Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Les coses, pel seu nom

En el camp independentista l’efervescència interna ha arribat a cotes inimaginables i la distorsió de la realitat s’ha incrementat definitivament

Puigdemont, en un acte independentista de Còrsega.
Puigdemont, en un acte independentista de Còrsega. AFP

Resulta força difícil fer una reflexió, encara que sigui breu, acotada i, per descomptat, modesta, sobre el llenguatge i la realitat de la política aquest estiu del 2018. S’ha dit i encara es diu molt —i amb raó—, que estem immerses en l’era de la postveritat. Molts tradueixen aquest terme com “mentida”, simplement. Per bé que capti el sentit substancial del terme, potser no aconsegueix de definir tots els matisos que li són associats. Entre altres coses, perquè amb el desenvolupament de les xarxes socials, una postveritat disparada pel Twitter —per exemple— acaba generant realitats en la mesura en què polaritza i genera notícia per ella mateixa, i acabarà arribant també a qui no utilitza el Twitter, tornant a polaritzar. En definitiva, pot ser que la postveritat vehiculi mentides, però les contraposicions que s’acaben generant acaben sent reals.

És un fenomen general, que esquitxa el nostre temps en les latituds del món més diferents. El gran exemple global d’això el representen les migracions. Ho va ser en el cas de Trump, i en certa mesura també en el cas del Brexit. Segurament, ho és en el cas de la Itàlia de Salvini. La presència de migrants al país es queda en la taula mitjana-baixa dels països més poblats de la UE i, especialment, l’arribada de refugiats durant els darrers mesos ha experimentat una disminució dràstica. No obstant això, aquesta realitat es passa per la batedora de la postveritat repartida pels mitjans i les xarxes socials de manera que adquireix el perfil d’“invasió” o de “crisi migratòria”. I serà sobre aquestes que es dividirà i es radicalitzarà la població. En el nou clima, creat a partir de realitats distorsionades o fins i tot invertides, s’han produït agressions a migrants —i desinterès, o fins i tot suport per part d’una banda de la societat— que són del tot reals.

Ningú està fora de perill: ho hem vist les darreres setmanes amb la competició a la dreta entre el PP i Ciutadans. Per exemple, amb el tema de la seguretat: totes les estadístiques diuen que Espanya és un dels països del món més segurs per viure, però igualment la població es pot irritar realment. Ho hem vist de forma macroscòpica durant aquests dies en el cas de Barcelona amb els manters o la vaga del taxi. S’han vehiculat postveritats polaritzadores amb una claríssima intenció de desgastar l’administració municipal, al preu de normalitzar, en el debat públic, arguments que degraden la convivència i la salut democràtica de la societat.

En aquest marc, segurament tot el que està relacionat amb el procés català ha estat i és una fàbrica de postveritats, ja que han estat i són necessàries per mantenir la tensió alta entre dos bàndols, que els sectors més extrems de cadascun d’ells (que es retroalimenten) volen irreconciliables. Encara més avui, quan el canvi en el tauler estatal ha canviat el guió d’alguns, i ha disparat com mai les tensions entre els blocs. Ciutadans i el PP impulsen postveritats sobre les concessions ocultes de la nova majoria parlamentària del Congrés als independentistes, o sobre un escenari ulsteritzat, que en lloc d’afavorir la reconstrucció de ponts, tiba encara més la convivència i pot emparar actituds violentes. En el camp independentista l’efervescència interna (ningú pot negar a hores d’ara que dins del procés hi ha incrustada, de manera congènita, una aferrissada lluita partidista per l’hegemonia electoral en el nacionalisme) ha arribat a cotes inimaginables i la distorsió de la realitat de cara als correligionaris mateix, o a qui no desitgi la independència, s’ha incrementat definitivament.

Hi ha alguns mantres postveritables tòpics de l’independentisme que s’han instal·lat entre una part de la població de manera aclaparadora: des de la negació que el 6 i el 7 de setembre es va consumar una vulneració greu al teixit democràtic i institucional del país, al “mandat de l’1 d’octubre” (allò va ser una mobilització espectacular, però una mobilització al cap i a la fi), o, en el cas més greu, la vigència d’una declaració d’independència que mai va tenir efectes més enllà de les derivades judicials i de marginar a més de la meitat de la població.

Estic més que segura que la majoria dels ciutadans independentistes (i també de moltíssims dirigents) no participen d’aquestes postveritats, però el perill de ser assenyalats com a traïdors de la causa, com a divisors del seu mateix bàndol (a més dels interessos partidistes) els impedeix fer el pas. Estan fent assumir a la societat costos massa alts en termes de degradació del debat, de la convivència i de descrèdit de la política catalana. No obstant això, en els temps que corren, desfer-se de les postveritats i anomenar les coses pel seu nom és simplement revolucionari.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >