Selecciona Edició
Connecta’t

L’horror al mosaic de Miró

Mossos i urbans relaten les primeres hores viscudes després de l’atemptat a la Rambla

Flors dipositades al mosaic de Joan Miró de la Rambla aquest dijous.
Flors dipositades al mosaic de Joan Miró de la Rambla aquest dijous.

El Sergi, un urbà amb dos anys d’experiència, atenia, un dia com avui, uns turistes a Canaletes quan va sentir un so estrepitós i va veure com una furgoneta envaïa la Rambla. Diu que el conductor cridava "com un boig" i anava tan de pressa que els pneumàtics es van aixecar de terra. Va ser el primer agent que va avisar per ràdio: "Atemptat, atemptat!". El seu company, Joaquín Ortiz, que era al davant del Liceu, va mirar Rambla amunt i va veure el vehicle en marxa, atropellant persones que sortien volant per sobre del sostre del vehicle, a més d’una petita explosió i fum blanc. El Sergi i dos agents més l’havien perseguit en una cursa d’impotència que va acabar de manera sobtada, perquè la furgoneta es va avariar sobre el mosaic de colors de Miró. El cor de l’escenari d’un crim de 80 metres de longitud en què van perdre la vida 14 persones i hi va haver centenars de ferits.

El mosso José Almendros, Churru, de l’escamot 3 de la comissaria dels Mossos de Nou de la Rambla, era llavors a la Barceloneta prenent nota de la denúncia d’uns joves francesos víctimes d’un robatori. Els turistes van captar el missatge que escopia l’emissora de l’agent. "Amb la mirada, em van dir ‘Veus, veus!", narra. El seu company, Alberto Sánchez, Pesca, pujava al cotxe patrulla amb el sergent José González. Van enfilar el tram central de la Rambla i van haver de frenar per no atropellar l’allau de gent que venia cap a ells. La mateixa que va impedir a Ortiz seguir el terrorista. I, a partir d’aquí, l’horror que encara els generen sanglots, malsons i llàgrimes.

La vida, explica el Churru, seguia amb una espantosa naturalitat al passeig de Colom, aliè a la catàstrofe. L’Alberto va córrer cap al mosaic pensant que hauria de buidar el carregador. Però no va arribar a veure Younes Abouyaaqoub, l’autor de la massacre. La primera imatge va ser la d’una senyora sense vida encastada a la furgoneta i un cotxet sota les rodes. "Buff! Vaig mirar desitjant que no hi hagués ningú. Per sort va ser així", diu. Va obrir la porta del copilot i va veure els passaports que "volien que trobéssim". A aquella hora, Marc Rovira, de la comissaria de l’Eixample, ja havia fet un cop de volant per esquivar taxis al carrer Pelai que anaven contra direcció. Possiblement, Abouyaaqoub ja havia fugit per la Boqueria. Els cambrers del Kiosko Universal ja estaven amagats al soterrani i Mònica Trias, una quiosquera, s’havia refugiat en una farmàcia. La mateixa escena es va repetir en desenes de locals. Ada Colau sortia corrents de la seva casa rural cap a Barcelona.

El centre es va convertir en una estampida i la tragèdia es va petrificar al mosaic. El meandre de la Rambla es fa més estret just aquí i, a més, té quioscos a banda i banda. Un no ha tornat a obrir. Mossos i urbans admeten que es van oblidar del modus policia i van passar a socórrer els ferits. Moltes de les seves armes van acabar tacades de sang. No es va poder seguir el protocol que recomana que ningú s’apropi a menys de 200 metres del lloc dels fets. “Un comandament em va dir que la furgoneta estava neta”, admet el sergent. "No ho vaig dir als agents per no abaixar la tensió i perquè tampoc sabia si hi havia més explosius a les papereres, per exemple". La realitat, diuen, era la que era. "És impossible no ajudar algú que t’estira del camal dels pantalons amb una cama trencada", afirma l’urbà Ortiz.

L’Alberto va fer un primer recompte: una desena de morts. "El més dur va ser el triatge i veure qui podies ajudar i qui no", diu referint-se a l’escena d’un noi que es va quedar al costat del seu pare, ja sense vida. Hi havia centenars de persones. Es necessitaven moltes ambulàncies. No era fàcil perquè van quedar cotxes abandonats a la Rambla i alguns, amb matrícula espanyola, van haver de treure’ls empenyent. Els francesos sí que hi van deixar les claus. Un taxi es va quedar tal com estava: a la nit el taxímetre marcava 1.700 euros.

El Marc vivia un moment crític a Canaletes. Un noi oriental, no sap si xinès o coreà, es va escapar del bar Aromas de Istanbul dient que a dins hi havia tres àrabs amb armes llargues. La persiana estava abaixada. L’amo, des de dins, ho va negar, però no podien donar-li credibilitat per si estava amenaçat. "Va haver-hi una tensió molt, molt extrema", recorda el Marc. Els GEO dels Mossos envoltaven el local i, parapetats i armats, van obligar els clients a sortir del local amb les mans amunt i deixant el mòbil a terra. Alguns eren musulmans.

No només es va equivocar el turista oriental. El sergent explica que el suposat tiroteig d’El Corte Inglés era una prestatgeria que es va desplomar i tampoc hi havia cap franctirador amb un turbant al terrat. Era un treballador. El mosaic es va desallotjar llavors uns minuts i policies i metges van ser confinats al porxo del Liceu. L’Alberto es va quedar tot sol parapetat al darrere d’una ambulància. No va tenir temps d’arribar al teatre. Però no ho recorda: "M’ho va explicar una companya. Em va dir: ‘Et juro que eres tu". Els urbans, pistola en mà, van evacuar la Boqueria i van pentinar els passadissos del mercat per on el terrorista va fugir caminant.

Un mosso va tenir un xoc en veure un nen ferit. José Almendros ajudava llavors a reagrupar una parella francesa, amb els seus fills escampats, reclosa en un portal del carrer de Sant Pau. El Renaud, el pare, que va sobreviure, estava greu. "Un senyor d’Israel, que no trobava la seva dona i la seva filla, va recollir un dels nens i em va dir que en tindria cura. Que no em preocupés, que al seu país estan acostumats a aquestes situacions de guerra", explica amb un fil de veu. Quan van reagrupar la família, va enviar el turista israelià a l’hotel. "D’un estanc va sortir una dona que va dir que era d’aquell país. Li vaig dir que el seu marit estava bé. Es va posar a plorar, em va donar les gràcies i em va abraçar".

Durant la tarda, els Mossos van traslladar els ferits menys greus. Les ambulàncies no donaven a l’abast. L’Alberto va fer una dotzena de viatges a l’Hospital del Mar i al CAP Pere Camps. Després van ajudar a evacuar les botigues, escorcollant-les prèviament per si el terrorista era a dins, i van escortar la gent fora de la Rambla. Els testimonis que havien vist alguna cosa eren conduïts fins al centre d’operacions, habilitat a l’establiment Sfera, per declarar. "Quan apujàvem la persiana i veien que érem policies semblava que veiessin déus. És l’única vegada que dius: ‘Mans enlaire’ i et fan cas", explica. "Als nens, els acariciàvem el cap i els dèiem que no calia", afegeix el Churru.

A les 20.00, l’Albert i el Marc, amics i companys de promoció, van coincidir. Una mirada, una abraçada i plors. "A aquella hora ja ens podíem permetre aquest luxe", diuen. Després els va tocar, relata el sergent, abalisar i protegir el llarg "escenari d’un crim". Un decorat buit i en silenci. El millor, coincideixen, la reacció de la gent. El Hard Rock els va oferir cafè, pastes i aigua, i uns pakistanesos, caixes d’aigua i fruita. O veure com alguns companys es van incorporar sense preguntar: un va volar des de Granada i un altre va tornar des de Sòria. La sensació que el cos policial es va graduar. I el pitjor, viure amb un record que pesa com una llosa. L’Alberto es va esperar fins a aquest juliol a sentir el missatge que aquell dia va enviar a la seva família dient que estava bé i el Churru plora quan recorda que una mossa de Rubí li va explicar que el pare del Xavi, el nen mort, els va portar un cotxe de policia que tenia el seu fill. La joguina segueix allà. Molts urbans han rebut assistència psicològica. Els mossos, menys. Sobretot són les seves famílies, convenen, les que pateixen. "La gent de vegades creu que ser policia és de 5.30 a 14.30, una escenificació i una disfressa que es queden allà. I no és cert", diu el sergent en al·lusió a l’horror viscut al mosaic. "T’ho endús a casa".

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >