts d’insults. El PSC tampoc hi anirà aquest any i Ada Colau, l’alcaldessa de Barcelona, ha advertit que no participarà en un acte que exclou part dels catalans. Som molts els que no posem ni traiem llaços i que sentim que l’exclusió no és el camí. En conseqüència, no anirem a aquesta nova protesta, que potser incendiarà la metxa d’una tardor calenta, però que no ajudarà els presos ni a la convivència. En aquest camí traçat només hem aconseguit perdre els símbols que, segons l’Estatut, eren de tots: la senyera, la Diada i fins el Parlament, que es tanca a capritx d’uns o per mandat d’uns altres.

MÉS INFORMACIÓ