Selecciona Edició
Connecta’t

“S’ha de tenir serenitat enmig del caos”

Jonathan Garcia va ser l'aspirant més jove que va aprovar les oposicions de Bombers de la Generalitat

Jonathan Garcia, bomber, entén la professió com un servei a les persones.
Jonathan Garcia, bomber, entén la professió com un servei a les persones.

Jonathan Garcia és un bomber precoç. D’entre els 153 escollits que van aconseguir aprovar les últimes oposicions de Bombers de la Generalitat, ell va ser el més jove, amb 23 anys. Passar el tall era especialment exigent. “Les notes van ser molt altes, la gent feia molt de temps que es preparava”, detalla. El Departament d’Interior no va convocar proves durant set anys, un temps que els candidats van aprofitar per millorar la condició física i ampliar el currículum. A més, va ser la primera vegada que s’eliminava el filtre del límit d’edat. El procés de selecció combina les proves físiques amb els coneixements teòrics i recompensa els candidats que sumen més mèrits, ja sigui amb experiència acumulada en campanyes forestals o amb la tinència dels carnets per conduir camions i vehicles especials. En Jonathan, natural de Montgat, va aprovar i es va enfundar l’uniforme amb els 23 acabats de fer.

Gavà va ser el seu parc de pràctiques i ara està destinat al ventós Llançà. “Molta gent em deia que, tan jove i sent la primera vegada que em presentava a examen, ho tenia gairebé impossible. Però soc una mica tossut”, admet. Això de ser bomber no ha estat mai un caprici. “Sempre ho he tingut clar, no he tingut mai cap pla B”, confessa. “Si haig de dedicar 30 o 35 anys de la meva vida a treballar, que sigui en una cosa que m’apassioni”, raona. En acabar l’institut es va matricular a Ciències de l’Activitat Física-INEF: “Vaig pensar que era el millor per preparar-me per ser bomber”. Fins i tot va canviar el bàsquet per l’atletisme per millorar el seu estat de forma. Es va treure la llicenciatura en un últim curs molt intens, en què va combinar els llibres de la universitat amb els manuals teòrics per a l’oposició. El camí no ha estat fàcil però, diu en Jonathan, l’ha fet més amable recorre’l de la mà del Javi, un caporal dels Bombers que presenta com un guia. “Va ser el meu entrenador durant tota l’oposició, i no va ser només un entrenador, també un bon conseller”.

En Jonathan evoca la seva infantesa de nen mogut per parlar del convenciment que ha tingut des de sempre que els despatxos i els espais tancats no havien estat dissenyats per a ell. “Sempre m’ha atret ajudar els altres, ja siguin persones o animals”, indica. Sense prou vocació per a la medicina o la veterinària, aquell noi inquiet va focalitzar el seu instint en els rescats i el salvament. Va ser socorrista durant l'adolescència i, malgrat que l’influx familiar l’impulsava cap al cel per convertir-lo en pilot d’helicòpter de rescat, com el pare, en Jonathan s'ha quedat amb els peus a terra i, com a molt, puja al camió.

Una dècada després

Nom i edat: Jonathan Garcia. 25 anys

Si no fos el que és li hauria agradat ser... “Mai vaig considerar ser una altra cosa”.

Se'n va de vacances: “A Biarritz a fer surf i, després, a Malta”

D'aquí a 10 anys treballarà a... “Espero que en algun dels parcs de referència. També m'agradaria formar part d'alguna ONG”.

Fa poc més d’un any que és bomber professional, i abans havia treballat com a auxiliar forestal, a Amposta i a Hostalric, i assegura que la feina no li ha defraudat les expectatives que havia acumulat durant tant de temps: “Arribar a una emergència i no saber què trobaràs té aquest component d’imprevist, d’aventura”. Una incertesa a la qual no li són alienes situacions dures psicològicament. Aquest estiu li va tocar actuar en un accident de trànsit, a Vidreres, on van morir quatre joves. “Eren de la meva edat, amb tota una vida per recórrer”, lamenta. “En aquells moments no t’adones de la gravetat dels fets perquè estàs concentrat intentant salvar gent, però després, quan tornes cap al parc, el silenci del camió, la dutxa... el cap comença a donar voltes”. La casualitat va voler que aquell dia en Jonathan compartís torn amb en Javi. “Si m’havia de tocar anar a un accident així, que fos amb ell”, valora.

Detalla que els incendis només representen un 30% de l’activitat dels bombers i que són moltes altres les situacions de tensió que viuen: “S’ha de tenir serenitat enmig del caos”. També fa referència a la necessària harmonia entre “activació corporal i calma mental”, una pauta que intenta respectar fins i tot quan es treu el casc i l’uniforme. “Anar a cobrir un servei i veure morir persones potser ajuda a entendre que la vida és un regal que hem d’aprofitar”, sentencia. “Intento treure-li ferro a tot allò que no és important”, afegeix. Malgrat la calma que respira, el bomber s’encén: “No tolero les injustícies, em supera veure com es desatenen els refugiats”, exclama. Els animals són un altre punt sensible: “Com és possible que avui dia fins i tot hi hagi gent que s'ho passi bé i aplaudeixi mentre es maltracta un toro?”, protesta.

Apuntar-se en alguna ONG per ajudar a salvar vides en les travessies de la mort pel Mediterrani entra en els seus plans de futur. Abans, no amaga que li agradaria concursar per entrar en els grups de rescats especials dels Bombers: “És difícil, però també ho era aprovar l’oposició sent tan jove”.

La por de caure en el tòpic interromp el relat d’un dels serveis que el fan sentir més orgullós: “Ens van trucar per rescatar una mascota. Era un animal, sí, però era l’única companyia que tenia un avi que vivia completament sol”. En Jonathan diu que encara recorda aquella mirada d’agraïment.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >