Selecciona Edició
Connecta’t

Objectiu: prevenir 3.600 suïcidis i més de 8.000 intents greus

Sanitat impulsa una estratègia basada en la publicitat i detecció precoç per fer front a un problema tabú que provoca el doble de morts que els accidents de trànsit

Un adolescent camina per una via del tren. En vídeo, reportatge sobre el telèfon d'atenció al suïcidi.

La ministra de Sanitat, Carmen Montón, va convocar divendres gairebé per sorpresa associacions de professionals i afectats pel suïcidi a Espanya. L'objectiu: engegar un pla de prevenció per a aquest important i ignorat problema de salut pública. Les xifres demostren que es tracta d'un tema de pes: a Espanya es produeixen cada any entre 3.500 i 4.000 morts per aquesta causa, segons les dades de l’INE (3.569 el 2016) i gairebé 8.000 temptatives tan greus que cal hospitalitzar els afectats.

Fonts de Sanitat fan servir un parell de comparacions eloqüents per donar idea de la gravetat d'un problema que miren de solucionar amb estratègies de detecció precoç i publicitat. Per cada víctima mortal de la violència de gènere es produeixen a Espanya unes 65 morts per suïcidi; per cada homicidi, 11; per cada mort en accident de trànsit, 2. I, tanmateix, ni hi ha un pla específic de prevenció ni el fenomen rep gaire atenció mediàtica.

El suïcidi és un problema global de dimensions molt variables. La taxa a Espanya és de 8,7 per cada 100.000 habitants, mentre que al món —amb dades que, en general, estan subestimades— és d'uns 12, gairebé igual que a Europa (11,4, segons les últimes xifres). Per això, l’Organizació Mundial de la Salut (OMS) va demanar als governs el 2012 un compromís per mirar de rebaixar l'índex a 10 per al 2020 i va reclamar dos anys després plans específics per a reduir-lo, cosa que tot just una trentena ha complert, segons l'organització.

Per cada víctima mortal de la violència de gènere hi ha a Espanya unes 65 morts per suïcidi; per cada homicidi, 11; per cada mort en accident de trànsit, 2

El que crida l'atenció en el cas espanyol és que la taxa de morts per suïcidi està estancada —al voltant del 0,1% de les morts anuals— mentre que en les altres causes, des del càncer a les drogues o el trànsit, s'han aconseguit importants progressos. I el suïcidi, com recalquen especialistes i afectats, es pot prevenir —com se simbolitza avui en el Dia Mundial per la Prevenció del Suïcidi— i així evitar morts i el cost emocional, social i econòmic que comporta. Només un exemple. A Finlàndia, segons dades del president de l’Associació Espanyola de Suïcidologia, Andoni Anseán, es va passar en menys de 10 anys de taxes del 13 per 100.000 al 10 per 100.000.

La trobada de divendres, presidida per la directora general de Salut Pública, Pilar Aparicio, va ser una primera presa de contacte. Però Sanitat arriba amb una feina avançada: el pla de prevenció del suïcidi que va engegar Montón a la Comunitat Valenciana el 2017 quan era consellera de Salut. El ministeri proposarà a les comunitats una estratègia inspirada en aquest model.

La clau és la detecció primerenca, tant per les persones de l'entorn del possible suïcida com pels metges de primària. A la Comunitat Valenciana s'ha dut a terme fins i tot una campanya de publicitat als autobusos i es donen instruccions als sanitaris perquè incloguin en els seus reconeixements preguntes que permetin identificar precoçment ideacions suïcides, atès que la majoria dels que intenten llevar-se la vida emeten abans senyals que una persona entrenada pot reconèixer.

La part següent és assegurar que aquests possibles casos, íntimament lligats amb problemes de salut mental —depressió, psicosi, addiccions, trastorn límit de personalitat—, assetjament escolar..., tinguin cita amb un especialista al més aviat possible —el pla estableix 72 hores—, cosa que no sempre és així. Segons dades que va exposar Juan José Carballo, psiquiatra de l'hospital Gregorio Marañón de Madrid, dijous al Congrés de la Societat Espanyola de Suïcidologia, el 50% dels joves que ho intentaven no havien estat mai atesos en una consulta de salut mental.

El suïcidi és un tema que ha viscut en l'ostracisme. En part per la por dels mitjans de comunicació i altres institucions de provocar un efecte contagi

El suïcidi és un tema que ha viscut en l'ostracisme. La raó cal buscar-la en part en la por dels mitjans de comunicació i altres institucions de provocar un efecte contagi: que informar sobre un suïcidi en provoqui un altre. La mateixa Organizació Mundial de la Salut avisa sobre aquest perill. I el Libro de estilo d'aquest diari diu: “La psicologia ha comprovat que aquestes notícies inciten a llevar-se la vida persones que ja hi eren propenses”. Però els experts i afectats reunits al congrés ho tenen clar: no es tracta de no donar les notícies sobre suïcidis, sinó de donar-les bé. I això té un principi bàsic: no aprofundir en els detalls personals i, sobretot, no comunicar el mètode emprat. “És dur viure’l i és dur explicar-lo, però necessitem que es parli d'aquest problema perquè entri en l'agenda política i s’hi posin mitjans”, explica la mare d'una víctima.

Es tracta d'abordar-lo amb cauteles però sense por, com fa anys que es fa amb les morts per violència de gènere. De visibilitzar-lo i fer saber que es pot aconseguir ajuda, com suggereix el periodista Gabriel González Ortiz, autor del llibre Hablemos del suicidio, que demana que en les informacions sobre suïcidi —igual que en les de violència masclista— s'informi d'un número de telèfon al qual es pugui demanar ajuda. Ara com ara no hi ha un número únic. Són diverses les associacions a les quals es pot acudir (el telèfon contra el suïcidi de la Fundación la Barandilla, 91 038 06 00; el de la Fundación ANAR, 900 20 20 10; i el Telèfon de l’Esperança, 717 003 717, per exemple).

Un estudi que Anseán ha fet comparant resultats d’Internet reflecteix que es produeixen pics de demanda d'informació sobre el suïcidi —sobretot, de mètodes per consumar-lo— cada cop que es parla de casos concrets de famosos. L'últim any, per exemple, el més alt es va donar després de la mort de Miguel Blesa, dirigent de CajaMadrid implicat en diversos escàndols financers. També es va reflectir un interès més marcat arran de l’emissió de la sèrie Por trece razones, que exposa els motius pels quals una adolescent decideix llevar-se la vida. La productora va haver d'incloure un advertiment en la cortineta del producte a causa de les protestes d'afectats.

Part de l'auge del moviment per una informació responsable sobre el suïcidi la tenen els anomenats supervivents, molts d'ells familiars (sobretot pares i mares) de joves que s'han llevat la vida. I és que, si bé la majoria de les morts per suïcidi es produeixen entre persones grans (917, la quarta part del total, entre més grans de 70 el 2016, segons l’INE), hi ha casos en què es recorre molt aviat al suïcidi. Aquest any, l’últim amb dades, se’n van registrar 12 entre joves de menys de 15 anys, i 247 més en adults de menys de 30. Més significatives encara, el 2015, les dades del CMBD, el catàleg de motius d'ingrés en hospitals del sistema sanitari, que va registrar 273 altes de jove de meny de 15 anys després d'un intent de llevar-se la vida.

“EL NOSTRE FILL NOMÉS EN VA DONAR SENYALS UN DIA”

Els darrers anys han aparegut força associacions d'afectats (Després del Suïcidi, Alaia, Besarkada, Apsas, Justalegría, Biziraun), totes amb la mateixa base: familiars d'algú que s'ha llevat la vida i que no volen que això passi a ningú més. Perquè si es detecta a temps, el suïcidi és evitable. Tot i que hi ha excepcions. “El nostre fill només va donar senyals un dia”, explica Agustín Ezquizia. “Però fa goig quan ens ajuntem. Al principi estàvem molt sols”, afegeix la seva dona.

Ara volen que es parli d'ells. “Ningú té la culpa per suïcidar-se, però es pot evitar. Necessitem un pla per prevenir-ho”, conclou Esperanza Almenta, cap de Salut Mental de l'hospital d’Alcorcón a Madrid.

Els suïcides no solen prendre la decisió d'un dia per l’altre. Els seus comportaments avisen. I en això es basen treballs com els de la plataforma Life! de l'investigador José Manuel Gómez Soriano, de la Universitat d’Alacant, que analitza els textos que un individu redacta per intentar detectar aquestes tendències i traslladar-les a un professional.

El programa es basa en la comparació d'escrits que es cataloguen com a tristos, alegres, neutres, preocupants, etcètera, com els que mostra el malalt en les entrades d'un blog o d'un perfil públic. Si es percep algun símptoma, s'informa un professional que, al seu torn, contacta amb l'afectat per orientar-lo. Es poden desenvolupar programes similars seguint altres patrons. Per exemple, revisant les absències repetides de l'afectat de llocs que abans visitava amb assiduïtat es pot intuir si està immers en una depressió.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >