Michael Moore planta cara a Trump

Michael Moore estima el Canadà. I els canadencs estimen Michael Moore. El festival de Toronto va ser on va estrenar el seu primer documental, Roger & Me, el 1989. I, des de llavors, sempre intenta començar el tour de les seves pel·lícules per aquest certamen. Ho ha tornat a fer aquest any amb Fahrenheit 11/9. La nit de l’estrena, en la inauguració, el públic canadenc el va rebre dempeus i cridant “Michael for President”. Ell els va donar les gràcies per existir-hi i pel seu primer ministre. El país veí dels EUA seria el seu refugi, si les coses es posessin tan lletges com en la sèrie basada en la novel·la de Margaret Atwood, El conte de la serventa. “Per sort encara no”, va fer la broma.

De la por a l’apocalipsi a un futur esperançador. Per aquí va el seu Fahrenheit 11/9, un títol que juga amb el que fins avui és el seu documental més taquiller, Fahrenheit 9/11, el que va dedicar a Bush i a la seva guerra del terror. Si aquell usava la data de l’11 de setembre com a inici, aquest parteix del 9 de novembre, el dia en què Donald Trump va guanyar les eleccions. Com i per què van arribar a aquest punt?

“Si la gent espera una pel·lícula sobre Trump, no ho és”, diu. El seu objectiu, en canvi, és respondre a una pregunta. “Com coi ha passat això?” Com va arribar “el bufó de Trump” a la Casa Blanca? En el seu habitual to còmic, Moore assenyala primer una persona, no és ni Steve Bannon, ni Putin… “És Gwen Stefani”, la cantant de No Doubt. Quan Trump es va assabentar que ella cobrava més com a jurat de La veu que ell en la seva reality show, The Celebrity Apprentice, va decidir presentar-se a les eleccions com a prova de la seva popularitat a la NBC. Ja havia amenaçat altres vegades, “des del 1988”, diu el director, però aquesta vegada es va créixer davant el suport i el soroll mediàtic.

Els mitjans de comunicació van ser alguns dels culpables del seu èxit, sosté Moore. Les audiències es disparaven cada vegada que sortia a la pantalla parlant del mur que construiria a la frontera amb Mèxic. “Donald J. Trump no va caure del cel”, va escriure el director de Bowling For Columbine just abans de l’estrena a Toronto. “Era el resultat lògic d’una llarga espiral costa avall que va culminar amb un dels nostres ciutadans més odiats i va conquistar la nostra oficina més poderosa”.

Fahrenheit 11/9 és la pel·lícula “amb més sentiment d’urgència” que ha dirigit Moore. La va idear després de les eleccions, i en menys de dos anys l’ha acabada per estrenar-la als EUA, just a temps de les eleccions legislatives al Congrés del novembre vinent. “Crec que l’estrena de la pel·lícula serà el principi de la fi de Trump” —diu— “i potser, més important, el possible final del sistema podrit i corrupte que ens va donar a Trump”.

Deixant de banda les bromes, Moore culpa en el documental l’establishment del Partit Demòcrata, per la manera com va salvar els resultats de l’elecció de Hillary Clinton davant de Bernie Sanders. Culpa Obama i la seva “falsa esperança”. Culpa els mitjans per fer com van fer amb Hitler, que no veien el perill que amenaçava —presenta muntatges en el film amb imatges del líder nazi i la veu de Trump—. I parla d’un corrent de permissivitat corrupta com la que va permetre la crisi de l’aigua contaminada de Flint (Michigan), la ciutat del cineasta. O la defensa incondicional de les armes com a dret que ha portat noves massacres, com les de Parkland.

“Trump és el nostre Frankenstein i nosaltres som el seu doctor Frankenstein”, diu. Tot i que per molt fatídic que es posi —va ser dels pocs que, públicament, va veure clar i va anunciar la victòria de Trump mesos abans—, Moore continua tenint esperança. Ara més. Al final, a Fahrenheit 11/9 hi surt acompanyant els candidats nous al Congrés, com l’aspirant llatina pel Bronx, Alexandria-Ocasio Cortez, o al costat de la primera musulmana que es presenta: Rashida Tlaib, per Detroit.

Moore li dona veu a la dona que va filtrar els tripijocs de Flint, April Hawkins, i al grup d’estudiants que va començar el moviment March for Our Lives, després de la massacre al seu institut, a Parkland. També continua la vaga històrica dels professors de West Virginia, que després s’ha estès a altres estats.

A alguns representants d’aquests grups se’ls va emportar a Toronto, a l’estrena mundial, i va preferir que parlessin ells després de la projecció. Moore també va omplir la sala de mocadors vermells, el símbol del red neck nord-americana, la classe treballadora, “no perquè se’ls cremés el coll amb el sol, sinó per la seva afiliació sindical”, va aclarir. Un altre cop d’efecte per al seu objectiu d’acabar amb Trump.

Moore es refia: Fahrenheit 11/9 s’estrenarà el 21 de setembre a més sales que cap dels seus títols anteriors (1.500 a tot els EUA). I després del tebi èxit del film anterior, Què envaïm ara?, aquest documental ja l’ha venut a molts territoris. El cineasta no només té un missatge per als seus conciutadans, sinó per a tothom, com va assegurar abans d’entrar en la projecció a Toronto: “Per favor, confieu que hi ha milions d’americans treballant tant com saben per desfer els estrall que Trump està infligint al món”.