Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Pàmies alliberat

Ser fill d'algú que s’ha significat públicament no és fàcil. N’hi ha molts testimonis

Sergi Pàmies.
Sergi Pàmies.

El cognom pot ser una càrrega molt pesada. Ser fill d'algú que s’ha significat públicament no és fàcil. N’hi ha molts testimonis. Si, alhora, tant el pare com la mare van ser igualment referents públics, el repte és doble. Si li afegim les raons promocionals de tots dos i les vinculem a la política, l'exigència és encara més gran. Si l'herència adquirida va ser per la lluita democràtica i la clandestinitat, corres el risc de ser escrutat amb la mirada minuciosa amb la qual van ser observats els teus progenitors. Favorablement o críticament.

Si, a més a més, optes per una feina pública que es projecta amb el cognom rellevant d'una mare ja llavors més coneguda pels seus llibres i les seves cròniques radiofòniques a ritme de bolero que pels seus vincles ideològics, el futur pot albirar-se com una presó. Si aquesta mare t'ha educat pràcticament en solitud per l'absència del pare motivada per les seves obligacions polítiques i forçada per les exigències legals, el món pot entendre's de manera diferent de com realment és. I així, quan les circumstàncies canvien i la suposada normalitat estructural de l'entorn entra a formar part de la teva nova realitat, el més lògic és que la ja difícil adolescència et marqui cap a pitjor per a la resta dels teus dies.

Tot això li ha passat a Sergi Pàmies. I de tot això, ell en fa literatura a manera de superació. Primer, vorejant la seva raó de ser. Després progressivament abundant-hi i complint, malgrat tot, amb l'advertiment matern que “l'avantatge de ser escriptor és que tot el que vius és susceptible, tard o d'hora, de convertir-se en literatura”. Perquè encara que alguns autors ho neguen, la veritat és que tots escriuen sobre el que saben millor: ells mateixos. Amb filtres, matisos, escaramusses i dobles, per descomptat, però sobre les seves idees, vivències i obsessions ja que són les que coneixen més bé. Tant, com per pervertir-les.

L'art de portar gavardina (Quaderns Crema) és l'últim títol publicat fa ben poc del fill de Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo. Escrit així, sembla com si l'ascendent familiar llastrés una reeixida carrera a remolc del per ser qui ets més que per mèrits propis. Al contrari. És precisament l'esforç personal per superar-ho el que ha portat Sergi Pàmies a obrir-se en canal. I alliberar-se definitivament dels seus vincles per alliberar-nos també dels clixés d'una època i la seva mítica. Aquella que un cop a baix del pedestal i situada ran de la banalitat quotidiana, deixa de ser-ho per convertir-se en l'anecdotari del mateix lector. I això és la literatura definida per Gustave Flaubert quan es va identificar amb Madame Bovary per a desmai dels seus compatriotes.

Els temps són uns altres i entre els seus passos els canvis ressalten aclaparadorament. Però això no redueix gens ni mica la tendència humana a parlar d’un mateix sinó que augmenta la tendència a reproduir davant els teus descendents fins i tot allò que t'havies jurat que mai diries. Així, quan segons l'autor la seva filla li explica la seva primera gran decepció amorosa, el pare s'escolta a si mateix dient-li que " tot allò que ara et sembla tan dolorós i difícil de superar, algun dia et servirà". Comentari tan idèntic als que escandalitzaven en Sergi “quan els hi feia la seva mare, que es va avergonyir a l'instant”, segons el relat "Nadala materno-filial". El mal ja no tenia remei ni l’autoengany alternativa.

Si tot això i molt més és cert al cent per cent o menys, això ja són figues d’un altre paner literari. El que permet pastar una base sobre la qual es podran estendre ingredients diversos. I aquest joc superposat, ric en detalls i anècdotes, puntós i revelador, és el que Pàmies brinda al lector perquè intenti descobrir quant hi ha de realitat i quant de ficció a cada pàgina. El plaer que el motiva a escriure veritats com si fossin mentides i viceversa. El que l’empeny a rebel·lar-se i relaxar-se alhora com si d'un tot es tractés. I sempre amb aquesta capacitat de provocar somriures fins i tot dels moments més dramàtics. Característica que li permet difuminar davant el lector el rigor amb el qual es tracta i l'exigència amb la qual es castiga, el fervor amb el qual es despulla i la duresa amb la qual es fustiga. Serà, potser, la part de l'ortodòxia comunista que li ha quedat. Un llegat més proper a l’acerb religiós fonamentalista que a l'ateisme militant practicat.

Els qui hem tingut la sort de compartir relació i complicitats amb ell i la seva mare especialment, podem pensar que ens resulta més fàcil dilucidar què és què. Alerta! Pot ser un miratge. Idèntic al que va portar Madonna a parlar d’ella mateixa quan creia que estava retent homenatge a la morta Aretha Franklin. Així que, respecte.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >