Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Mirar-se el melic no derrota el terrorisme

S'han fet diversos actes commemorant aquells esdeveniments terribles, però només un ha estat formalment un acte de record de les víctimes

Quim Torra a Lledoners.
Quim Torra a Lledoners. EFE

Hem commemorat el primer aniversari dels atemptats terroristes comesos a Catalunya el 17 d'agost del 2017. Aquesta data, com l'11 de març del 2004 i moltes altres, no s'esborraran de la nostra memòria. Molt menys de la memòria de cadascuna de les víctimes, dels seus familiars i amics que els van patir directament. Són les úniques persones que poden apropiar-se, perquè desgraciadament és seu, del dolor d'aquests atacs brutals a les seves vides. Els altres no podem erigir-nos en portaveus o representants. Perquè les víctimes són reflex de la ciutadania. Les víctimes són plurals i diverses.

S'han celebrat diversos actes commemorant aquells esdeveniments terribles, però només un d'ells ha estat formalment un acte de record de les seves víctimes. Els altres han estat actes de part, d'apropiació del dolor i, fins i tot, de la condició de víctima. A Alcanar, l'acte de reconeixement va estar presidit per un enorme llaç groc. A l'acte de Barcelona, tots els consellers duien el seu llaç groc. Així mateix, al marge del drama que la família de l'exconseller Forn estigui vivint (això és innegable), en qualitat de què hi havia la seva dona a la comitiva oficial? Em temo que en un intent de reivindicació de la seva condició de víctima. Encara que crec que és més aviat perjudicial en un procés penal en curs, el dia 17 intentàvem recordar les víctimes dels terroristes gihadistes. Volíem solidaritzar-nos amb totes aquelles persones que, a tot el món, han estat atacades, d'una manera o d’una altra, pel fanatisme d’Estat Islàmic i els seus sequaços. Centenars de milers de persones que han perdut la vida, que han vist amputats els seus cossos, que han perdut els seus éssers estimats, que viuen per sempre marcades pel dolor i terroritzades per l'horror assassí. Era a totes elles a qui retíem homenatge. No era el moment per fer altres reclamacions.

Després de setmanes tement com es desenvoluparia l'acte central a Barcelona, es va arribar a un acord: totes les institucions implicades, també el cap de l’Estat i el president del Govern, van participar-hi però es va impedir que els responsables polítics d’Espanya i Catalunya es dirigissin a les víctimes i al món sencer. Es va perdre l'oportunitat de donar un missatge d'estat, en què els diferents nivells de poder polític i policial actuïn sense fissures davant del terrorisme. No polititzar el dolor no significa que els nostres dirigents, els que tenen a les seves mans decidir sobre les polítiques antiterroristes, de cura de les víctimes i les polítiques d'integració no diguessin ni una sola paraula. La pancarta amb un rei a l'inrevés, els llaços dels dirigents catalans, algunes banderes espanyoles entre el públic i alguna xiulada al Cant dels ocells del mestre Casals van ser els únics que van dir alguna cosa, a deshora, això sí. Potser per als terroristes la divisió que genera el conflicte a Catalunya amb l’Estat no sigui un element determinant; m'inclino a pensar que sí perquè ens desestabilitza i afebleix. Estic segura, en canvi, que mostra un Govern de la Generalitat de polítics “que es miren el melic, que intenten, sempre i en tot cas, cridar l'atenció i no perdre ni un minut de protagonisme. El que sí que perden és l'oportunitat de mostrar la potencialitat de les institucions pròpies i alhora estat, que, en cooperació amb les altres, són molt capaces de combatre un terrorisme que té un camp de batalla global. El Govern ens fa petits als ulls de la comunitat internacional perquè arrossega Catalunya sencera, i també Barcelona, ciutat global i cosmopolita per excel·lència.

Aquestes ànsies de protagonisme es van deixar veure en l'acte de Lledoners, on el president Torra sí que va fer el seu discurs, per a “les seves víctimes”; un discurs en el qual, a més a més, va fer una crida directa a l'atac a l’Estat. La irresponsabilitat d'aquestes paraules és infinita. També la seva hipocresia.

Com va explicar Laura Tedesco a Agenda Pública, l'arribada de nous líders populistes i il·liberals a les institucions, que neguen o tergiversen els valors democràtics sobre els quals s'assenten les nostres societats i pels quals generacions de persones han donat les seves vides (acadèmiques, activistes, polítiques, fins i tot vides en sentit literal) ha suposat per a molts l'alliberament de la seva veritable identitat política, i ha trencat amb el malintencionadament denominat “políticament correcte”. No obstant això, hem de recordar que la democràcia, sempre en perill com demostra el nostre entorn, ha de ser defensada en tot moment. Però ha de ser-ho des de les seves bases i principis. No des de la tergiversació de conceptes, la manipulació de dades, o la utilització aclaparadora de mitges mentides o mentides senceres.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >