Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Catalunya dividida

La divisió arriba fins i tot a la mateixa idea que estem dividits, que uns no accepten i uns altres consideren evident

Protestes a la plaça Sant Jaume de Barcelona
Protestes a la plaça Sant Jaume de Barcelona

El desacord és absolut. Arriba a la mateixa naturalesa de la divisió. Uns diuen que no existeix i els altres la situen apunt del conflicte civil. Uns asseguren que som a un pas del desbordament violent i els altres que els incidents són o meres anècdotes o provocacions que atribueixen senceres a l’extrema dreta. Per als uns, si hi ha divisió és entre una gran majoria social i una minoria poc arrelada que se sent incòmoda. Quim Torra, per exemple, assegura, amb tot l’aplom i fonamentant-se en lectures molt esbiaixades de les enquestes, que hi ha un 80% dels catalans que estan a favor de l’autodeterminació, la llibertat dels polítics presos i contra la monarquia. Si fos així, la divisió seria entre una àmplia majoria i un 20% obligat a acceptar la regla democràtica o a marxar, que és el que s’expressa en els desitjos d’alguns missatges independentistes.

La divisió ho abasta tot. Si fins a la tardor del 2017 era sobre el camí que calia emprendre en el futur, ara cal afegir-hi la divisió sobre el passat recent i, concretament, els fets ocorreguts fa un any, gairebé tots ells amb dues versions ja no diferents sinó directament contradictòries. Uns consideren de la màxima gravetat l’aprovació de les lleis de desconnexió al Parlament els dies 6 i 7 d’octubre, amb ruptura de tots els marcs legals, mentre que els altres mostren la màxima indulgència davant les vulneracions de la legalitat en nom de la democràcia directa i de la independència, elevada a la consideració metafísica de “causa justa”. El mateix es pot dir de l’1-O, considerat per una de les parts com el moment fundacional en el qual els catalans van exercir el seu dret a l’autodeterminació, avalat per les imatges de la repressió de la policia espanyola, difoses viralment per les xarxes i els mitjans de comunicació, i, naturalment, per la xifra d’un miler de ferits acreditada pel Govern independentista mateix.

Estem dividits entre els qui consideren que hi ha presos i exiliats polítics i els qui consideren que són polítics delinqüents, presos o fugits. És notable la dissonància entre els qui creuen que no hi va haver delicte en els actes de desobediència i ruptura amb la Constitució, inclosa la proclamació de la república, i els qui pensen que va ser un cop d’Estat, com a mínim en grau de temptativa, que exigeix l’actuació de la justícia. S’ha de dir que l’argumentació dels primers és ondulant: ara s’acull a la llibertat d’expressió, com si tots els actes parlamentaris i governamentals no tinguessin la pretensió de traduir-se en una secessió unilateral, però més tard es descara i adopta obertament la reivindicació del dret a l’autodeterminació, exercit gairebé com una obligació històrica pel Govern independentista.

El desacord afecta fins als orígens de la divisió: si existeix, diuen uns, és per culpa de Ciutadans, que han nascut per dividir els catalans; mentre que Ciutadans se senten legitimats i, fins i tot, orgullosos per haver actuat, precisament, des que el nacionalisme va abusar obertament del consentiment majoritari de què gaudia, tal com ha explicat Anton Costas en l’article “El final del consentiment”, a La Vanguardia (16-5-18). I encara podríem seguir sobre la profunditat i l’abast de la divisió, fins al punt que esdevé el punt cec de l’independentisme, on s’esborra la visió dels objectes que la passió política rebutja, i a la vegada, la clau interpretativa de tot el que succeeix per als qui se senten més afectats per la divisió. Té tota la lògica, perquè qui s’ha dedicat a dividir en nom de la unió malament podrà acceptar els efectes perversos d’una divisió que no ha aconseguit els seus objectius i ha estat coronada per un fracàs, ara de ben difícil acceptació. S’ha de tenir en compte que el desenllaç del procés situa Catalunya, gràcies a la divisió, en una posició de debilitat extraordinària, ja no per aconseguir la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, sinó tan sols per conservar el nivell d’autogovern de què s’ha gaudit els darrers 40 anys.

Els llaços grocs en són el símbol. No parlem ja d’edificis públics o espais comuns compartits. Parlem de les solapes. La presència del llaç significa solidaritat amb els polítics presos, però la seva absència s’entén com a adhesió amb la decisió del seu empresonament. Fins a tal punt arriba l’eficàcia polaritzadora de la semiòtica del procés. Els retrets són en les dues direccions: per portar-los i per no portar-los, i encara pitjor per treure’ls quan es troben en espais oficials i públics.

La divisió ha convertit Catalunya en dues nacions, en lloc d’una sola. I com succeeix amb les nacions, ambdues nascudes en la lluita una contra l’altra i en la negació mútua de qualsevol legitimitat, fins i tot, de l’existència. Cadascuna voldrà celebrar a la seva manera l’11 de setembre, la Diada Nacional que en temps remots a tots aplegava i ara lluirà la partició en tot el seu esplendor. La qüestió, a partir d’ara, és saber si volem revertir les divisions, tornar a buscar consensos, o si preferirem instal·lar-nos definitivament en les dues Catalunyes enfrontades i incompatibles fins a convertir-les en l’estat normal de les coses de cara als propers 25 anys. El negoci fins ara ja ha estat ruïnós, però encara pot ser pitjor

MÉS INFORMACIÓ