Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La Tabàrnia kosovar

L'independentisme català hauria de calibrar molt seriosament el risc de partició d'una Catalunya independent

El president de Kosovo, Hashim Thaçi.
El president de Kosovo, Hashim Thaçi.

En l’àmbit polític europeu, una de les principals notícies d’aquest estiu ha estat la represa de les negociacions entre Sèrbia i Kosovo per “normalitzar” les seves relacions, una condició sine qua non per al seu ingrés a la Unió Europea. En aquest context ha circulat el rumor que el president de Kosovo –l’antic guerriller Hashim Thaçi– seria favorable a una “correcció fronterera” per resoldre l’assumpte: Kosovo cediria a Sèrbia l’irredempt nord de Kosovo, on es concentra la majoria de serbis del país, i, a canvi, rebria la vall de Preševo, al límit sud de Sèrbia, on resideixen majoritàriament albanesos.

La Comissió Europea guarda un silenci eloqüent: a preguntes de la revista kosovar Gazeta Express, la portaveu de Federica Mogherini, Maja Kocijančič, es va limitar a dir en el seu moment que “són les parts les que han de definir el terreny d’entesa per a un acord”. El 20 de juliol, l’ambaixador nord-americà a Priština –en altres temps garant de la integritat territorial de Kosovo– va fer saltar totes les alarmes en declarar que no es pronunciaria sobre quins podrien ser els elements d’una entesa. Segons Greg Delawie, els polítics kosovars són “plenament capaços de prendre ells mateixos les seves decisions”. Gazeta Express no descarta que Putin i Trump parlessin del tema en la seva trobada a Hèlsinki i donessin llum verda a la correcció fronterera.

Les reaccions no s’han fet esperar. Al juliol, el primer ministre de Kosovo, Ramush Haradinaj, va parlar sense embuts en sentenciar que qualsevol partició de Kosovo portaria “a la guerra”. Ara els partits de l’oposició de Kosovo sol·liciten una reunió urgent del Parlament, on volen debatre una resolució per garantir la integritat territorial del país i denunciar les negociacions liderades per Hashim Thaçi.

Si a Kosovo estan preocupats, encara ho estan més a la veïna Macedònia, on la “correcció fronterera” kosovar podria provocar un efecte dominó que acabaria desmembrant el país: els territoris de majoria albanesa acabarien integrant-se a Albània, i ja res impediria la reunió de tots els albanesos –d’Albània, Kosovo i Macedònia– en un sol Estat: la Gran Albània. Més enllà de Macedònia, la veritat és que s’obriria una caixa de Pandora a gran escala. Els dirigents de la Republika Srpska tindrien un al·licient per abandonar definitivament Bòsnia i Hercegovina i annexionar-se a Sèrbia, la qual cosa estimularia els croats bosnians a buscar la reunificació amb Croàcia. Viktor Orbán tindria un excel·lent argument per sol·licitar 100 anys després la revisió del Tractat del Trianon i aconseguir els territoris de majoria hongaresa de les veïnes Eslovàquia i Romania. I al canceller austríac Sebastian Kurz se li podria acudir que després d’un segle sota sobirania italiana el Tirol del Sud ha de reintegrar-se a Àustria.

Tècnicament, el que podria passar a Kosovo recorda el fenomen conegut com a “secessió recursiva”. Suposem que el territori A se separa del territori B, però dins d’A existeix un territori C que voldria romandre en B. Aquest territori C tindria dret a separar-se d’A per tornar a B? La partició d’Irlanda no deixa de ser una il·lustració (imperfecta) del fenomen: quan els irlandesos van decidir anar-se’n del Regne Unit, els nord-irlandesos van optar per quedar-s'hi. El fenomen també s’ha discutit en casos concrets de secessió, com el del Quebec: què passaria amb Mont-real o els territoris aborígens del nord del Quebec si la província decidís separar-se del Canadà? Podrien optar per una “correcció fronterera” per romandre dins de la federació canadenca? En el cas de Flandes el fantasma de la partició frena d’alguna manera les ànsies secessionistes: si Flandes decidís marxar de Bèlgica és probable que Brussel·les optés per quedar-se –i una Flandes independent sense Brussel·les no seria el que els secessionistes flamencs s’imaginen.

Inevitablement, la reflexió ens porta a terrenys més propers. Veient l’obstinació que alguns aprenents de txètnik han posat a retirar llaços grocs, l’independentisme català hauria de calibrar molt seriosament el risc de partició d’una Catalunya independent. Aznar va dir que abans de trencar-se Espanya es trencaria Catalunya. En realitat, l’ordre podria ser invers: si arriba el famós momentum Espanya es podria trencar (altres estats s’han trencat abans), però tot seguit es podria trencar també Catalunya si els nostres orangistes s’atrinxeren als seus feus tabarnesos amb el suport indissimulat de l’Exèrcit espanyol i Torra –o qui sigui el Thaçi català– es veu portat a pactar “correccions frontereres” amb el seu homòleg espanyol per assegurar el (re)ingrés de Catalunya a la Unió Europea.

Albert Branchadell és professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >