Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Estrella distant

Necessitem recordar, i fer-ho constantment, que som una mica més que una realitat imparable i cruel

La Rambla de Barcelona el desembre del 2017.
La Rambla de Barcelona el desembre del 2017.

Barcelona, per als lectors, és també, i sobretot, un territori de ficció. I no hi ha res que la ficció no pugui contenir, o desactivar. La tarda del 17 d’agost la realitat va quedar en suspens i per a molts ho segueix estant encara avui, com ho ha estat sempre. Aturada, o tancada, millorada, distant, maleïda, senzilla i generosa, com ho està qualsevol realitat, per més dolorosa que sigui, en una novel·la de Roberto Bolaño. Sovint em pregunto si soc l’única que, quan es pren un cafè al Cèntric, el diminut bar que hi ha a la intersecció entre els carrers Tallers i Ramalleres, fantasieja amb la idea de deixar-se tancar a Estrella distante i li sembla que sent Bibiano O’Ryan parlar de la Philip K. Dick Society a la taula del costat.

La placa que recorda que el geni xilè va viure al número 45 d’aquest carrer és una de les poques plaques que recorden el pas d’un geni per la ciutat. No hi ha cap placa que recordi que Anaïs Nin va començar els seus diaris al port de Barcelona, d’on va salpar el seu pare, amb l’única finalitat, precisament, que pogués llegir quan tornés tot el que es perdria. Ni tampoc que Jaime Gil de Biedma va escriure alguns dels seus poemes més famosos en el que avui és l’hotel 1898 —abans seu de la Compañía General de Tabacos de Filipinas—, situat entre la paral·lela a Tallers i la Rambla. Pocs saben que el seu despatx es pot visitar a hores convingudes. Segueix intacte. Es passeja per la Rambla aliè al fet que Albert Einstein va treure el cap un dia pel balcó del Cuatro Naciones, com ho farien després Luigi Pirandello i George Orwell, i ho havien fet abans Chopin i Buffalo Bill. I s’arriba a trepitjar la plaça Sant Jaume sense sospitar que al minúscul carrer del Call es va imprimir per primera vegada El Quixot.

Amb prou feines es recorda que Hans Christian Andersen va triar la gran fonda Oriente (ara Hotel Oriente) a la Rambla per allotjar-s’hi. No va trigar a enamorar-se de Barcelona. Passejava Rambla amunt, Rambla avall. I va anotar les seves impressions: “Els cavallers molt repentinats i elegants anaven fumant fumejants cigars, algun duia monocle i semblava totalment retallat d’una revista de modes francesa. Les dames, en general, vestien l’afavoridora mantilla espanyola: un llarg vel d’encaix negre, subjectat als cabells per sobre d’una gran peineta, des d’on queia fins a més avall de les espatlles”.

L’any passat, aquest mateix dia, la cruïlla entre Tallers i Ramalleres va ser un formiguer de gent fugint. El Cèntric, i la històrica Impremta Llenas, la papereria que hi ha just al davant —que segueix venent les Miquelrius que comprava Bolaño i que al seu amic A. G. Porta li semblaven més llibres de comptes que no pas llibretes—, apareixen en les imatges amb les persianes abaixades, alienes a l’horror de la realitat. Vivim aliens a la ficció fins que necessitem recórrer-hi. Necessitem recordar —i fer-ho constantment— que som una mica més que una realitat imparable i cruel.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >