Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Fontana, el funeral i els polítics

Estava ja absolt del pecat de la seva vella militància comunista: al mateix Jordi Pujol li va semblar idoni per dirigir l'Institut d'Història Jaume Vicens Vives

Josep Fontana, a casa seva el febrer del 2017.
Josep Fontana, a casa seva el febrer del 2017.

A Catalunya hi ha molta afició per la història. Ens agrada commemorar els mil·lenaris de la nació, recordar les gestes dels nostres patriotes-mercenaris pel Mediterrani o entristir-nos amb la derrota del 1714. Es busquen arrels ancestrals i les numeracions presidencials són molt apreciades per l’antiguitat que denoten. Una nota de premsa de l’oficina d’Artur Mas feia notar fa uns dies que, com a 129è president de la Generalitat, s’havia de reunir amb el 130è president de la Generalitat (Carles Puigdemont) per transmetre-li el seu suport, en espera que l’endemà arribés al mateix escenari belga el 131è president de la Generalitat (Quim Torra). La residència de Waterloo afegeix, al seu paper de mantenidora de la flama de la República Catalana, la de convertir-se en un magatzem de la història.

El cas és que tanta ostentació numeral i de patrimoni contrasta amb una representació ben austera de polítics del Govern català al funeral de Josep Fontana, un dels més grans coneixedors del segle XIX espanyol. És cert que l’historiador no volia que assistissin polítics amb ostentació de càrrec al seu funeral. Però hi podia haver anat algun conseller a títol personal, barrejat entre el públic, sense necessitat d’anar acompanyat per la Coronela, amb el penó de Santa Eulàlia, que era el que Fontana no volia. El vicepresident de la Generalitat, Pere Aragonés, va passar pel Tanatori de les Corts a donar el condol a la família en nom del Govern. No obstant això, el més proper al poder executiu que va anar al funeral va ser Carles Duarte, president del Consell Nacional de la Cultura i dels Arts (CoNCA), un organisme que assessora el Govern de la Generalitat. Duarte és un referent de politesse, un punt i apart en aquests temps en què l’excepcionalitat política ha matat les formes. A més del president del CoNCA, en un lateral discret de la segona fila, s’asseia l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Al funeral van assistir també Xavier Domènech —exlíder dels Comuns— o l’exdiputat cupaire David Fernández.

Com recordava Carles Geli en aquestes pàgines, el difunt historiador era qui millor va entendre l’enfonsament de l’Antic Règim. Només per això —i per donar 37.000 documents i volums, amb algun incunable inclòs, a la Universitat Pompeu Fabra— hagués merescut més atenció per part del Govern català, pres de la seva abstracció política.

Fontana estava ja absolt del pecat de la seva vella militància comunista (PSUC, 1957‑1980): al mateix Jordi Pujol li va semblar idoni per dirigir l’Institut d’Història Jaume Vicens Vives d’investigació i estudis de postgrau el 1991. Hi van haver cartes i acusacions. Com a l’època de La Sapinière, quan els integristes francesos denunciaven els clergues modernistes per poder aconseguir la cúria de Pius X, algun historiador va escriure al president d’aquell moment per prevenir-lo de la perversitat de posar a mans de marxistes la nineta dels ulls de les universitats catalanes. Fontana es va envoltar de professors tan diversos com Eva Serra —morta fa poc— o Josep Termes.

L’historiador Andreu Mayayo recordava la resposta que va donar, al novembre de l’any passat, en una conferència a una pregunta sobre les presumptes coincidències entre la Revolució Russa i el procés: “Si pretenia ser una revolució, de moment, és una revolució frustrada. Ho veig com una catàstrofe i des del més absolut desacord. És el moment d’aprendre a resistir, de no resignar-nos, de tirar endavant i de provar de recuperar tant com puguem els nostres drets i les nostres llibertats, bastant amenaçats”.

Des d’altres sectors, li van ploure les crítiques quan el 2013 va participar en el seminari “España contra Catalunya” —el títol del qual va saber després de confirmar-ne l’assistència— o quan va publicar el 2014 La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, un llibre amb el qual alguns independentistes neoconversos van interpretar que Fontana ja era dels seus. Però el gran mestre del segle XIX espanyol era un home d’esquerres i un catalanista insubornable, que veia amb simpatia la CUP i els Comuns. Per això va resistir les pressions d’alguns col·legues perquè donés el seu suport a la llista de Junts pel Sí, la primera candidatura conjunta que van presentar convergents i republicans. Perquè no quedés cap dubte sobre la seva posició, va tancar simbòlicament la llista d’Ada Colau el 2015 a l’Ajuntament de Barcelona: “No eren un partit, volien administrar l’Ajuntament, no aprofitar-se dels seus recursos per alimentar el partit com fan els altres”.

Al seu funeral també es va trobar a faltar la presència d’historiadors que estan abocats a preparar el cos teòric de la “revolució puigdemontista”. Potser en alguns sectors del món acadèmic i polític perviu l’abstracció, l’estupidesa o el vell esperit de La Sapinière.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ