Selecciona Edició
Connecta’t

“Les ofertes poden arribar però els valors que té cadascú són importants”

Jonatan Iglesias, 25 anys, és el maître d’un dels hotels més prestigiosos de la Costa Daurada

Jonatan Iglesias, en el Hotel H10 Salauris Palace de Salou.
Jonatan Iglesias, en el Hotel H10 Salauris Palace de Salou.

Quan poses un peu al lluminós i diàfan menjador, s’entreveu, en posició preeminent, un assortit d’ampolles de cava fresquíssim que es banyen dins de transparents glaçoneres carregades de gel. La troballa sorprèn, no per poc llaminera sinó per l’hora en què es produeix. Amb prou feines són les nou del matí d’un divendres, l’hora d’esmorzar dels 900 hostes que allotja l’Hotel H10 Salauris Palace de Salou. “Obrim entre 12 i 15 ampolles cada matí i, quan venen els jubilats de l’Imserso, no baixem de 20”, revela Jonatan Iglesias, nascut a Fuerteventura. Té 25 anys, que ha fet al juliol, i és el maître que capitaneja la sala. Supervisa tot el que s’hi cou i encara li sobra temps per regalar floretes als clients endormiscats. “A molts els conec d’altres anys perquè gairebé tots els que venen repeteixen”, diu. “El turista és agraït”, afegeix. Li sobra paciència, fins i tot per no perdre el somriure quan li assenyala l’enorme, i propera, màquina espremedora de fruites a un hoste atabalat que pregunta on són els sucs. El mateix home enganxa l’ampolla que té més a mà sense que sembli que el preocupi massa que sigui llet sense lactosa el que omplirà la seva tassa. Aquí hi ha menjar variat i en quantitat: brioixeria, dolços, plats salats, pans integrals, fruites, iogurts, xocolates i molt de bacó i ou remenat. “La majoria dels nostres clients són britànics”, explica Jonatan. Potser això ajudi a entendre el perquè d’una safata farcida de farinetes de civada, l’enganxifós porridge, en un bufet on hi ha força exquisideses. “Al migdia i a l’hora del sopar posem safates amb llaminadures; no vegis com triomfen”, delata el maître. Està acostumat a les excentricitats alimentàries però el segueixen desconcertant els hàbits d’algunes famílies: “passen deu dies aquí i als nens no els donen cap altra cosa que no siguin patates fregides i nuggets de pollastre”. Parla el maître però no pot evitar que s’entrelluqui la seva faceta de pare d’un nen petit.

Es mou com un peix a l’aigua entre les taules. La joventut del seu rostre xoca amb unes encertades maneres de desimboltura professional. “Porto aquí des dels 16 anys; vaig començar d’ajudant de cambrer i no sabia ni obrir una ampolla de vi ni agafar un plat”. Té 19 persones al seu càrrec i es coordina directament amb el cap de cuina. Asseure a cada client en la taula més òptima per evitar el col·lapse i les cues, tractant de dissuadir aquelles parelles que es llancen a per una taula de quatre, és la feina d’hora punta. Però, després dels tetrixs de les taules, ha de controlar estocs, actualitzar la llista d’intoleràncies i d’al·lèrgies dels clients, registrar la temperatura i les caducitats dels aliments i planificar les reunions i les sessions de formació que realitza amb el personal. En el lobby de l’hotel hi ha una fila de gent esperant no se sap ben bé què. Quan s’obre la contraporta que dona accés a la piscina surten tots en estampida a per una hamaca. Les més properes a l’aigua són les més preuades. Les seves vacances són hores de terrassa i piscina. L’hotel disposa de 351 habitacions. Des de l’abril fins a la tardor l’ocupació rarament baixa del 95%. Jesús Fuente, el director d’aquesta petita ciutat, valora el saber fer del seu maître. Ell el va triar i no se’n penedeix. A l’hivern el vol enviar a Canàries perquè es formi en altres hotels de la cadena. “Les ofertes poden arribar però els valors que té cadascú són importants, i jo estic a gust aquí”, indica Jonatan. Coneix bé les exigències del sector i lamenta els freqüents excessos de càrrega de feina: “el meu germà treballava en un hotel proper i ho va deixar, fart”.

Una excursió a Port Aventura i alguna incursió a la platja és tota la llicència que es permeten els fanàtics de les vacances de piscina. Els excessos impliquen, de tant en tant, algun esglai. Jonatan recorda un parell d’episodis de nens amb convulsions al menjador després de massa hores de sol. Considera part de les seves atribucions saber afrontar situacions d’emergència mèdica i s’ha format per saber manipular el desfibril·lador. Una mica, o molt, de psicologia tampoc fa nosa a l’hora de tractar alguns dels clients. Jonatan recorda el cas d’un hoste irlandès que preparava una taula amb molt de menjar que mai s’acabava. “És per Floyd Mayweather, soc el seu guardaespatlles i ara vindrà, perquè està concentrat a Cambrils”, repetia el misteriós client. El poderós boxador Mayweather mai va aparèixer i l’irlandès es va esfumar de la nit al dia i va deixar una factura sense pagar. “Mentre va ser aquí ens apanyem per portar-nos més o menys bé amb ell”, explica Jonatan. L’irlandès no va trobar el mateix tacte en altres llocs i va acabar detingut després de protagonitzar un aldarull en un pub de Salou. Quan li pregunten si tot s’ho pren amb la mateixa disposició, Jonatan respon: “de vegades m’enfado, és clar, però és que si no se’m pugen a l’esquena”. És una manera de dir, perquè no és el cas. 

Una dècada després

Nom i edat: Jonatan Iglesias, 25 anys

Si no fos el que és li hauria agradat ser: Mosso d’Esquadra. Va arribar a presentar-se a les oposicions i el van suspendre en l’última fase.

Se’n va de vacances a: Disneyland Paris.

D’aquí a 10 anys es veu... "aquí, en aquest mateix hotel".

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >