Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’estratègia de la tensió

En la seva batalla pel vot conservador a Espanya, Ciutadans fomenta una perillosa deriva. La seva campanya contra els llaços contribueix a crear les condicions perquè hi hagi violència

Un càmera de televisió és increpat en una concentració convocada per Ciutadans.
Un càmera de televisió és increpat en una concentració convocada per Ciutadans.

Molt a desgrat seu, l’acte de protesta convocat per Ciutadans al Parc de la Ciutadella de Barcelona per protestar per l’agressió que havia patit en un fosc episodi una dona que retirava llaços grocs, es va convertir en una demostració meridiana del que realment passa i dels propòsits que animen el partit taronja. L’assistència va ser minsa, però n’hi va haver prou amb el que hi va passar per donar-li la volta, com a un mitjó, al discurs que Rivera i Arrimadas proven d’imposar sobre el que passa a Catalunya. Els fets, en aquesta ocasió, van parlar més bé i més clar que les paraules. Lluny de l’eslògan que repetien els convocants —“Todos somos Lidia, por la convivencia i contra la violencia”—, la qual cosa pretenia ser un acte de rebuig a la suposada intimidació dels independentistes, es va convertir en una demostració d’intolerància i d’agressivitat amb la persecució i l’atac a qui creien que era un càmera de TV3 que va resultar que era de Telemadrid.

La convocatòria formava part d’una campanya perfectament calculada per establir un relat d’opressió a Catalunya amb el qual es pogués apuntalar la teoria que hi ha una fractura social que està derivant en violència. La seva destinatària, no obstant això, no és la ciutadania catalana, que pot comprovar per si mateixa el que passa, sinó la resta d’espanyols, la majoria dels quals no té referències directes sobre el clima real que es viu a Catalunya.

En la seva batalla electoral per l’hegemonia del vot conservador a Espanya, el partit de Rivera s’està movent per un rumb perillós que no només és políticament irresponsable, sinó èticament condemnable. L’estratègia de la tensió que practica fàcilment es pot convertir en una espècie de profecia autocomplerta, atès que contribueix a crear les condicions perquè aquesta violència es produeixi.

Tant en el seu discurs públic com en el document amb què ha demanat empara al Defensor del Poble, Ciutadans sosté que hi ha un clima d’intimidació tan gran a Catalunya que deixa indefensos als no independentistes. Que la seva llibertat està amenaçada. Uns dies abans, Rivera havia convocat les càmeres per a un acte que es va convertir en una crida a la ciutadania a treure llaços grocs. Tindran feina, perquè és previsible que tants com en treguin en tornaran a aparèixer, si no més. Però la col·locació de llaços no és, com diuen Rivera i Arrimadas, una ocupació il·legítima de l’espai públic. És una protesta política que s’expressa d’aquesta manera. Totes les protestes tenen un component d’ocupació de l’espai públic. Podem convenir que aquesta és especialment invasiva, però no deixa de ser un exercici de llibertat d’expressió. Quan Rivera va a Alella amb els dirigents del seu partit a retirar llaços també està exercint el dret a expressar la seva opinió a l’espai públic.

Però no és el mateix posar que treure. Qui posa llaços, expressa una opinió, en aquest cas la seva protesta pel fet que dirigents independentistes hagin estat processats i enviats a la presó en un procés judicial que no només els independentistes qüestionen. Fins a 120 catedràtics de Dret Penal espanyols, aliens a l’independentisme, consideren que no hi ha fonament per a l’acusació de rebel·lió i cal recordar que aquesta qualificació és la base sobre la qual se sustenta la presó provisional i la inhabilitació política dels principals dirigents del sobiranisme. Penjar llaços grocs, per molt que molesti, no deixa de ser una resposta pacífica i prudent.

Els qui treuen els llaços també estan exercint la seva llibertat, però fan alguna cosa més que expressar una opinió. Estan impedint que d’altres expressin la seva. I mentre ho fan, propugnen, a més, canvis legislatius per restringir la llibertat de tots a l’espai públic. Parlen de regular, però ja sabem que quan s’utilitza la paraula regular en relació amb la llibertat des del pensament conservador, el que es vol dir és restringir.

Si en lloc d’arrencar els llaços es limitessin a posar el seu d’un altre color estaríem dins dels marges d’una interpretació de la llibertat d’expressió respectuosa amb l’adversari polític. Però no. La mateixa escenografia delata el rerefons ideològic d’aquesta campanya. Quan van a treure llaços, Rivera i Arrimadas van a “netejar” l’espai públic d’alguna cosa indesitjable. A la Bisbal vam poder veure un destil·lat molt explícit d’aquesta mateixa escenografia: un comando de 80 persones, encaputxades perquè no fossin reconegudes, vestides amb granotes d’intervenció en catàstrofes i armades amb cúters, es van desplegar per la ciutat per netejar-la de tants llaços com trobessin al seu pas. El comando era el missatge.

No és així com es contribueix al diàleg i a la convivència. L’estratègia de la tensió és sempre molt perillosa. Es comença pels símbols però amb freqüència es continua amb les persones.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >