Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Rambles amunt

Aquest passeig és el cor i l’estómac i la història viva d’aquesta ciutat

Vista de la Rambla el 18 d'agost del 2017, l'endemà dels atemptats.
Vista de la Rambla el 18 d'agost del 2017, l'endemà dels atemptats.

Tinc una foto amb el meu pare, en què jo devia tenir quatre anys, davant de l’estàtua de Colom. Somric i ell té les seves mans protectores a les meves espatlles. Ens la va fer un d’aquests fotògrafs que anaven aquells dies amb una càmera i un trípode i un carro vermell amb dibuixos i feien fotos a la gent que no tenia càmera. Ara tinc aquesta foto al meu despatx. M’ha acompanyat a tots els llocs on he viscut. Pujo a poc a poc ara des de Santa Mònica: l’Amaya, l’hotel Oriente, Nou de la Rambla… Un grup de coreans segueixen una dona que duu un pal amunt amb un mocador blau lligat. Els porta a la plaça Reial. Aquesta plaça també està lligada a la meva infantesa, a la fascinació per les càmeres, i és que, de molt petita, el meu pare m’hi va portar i em va dir en veu baixa que hi estaven rodant una pel·lícula i que aquell home enorme assegut en una poltrona era un geni i es deia Orson Welles, i jo li vaig preguntar “i on és la llàntia?” Perquè els únics genis que coneixia sortien d’una llàntia quan la fregaves.

La meva adolescència, el bar Glaciar, Carmen i Potau, l’intent de fer teatre al soterrani del bar, la lluita de Potau per portar un altre públic a la plaça, per dinamitzar-la, els anys durs on no era aconsellable trepitjar-la, la botiga de taxidèrmia que em fascinava, els matins de diumenge, les parades que venien segells i monedes.

Liceu: el moment que no oblidaré mai quan vaig tenir la sort de ser la primera persona que va filmar la platea altre cop plena, després de l’incendi. Macbeth. La somnàmbula. Don Giovanni. Aquest tremolor daurat, aquest pessigolleig d’anticipació que se sent sempre al vestíbul del Liceu. I al davant, el primer lloc on vaig provar un xauarma. El Cafè de l’Òpera: la primera gran discussió amb el meu millor amic. Una mica més amunt, passat el mercat de la Boqueria, el lloc on la meva mare ens portava al meu germà i a mi a berenar, després de veure les galeries del carrer Petritxol.

Entro en una botiga de revistes on, des de fa anys, sempre trobo tresors que no es poden trobar enlloc més. La traslladaran a un altre lloc, al Poble-sec, em diuen. Surto amb quatre revistes després de llambregar-ne més de quaranta. L’encarregada de la botiga em segueix ja al carrer. Em diu que li hauria agradat enviar-me un vídeo de la seva mare, que s’acaba de morir, s’emociona, es disculpa. No s’ha de disculpar de res, li dic. La seva mare, que va créixer en aquesta mateixa Rambla, que va ser abandonada tan bon punt va néixer, que va lluitar contra vent i marea perquè el passat no enfosquís la seva vida ni la de la seva filla, que per sempre estarà lligada a aquestes llambordes, a aquest lloc. Encara sort que no va veure tota la sang l’any passat, tots aquests morts, encara sort, diu. Plora. Ploro. Ens abracem. En un instant fugaç, aquesta dona m’ha tornat a recordar que les Rambles són el cor i l’estómac i la història viva d’aquesta ciutat. I també el batec de la meva vida.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >