Vicente Verdú ha mort aquesta tarda a Madrid, on vivia. Era poeta, periodista, pintor, un renaixentista modern que des del Mediterrani va portar a la Meseta una manera insòlita d'interpretar la realitat, barrejant els gustos de la seva terra amb el coneixement exhaustiu dels colors del món. Era, per dir-ho així, un escriptor en tecnicolors, i així va anar desembocant, des de l'escriptura periodística, que va desenvolupar a Cuadernos para el Diálogo i a EL PAÍS, successivament, a la pintura. En totes dues facetes sempre va donar mostres radicals del seu compromís amb la modernitat, en els quadres i en els articles o els llibres. Va néixer a Elx i tenia 75 anys.
Verdú no va renunciar mai a l'amor a la vida, que es transparenta en la seva pintura, o que s'albira en els temes que va portar a EL PAÍS, quan en aquest diari va dirigir pàgines d'opinió, cultura i pensament, i el va obrir a assumptes que estarien també presents en la seva escriptura i en la seva impacient manera d'interpretar la realitat de l'ànima.
Entre aquests suplements especials en els quals va mantenir la seva empremta personal es poden recordar els dedicats a l'ànima, al futur o a la velocitat. Pioner en l'art de comunicar el que venia de fora, va fer que EL PAÍS s'obrís a assumptes insòlits que van tenyir el diari amb la seva empremta personal fins a l'últim sospir, ja que, tot i que estava malalt, d'una llarga malaltia que va afrontar amb una enorme fermesa, va mantenir sense excepció els seus articles a les pàgines de Cultura.
