Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La cançó de l’estiu

Fa anys que la política ja no tanca per vacances. A l'agost, els portaveus pugnen per fer-se sentir i vetllen per fer-se notar

Quim Torra, en l'acte d'homenatge als polítics empresonats.
Quim Torra, en l'acte d'homenatge als polítics empresonats.

“Es considera que la cançó de l'estiu està pensada per guanyar diners sense necessitat d'apel·lar a la qualitat. Són prejudicis”, deia Álvaro Soler en aquestes pàgines fa uns dies. Aquest barceloní que encadena èxits llatins fent moure La cintura afegia que “es poden fer bones cançons comercials que expliquin alguna cosa”. Exactament el mateix que replicaven els grups i cantants dels setanta i vuitanta del segle passat quan els seus triomfs estivals eren titllats d'horteres per part d'aquells esnobs que predicaven un fals rigor embolicat en cíniques transcendències existencials.

La realitat, no obstant això, produïa preludis aznaristes, ja que cap d'ells deixava de taral·larejar en la intimitat aquelles melodies enganxoses que tant fustigaven en públic. Han passat els anys i no hi ha cap festa major que valgui la pena que no les inclogui en el repertori de la seva orquestra, o dj que es postuli que no barregi alguna d'aquelles tornades amb la seva insistent matraca punxada a força de decibels. Així, el que van ser pecats de joventut per a alguns s'han reconvertit en la banda sonora de moltes vides reconquistades pel ritme de la nit canicular. Quan tots els gats són negres.

La diferència entre aquella doble dimensió i l'actual és que ara els èxits populars, no en saben d’estacions, es pretenen transversals, no són necessàriament musicals, es treballa amb insistència i assiduïtat en el que és enganxós i van a la recerca incessant de repercussió, quan no de notorietat, a través de les xarxes socials. El nostre destí habitual.

Ni tan sols les informatives serps d'estiu han sobreviscut els temps convulsos que superem perillosament perquè l'actualitat no descansa. L'accés immediat a les notícies de qualsevol racó del món copeja les vacances i les seves conseqüències ens alteren el descans. Terratrèmols en escenaris exòtics i ponts caiguts en ciutats properes se solapen amb provocacions de líders tan indesitjables com aplaudits per milions de votants. Insofribles onades de calor amb desenes de víctimes se sumen als múltiples cadàvers estesos sobre l'asfalt fos pel sol. La inseguretat augmenta i la violència de gènere es manté. El masclisme del reggaeton contrasta amb la denúncia del sexisme. Els migrants no cessen perquè l'oportunitat de la seva vida va molt més enllà que les polítiques que pretenen usurpar-los el futur. Tensions internacionals motivades per raons polítiques domèstiques perverses posen en risc estabilitats econòmiques mundials. I nosaltres, asseguts al pati de butaques, observem la representació mentre ens enredem en discussions més o menys banals perquè, en el fons, vam seguir pensant que aquestes melodies no són per a l'estiu, aquesta estació convertida en l'avantsala de la tardor. Quan arribarà l'agitació de les nostres il·lusions i el càstig dels nostres desassossecs.

Fa anys que la política ja no tanca per vacances. A l'agost els portaveus de guàrdia pugnen per fer-se sentir i vetllen per fer-se notar. I com que les seves aportacions disten de ser interessants, converteixen les seves reflexions en pronòstics i suavitzen les seves amenaces en previsions. I com si de recriminar la nostra necessitat de distància i distensió es tractés, ens adverteixen que no hi ha descans que valgui davant la provocació que ens espera. A Catalunya especialment.

Superada l'etapa en la qual els prolegòmens de la Diada es convertien en punt d'arrencada de la tensió política, hem entrat en un altre estadi: aquell en el qual la reivindicació política provoca tensió social. La commemoració del primer aniversari de la terrible massacre gihadista ho ha posat de manifest. Han estat més les veus ciutadanes que han demanat seny als polítics, començant per les famílies de les víctimes, que polítics que han sabut guardar les formes. Fins i tot els qui ho han aparentat per davant, movien els fils per darrere per no perdre l'oportunitat de fer valer la seva posició davant els seus fidels. Perquè d'això es tracta. D'encoratjar els incondicionals a costa d’incitar els distants. No són temps per a ells. Al contrari. Se'ls provoca perquè es posicionin d'una vegada com si la racionalitat no pogués conviure amb l'emoció. Com si el seny hagués de sucumbir davant la bogeria. Qualsevol bogeria.

Diuen que la propera serà una altra de les tardors determinants de la nostra vida. Encara que uns ho pronostiquin en sentit contrari als altres. De motius, no en faltaran. El calendari s'ha omplert de dates a recordar i accions a reivindicar. En això s'ha convertit la nostra cançó de l'estiu. A repetir, com si d'una tornada estival es tractés, el que voldríem que fos el nostre trànsit cap a l'hivern. Aquell moment en el qual, com canta Ornella Vanoni, la neu ho cobrirà tot. O no.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >