Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Arrencar la paraula de l’altre

Ciutadans ha aconseguit fer sortir al carrer l'espanyolisme a Catalunya, però què pretén ara? Fer-ne fora els altres?

Alella Ampliar foto
Albert Rivera i Inés Arrimadas retiren llaços grocs a Alella. EFE

Albert Rivera i Inés Arrimadas arrencant llaços grocs, 80 encaputxats en operació de neteja nocturna d'aquest emblema tan ofensiu. Els líders baixen al carrer, els més aguerrits de les bases s'erigeixen en comando patriòtic. Diuen que ho fan per desídia del Govern. És a dir, en suplantació d'una autoritat que consideren que està eludint la seva responsabilitat. O sigui que li demanen al Govern que restringeixi la llibertat d'expressió. Albert Rivera no ha resistit la pressió dels qui, en el seu entorn mediàtic, busquen aurèola d'herois magnificant les amenaces de sectors de l'independentisme que en bona part viuen de la publicitat que els donen els seus enemics. Rivera ha acabat baixant al carrer i col·locant els seus en ordre de baralla.

Un dels problemes d'aquest conflicte és l'enorme sensibilitat de cadascuna de les parts al soroll que generen els seus entorns més radicals. I, en aquest sentit, Rivera ha actuat com Puigdemont quan no es va atrevir a convocar eleccions perquè el qualificaven de traïdor, o com els líders sobiranistes que reconeixen en privat els límits de l'envit però segueixen alimentant el foc sagrat amb els seus discursos i les seves amenaces. Una dependència que revela falta d'autoritat.

Amb els moviments d'aquests últims dies, l'estratègia de Ciutadans ha quedat clara: la confrontació. Cal aconseguir que l'independentisme caigui en les provocacions per poder marcar-lo definitivament amb l'estigma de la violència. I evitar així que el conflicte s'obri i apareguin noves aliances i adquireixin protagonisme altres actors. És el mateix pànic que sent Puigdemont. Ciutadans necessita l'estratègia de fronts, sense espai per a la complexitat i per al reconeixement real del problema. Fer de l'adversari l'enemic, estigmatitzar-lo com a retrògrad, antidemocràtic i violent. I és preocupant la complicitat que troba en bona part dels mitjans de comunicació. I l'absència de veus alienes a l'independentisme advertint dels perills d'una estratègia alimentada amb la perversa doctrina que només la confrontació pot evitar la dictadura (sospitosa idea en uns temps en què Europa vira cap a l'autoritarisme postdemocràtic).

Ciutadans ha rebut un cop fort. La supèrbia —estigma dels febles— ha ennuvolat la raó a Rivera i la moció de censura i la crisi del PP l'han agafat en fora de joc. Es veia president del Govern espanyol i va veure com el seu espai s'estrenyia de la nit al dia. Casado és un adversari més difícil que Rajoy per a Rivera, perquè l'argument generacional ja no compta i perquè ha assumit la deriva de la dreta europea, que Ciutadans va traslladar aquí desplaçant-se a l'extrema dreta. Baixar al carrer és un gest amb un doble objectiu: apostar per noves mesures d'excepció per acorralar Sánchez i desafiar Casado en la lluita pel títol de Salvini espanyol. El silenci de tantes veus liberals o progressistes espanta. No tot s'hi val contra el dimoni independentista

Està en joc la llibertat d'expressió. La crítica i el qüestionament de les institucions i de les decisions que prenen és un dret essencial en democràcia, com ho és la natural iconoclàstia contra símbols i representacions de l'Estat. Una societat que no és capaç de generar la seva pròpia negativitat està anestesiada. Expressar mitjançant un símbol —els llaços grocs— la indignació que amplis sectors de la societat catalana senten contra la situació dels presos sobiranistes pot ser cursi, però és un exercici perfectament legítim de llibertat d'expressió. Qualsevol que estigui disconforme pot muntar totes les campanyes i mobilitzacions que cregui necessàries per combatre-la. Però no destruir els signes amb què s'expressa l'adversari. Arrencar la paraula de l'altre és una agressió. Sorprèn que sectors tan sensibles a qualsevol excés de l'independentisme siguin tan benèvols amb Ciutadans i la seva estratègia de la tensió. I contribueixen a emparar-lo en un legalisme de via estreta que confon la realitat amb la llei.

Es parla de la neutralitat de l'espai públic. No, no és neutral, és de tots, que és molt diferent. L'espai públic és l'únic al qual accedim en igualtat de condicions sense pagar peatges. És el lloc natural de l'expressió lliure. I el que vol expressar-se, que ho faci: amb les seves pròpies banderes, no arrencant les dels altres. Ciutadans ha aconseguit fer sortir al carrer l'espanyolisme a Catalunya, però què pretén ara? Fer-ne fora els altres?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >