Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Adoctrinament banal

L’informe del Síndic assenyala que l’escola ha estat un dels instruments fonamentals de construcció nacional

Alumnes preparant cartells per al referèndum de l'1 d'octubre.
Alumnes preparant cartells per al referèndum de l'1 d'octubre.

Al juliol el Síndic de Greuges va publicar un informe per refutar que a les escoles catalanes es faci adoctrinament. L’informe transmet una certa sensació de precipitació, fruit sens dubte de l’oportunisme polític. Entre altres coses, no utilitza bibliografia sobre el tema de l’adoctrinament escolar, més enllà d’una recòndita Teoría de la educación publicada per la UNED fa 24 anys, a partir de la qual el Síndic se sent autoritzat per afirmar que “hi ha un cert consens en la comunitat científica” sobre les característiques que han de concórrer perquè una acció es consideri adoctrinament.

Amb aquestes característiques al capdavant, entre les quals hi ha la imposició dels continguts adoctrinadors “amb coacció o violència implícita o explícita, simbòlica o física”, l’informe resulta una mica previsible. A les escoles catalanes no hi ha adoctrinament hardcore: no s’obliga els alumnes a hissar estelades, ni se’ls força a cantar Els segadors amb la mà alçada mostrant quatre dits o sobre el cor. En les classes no s’imparteixen assignatures comparables a la Formación del Espíritu Nacional, ni es commina els alumnes a recitar els preceptes de cap catecisme independentista. En aquesta línia, és cert que el tractament dels fets del mes d’octubre del 2017 a les aules catalanes –amb alguna excepció que el mateix Síndic assenyala– no va constituir una veritable operació d’adoctrinament.

Malgrat la seva previsibilitat, l’informe del Síndic conté algunes reflexions interessants. El Síndic reconeix que històricament l’escola ha estat un dels instruments fonamentals de construcció nacional i que a través dels continguts curriculars ha incidit i incideix, directament o indirectament, en la construcció de la identitat nacional de les persones. En aquest sentit, diu el Síndic, “cal valorar fins a quin punt el currículum escolar promou determinats processos d’identificació nacional”.

En aquest assumpte el Síndic es dona per satisfet desacreditant un informe gens rigorós perpetrat pel fosc sindicat AMES (Acció per a la Millora de l’Ensenyament Secundari) sobre llibres de text de 5è i 6è de primària. Però la veritat és que si el Síndic es proposés investigar a fons la qüestió li sortiria un altre informe previsible. Amb la mateixa rotunditat amb què es pot afirmar que l’escola catalana no adoctrina en el sentit fort del terme, es pot sostenir que l’escola catalana incideix en la formació d’identitat nacional de les persones.

Aquesta qüestió es va resoldre en una tesi doctoral del 1996, que analitzava la política lingüística escolar en els anys dolços del pujolisme (1984-1995). El seu autor es proposava “esclarir si la política lingüística en l’ensenyament obligatori, que ha consistit a promoure activament i maximitzar la presència i l’ús de la llengua catalana a l’escola, i que ha estat dissenyada i implementada per una força política nacionalista catalana [és a dir, CiU], ha comportat la creació d’un electorat amb una consciència nacional catalana més forta i, com a conseqüència, quan voten [els joves de Catalunya], ho fan, sobretot, per CiU i ERC”. Formulat en termes d’hipòtesi es tractava de comprovar si els joves de l’“escola catalana”, a més de tenir una competència lingüística en català més alta, “també se senten més catalans que espanyols; se situen en l’eix nacional en posicions més properes al pol de màxim nacionalisme català; tenen un comportament electoral diferent, i quan voten ho fan en una proporció més elevada que la resta de ciutadans a favor de les opcions nacionalistes catalanes”.

Si la pregunta d’investigació era clara, la resposta també ho va ser. “Es pot afirmar que la socialització política que han sofert els més joves els ha portat a incrementar el coneixement i el domini de la llengua catalana, a sentir-se més catalans, a situar-se en posicions més nacionalistes catalanes i a votar sobretot als partits nacionalistes catalans”. I enmig d’una conclusió tan palmària, una veritat com un temple, aquí i arreu: el procés de socialització política “és susceptible de ser modulat per les autoritats polítiques a partir del sistema educatiu”.

(Un detall que faltava és l’autor d’aquesta tesi. La veritat és que no té relació amb la FAES, amb José Ignacio Wert, ni amb Societat Civil Catalana: es tracta de Jordi Argelaguet, exmilitant d’ERC que va recalar a CDC i avui gaudeix d’una plaent sinecura –amb previngut silenci durant el 155– al Centre d’Estudis d’Opinió, un altre ens amb què les autoritats polítiques modulen tot el que poden.)

Albert Branchadell és professor de la Facultat de Traducció i Intepretació de la UAB.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >