Selecciona Edició
Connecta’t
ULL DE PEIX

Conquesta del raor, festa i bogeria

L’estrena de la pesca —particular, individual, amb hams i gamba, a l’antiga— del cèlebre peix fi recorda la carrera dels folls colons de la conquesta de l’Oest, una processó del Carme

És la conquesta del raor i les illes Balears fan la mateix olor de peix fi frit. Milers de pescadors repten la sort i més menjadors tasten la blanquíssima i mínima carn i pell de l’animaló de coloraines que a la pella torna d’or, daurat. L’espècie està mitificada. És un exemple modern de follia massiva al litoral, dins del mar i a la taula. El primer dia que s’alça la veda d’un dels peixos més delicats i curiosos de la Mediterrània, l’1 de setembre, l’esdeveniment trenca motllos i mesures.

L’estrena de la pesca —particular, individual, amb hams i gamba, a l’antiga— recorda la carrera dels folls colons de la conquesta de l’Oest. Potser la concentració de tantes embarcacions i de gent coneguda en tant pocs redols marins de les pesqueres (els simbòlics peixos sols habiten, mengen i s’enterren als fons blancs d’arena) és semblant a la beata i bufa processó marinera del Carme i a un vell quadre d’una esquadra de llaüts en batalla infantil.

L’emoció per l’afeccionat és primitiva, amb esporàdiques i elèctriques picades del menut raor, animal solitari, capriciós, molt bell, que, en ser capturat als fons del seu blau desert, que és blanc, es rebel·la, es fa l’escàpol a la barca, rellisca i vol mossegar els dits del seu depredador. Alhora es capturen aranyes (perill), pedaços, algun pop, besucs, xorics, orioles o visos, i aleshores sembla que al volantí s’ha penjat una bèstia.

Les primeres jornades, quan s’alça la prohibició de la pesca recreativa, és una comunió interillenca, un fet comunal: la major reunió de navegants (milers) en un sol dia, als voltants de l’arxipèlag. És “un ‘col·lapse social’ més que un col·lapse ecològic”, segons observà a IB3 ràdio l’investigador Josep Alòs de l’IMEDEA (Institut Mediterrani d’Estudis Avançats). Alòs teoritza sobre els “trets diferenciats de personalitat” entre els peixets que s’enterren dins de la sorra per protegir-se i que són a molts de mars del món sense la folla passió dels mallorquins, menorquins, formenterers i eivissencs. L’explorador submarí Fernando Garfella ha documentat amb les seves càmeres l’aventura de les bestioles, tan hermoses. És una revelació de part dels misteris dels estius mediterranis. A l’hivern és invisible.

Els illencs tenen poques festes, manies i fites compartides alhora a les quatre illes Balears, llevat, per ventura, de les carreres del trot, dels trotons. El raor és per això un peix simbòlic, bandera, que mou transversalment el desig dels nadius, residents i adherits. Els darrers anys la tele, tots els mitjans, han fet del costum una macro tradició i una neofesta compartida.

El mateix dia que s’acaba el temps de pesca d’un altre animalet marí roig (la llagosta) comença l’època de captures permeses del raor i també és l’època de la llampuga, un altre dels endemismes culturals mallorquins ( i el peix nacional de Malta).

Fins a 100 euros i més a les peixateres. Els privats no poden vendre les captures i els professionals s’hi dediquen poc, i gairebé no llancen palangres aposta com feien antany. Tot i que fa anys l’obsessió culinària en fa arribar partides del Senegal, Algèria i dels mercats catalans, però solen ser més grans i molts de cops refrigerants o glaçats.

El desig lliga una mica amb els seus misteris i la pesca, que és una cabòria. L’exquisit emigrant de platges submergides pica quan vol, segons el sol, el vent, les correnties i l’esca. Muda de sexe, i un mascle lidera un esbart de femelles. Menja mariscs i és gairebé l’únic habitant del desert de l’arena i submergit. Des dels segle XVI està documentat i dibuixat als manuals. Segurament, el salt a la fama arribà als anys 80 del segle XX, quan el president espanyol Felipe González, de vacances mallorquines, n’anà a pesca a Andratx amb el vell mariner el patró Cristino.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >