Selecciona Edició
Connecta’t

“La meva generació no es jubilarà fent política”

Sergi Miquel, de 29 anys, va tenir la seva prova de foc al Congrés interrogant Fernández Díaz

Sergi Miquel, diputat del PDeCAT al Congrés.
Sergi Miquel, diputat del PDeCAT al Congrés.

Son temps turbulents per ser polític. Més per a un neoconvergent de 28 anys que va créixer sota l'aparent seguretat que donaven les majories absolutes de CiU a Catalunya. Sergi Miquel (Llagostera, 24 de desembre de 1989) és diputat al Congrés des del 2016 i molt conscient de l'època en la qual li ha tocat viure. Li agrada la política, es veu més al món executiu que en el legislatiu però, a diferència de la majoria dels seus companys d'hemicicle, sap que l'escó té una data de caducitat. “Ara la meva generació no aspira a jubilar-se fent política”, explica.

No va estudiar ni Ciències Polítiques, ni Economia, ni Dret, les àrees que solen nodrir les joventuts dels partits. Miquel va aconseguir arribar a liderar la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) sent dissenyador industrial a Elisava i amb una mica d'ànima d'arquitecte. Va començar en la política com a regidor del seu poble, als 21 anys, quan l'encara alcalde de la població gironina, Fermí Santamaría, li va oferir anar a les llistes de la federació nacionalista en qualitat d'independent i en reconeixement a la labor de reviure l’Esplai Papu-Tisores, una associació veïnal antifranquista dels anys 70.

“La gent ens demana que siguem normals, però no gaire”

La seva família no tenia cap vinculació política ni havien estat militants de cap partit, per bé que sempre havien defensat els valors del catalanisme. De fet, només es va fer militant de l’aleshores Convergència quan aquesta va abraçar el 2012 la idea de l’Estat propi. Aquest aïllament de certa tradició política va fer que com qualsevol altre arribés a l’Ajuntament i a l'hemicicle amb la seva pròpia motxilla de prejudicis sobre la política, que ha anat buidant amb l'experiència. El del “per sempre” era un d'aquests mites. “No em veig jubilant-me en política, algun dia tornaré a dedicar-me al que vaig estudiar. Una de les meves obsessions ha estat anar actualitzant els meus estudis per crear-me una alternativa”, explica Miquel mentre pren un cafè en un bar de l'esquerra de l’Eixample barceloní. “No obstant això, crec que sí que ha d'haver-hi gent que passi dels 60 anys en la política. En el dia a dia t'adones de la importància de l'experiència, de la xarxa de contactes. És bàsic que hi hagi equips que combinin edats i formacions”, sentencia.

No tem la desconnexió amb el món “real”. “Vaig tenir un xicot autònom i patia amb ell el procés de les declaracions trimestrals de l’IVA”, explica. La clau, considera, passa per tenir un entorn on hi hagi molta gent que no es dediqui a la política i, en la mesura del possible, amb varietat ideològica. Troba a faltar el contacte directe que dona la branca executiva sobre la legislativa. “Des del Congrés costa entrar en contacte amb la gent, tot està molt mediatitzat pels grups d'interès”, confessa.

Una dècada després...

Nom i edat: Sergi Miquel. Llagostera, 28 anys.

Si no fos el que és, li hauria agradat ser... “Dedicar-me a la meva professió de dissenyador”.

Se'n va de vacances: “A mitjan agost me'n vaig a Jordània, Israel i Palestina”.

D'aquí a 10 anys treballarà a: “Encara en política. M'agrada la branca executiva”.

El jove diputat va tenir un bateig de foc davant l'opinió pública, en haver d'encarregar-se d'interrogar l'exministre d’Interior Jorge Fernández Díaz en la comissió parlamentària sobre l'anomenada Operació Catalunya, l'espionatge a líders independentistes. “Em va fer molt respecte”, diu Miquel. “Primer hi compareixia l'exdirector de l’Oficina Antifrau Daniel de Alfonso. Jo estava tan nerviós que cada vegada que ell acabava de respondre jo deia ‘genial’. Va venir una diputada del PP i em va advertir. I vaig canviar el to” , recorda.

Aquí cau un altre d'aquests mites de la vida parlamentària. Que moltes vegades la brega de l'oposició es queda en l'hemicicle i al bar del Congrés les relacions són cordials. “En l'elaboració de l’Estatut de l’Artista vam haver de parlar molt amb Ciutadans. Si una llei així és prioritat per a ells i per a nosaltres, per què no ens podem posar d'acord? Alguns d’ells són bons parlamentaris i respectem els temes en els quals discrepem radicalment”.

“L’acció al Congrés no ha de ser avorrida, però sí seriosa”

La compareixença de Fernández Díaz també serveix a Miquel per exemplificar la seva visió de la política. “Gabriel Rufián va tenir molta més presència mediàtica per la seva manera de fer. Jo defenso que el que fem no ha de ser avorrit però sí seriós. Vam aconseguir provar el que volíem, d'una manera rigorosa, encara que fos renunciant als minuts de televisió”, explica.

Arribar al cim polític sent tan jove implica problemes. Primer, pels dubtes que aixeca la joventut en els companys. Després, les renúncies personals. “La gent ens demana que siguem normals, però no gaire. Que surtis però no beguis molt, que vagis a un concert però sense passar-te. El normal, crec, és actuar amb naturalitat”, explica.

El debat de l’anomenada nova política el viu amb escepticisme. “Veig molta xapa i pintura. Soc pragmàtic. Cal tenir un equilibri entre els processos de democràcia interna i la maquinària”, diu. “És veritat que una part viu lluny de la política, però el procés, per exemple, ha reconnectat molta gent”, agrega.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >