Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Ràfegues antieuropees

El procés ha obert una via d'aigua en l'europeisme de les dretes nacionalistes catalana i espanyola

El Parlament Europeu, durant una sessió plenària.
El Parlament Europeu, durant una sessió plenària. EFE

Quan falten nou mesos per als comicis europeus del 2019, perilla l’excepció espanyola a l’auge euroescèptic i antiimmigrant a Europa. En l’última dècada la gestió comunitària de la crisi ha fet minvar l’entusiasme europeista espanyol. Però cap partit antisistema, nacionalista, antiimmigració i antieuropeu com els que creixen al nostre entorn ha obtingut representació parlamentària. Ara, però, per les esquerdes obertes per la tempesta del procés i la seva repressió, es colen ràfegues de l’intens vendaval nacionalista que escombra Europa.

D’una banda, els sondejos apunten a una possible representació a Estrasburg de Vox, un partit que es reclama part d’aquesta dreta nacionalista i xenòfoba de Salvini, Orbán, Le Pen, Farage o Kaczynski. D’altra banda, l’últim any han irromput en l’escenari polític espanyol i català propostes, posicions i pràctiques polítiques pròpies d’aquest mateix espai polític.

El viratge cap al discurs dur i alarmista de Ciutadans i del PP en la qüestió migratòria és una primera novetat que cal assenyalar. De moment, l’opinió pública espanyola segueix sent de les més resistents a l’agitació antiimmigració. Ja veurem fins quan. El 2010, per pocs vots no es va produir la normalització del discurs antiimmigrant que hauria suposat l’entrada de Plataforma per Catalunya al Parlament. La temptació electoral de treure-li rèdit a la qüestió ha reaparegut aquest estiu, ara en l’escenari central de la política estatal.

La confrontació sobre la independència de Catalunya ha obert una via d’aigua en l’europeisme de les dretes nacionalistes catalana i espanyola. Després del no reconeixement de la independència i el suport europeu a la unitat d’Espanya, el sentiment anti-UE va emergir primer a Catalunya. A principis d’aquest any les enquestes revelaven un augment dels contraris a la pertinença a la Unió Europea, en particular en la dreta independentista catalana. No s’ha de passar per alt que alguns dels suports més ferms al procés, acceptats per uns líders independentistes sense gaire per triar, van venir de la dreta antieuropea i antiimmigració de països com Bèlgica i Finlàndia.

Mig any més tard, davant de les negatives a les ordres d’extradició, no pocs a la dreta espanyola es van girar contra Europa, i fins i tot l’eurodiputat popular González Pons demanava al Govern espanyol la suspensió de la lliure circulació de persones (en plena temporada turística, per cert). No és probable que el sector més radicalitzat de l’independentisme aprofundeixi en una posició euroescèptica; ni que la pugna per l’espai de dretes entre el Partit Popular i Ciutadans es dirimeixi en to d’oberta hostilitat al projecte europeu. Però convé no ignorar l’aparició de tics antieuropeus (o, almenys, eurooportunistes) precisament en els espais que més es van vestir amb la bandera blava estrellada. Ni tampoc passar per alt la reivindicació estrident de l’àmbit nacional en contraposició a l’europeu.

Finalment, augmenta la polarització. En l’espai comunicatiu (tant als mitjans com a les xarxes socials) la virulència d’aquesta polarització és cridanera. És, a més, una novetat la preocupació per la possible intervenció manipuladora d’actors exteriors. Per als agitadors de l’espai digital, el procés s’ha revelat una mina: públics captius i extremadament reactius en totes dues posicions nacionalistes, susceptibles de mobilitzar-se fàcilment en tempestes d’ira virtual. Als carrers, la polarització es viu amb enfrontaments de baixa intensitat al voltant de guerres de símbols, i també amb un ressorgir de l’extrema dreta més radical, davant de la passivitat, o fins i tot complicitat, de part d’unes forces de seguretat que veuen reafirmada la seva impunitat.

No hi ha cap garantia que els que agiten tots aquests elements propis del nacionalpopulisme (euroescepticisme, alarmisme antiimmigració, polarització, assetjament mediàtic i exhibició de simbologia nacionalista) acabin sent els qui es beneficiïn de la seva emergència. Si algú aconsegueix connectar-los amb elements preexistents, com el desengany per les receptes econòmiques aplicades per prescripció d’Europa, la desconfiança en els polítics i partits, la llunyania del poder de Brussel·les, o la frustració per una precarietat laboral i vital normalitzades, podem ser a uns mesos d’un embat polític del nacionalisme antieuropeu. No som tan diferents d’Itàlia.

El Parlament Europeu, amb poques barreres d’entrada i generosos recursos per a qui aconsegueix representació, ha estat, paradoxalment, una palanca de creixement de partits nacionalpopulistes a tot el continent. I qui pensi que les eleccions europees no representen més que un escenari secundari, gairebé sense repercussió política a Espanya, hauria de recordar que les últimes europees, el 2015, van obrir les portes a Podem i a Ciutadans en la política estatal.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >