Selecciona Edició
Connecta’t

“Serà més probable endarrerir el curs de l’Alzheimer que no pas curar-lo”

Neus Falgàs és una de les neuròlogues de la unitat que tracta aquest i altres trastorns cognitius a l’Hospital Clínic de Barcelona

La neuròloga Neus Folgàs a l'Hospital Clínic de Barcelona.
La neuròloga Neus Folgàs a l'Hospital Clínic de Barcelona.

La vocació no li ve heretada. Tampoc del seu entorn més proper. No hi ha ni un sol antecedent mèdic al seu voltant, però Neus Falgàs (Reus, 1987) sempre ha volgut dedicar-se a la medicina. I a això es dedica: amb quasi 30 anys, és una de les neuròlogues de la Unitat d’Alzheimer i altres trastorns cognitius de l’Hospital Clínic de Barcelona. “M’agrada el vessant humà de la medicina, d’estar en contacte amb el pacient i acompanyar-lo en un procés de malaltia, mort o millora”.

Això de la medicina ja li venia de sèrie, però el gust per l’estudi del cervell va començar a cultivar-lo una mica més tard. En concret, durant la carrera, a la facultat de Medicina de la Universitat Rovira i Virgili. El doctor Jordi González, docent i neuròleg a l’Hospital Sant Joan de Reus la va deixar entrar a la seva consulta i li va regalar el primer contacte amb pacients neurològics. “El cervell em sembla fascinant: la seva manera de funcionar, els misteris que encara amaga i els símptomes que dona en diferents malalties. Clínicament és molt espectacular”, explica, entusiasmada, la metgessa en un racó de la consulta.

Quan va arribar a l’examen MIR, les idees ja estaven clares i el servei de neurologia d’un dels millors hospitals espanyols, el Clínic de Barcelona, n’era la clau. Però quatre anys de MIR donen per a molt i fins i tot ella, amant confessa de les neurociències, va haver de desprendre’s de prejudicis. “Molta gent té la visió que es tenia abans de la neurologia, que després del diagnòstic, no hi havia res a fer. I és tot el contrari: t’adones que hi ha moltes malalties, per exemple l’Alzheimer, que es poden diagnosticar de manera molt fiable, amb diferents proves, la millor tecnologia i, a més, tenen tractaments i eines per ajudar els pacients”.

De fet, el seu pas per la unitat de demències va acabar marcant la seva carrera. “Vaig veure que es podien fer moltes més coses que no em pensava. I el contacte amb les famílies impressiona perquè, de vegades, l’Alzheimer afecta persones molt joves, de menys de 65 anys, i aquest diagnòstic genera un impacte familiar, social i econòmic en el pacient”, valora. En acabar el MIR, Neus va rebre la beca Josep Font del Clínic, per seguir la seva investigació sobre la utilitat de diversos biomarcadors en l’Alzheimer precoç. Aquest estudi, en què continua immersa, és una de les línies d’investigació de la unitat que lideren els doctors Albert Lladó i Raquel Sánchez-Valle, i ja li ha valgut a la jove un premi de la Societat Espanyola de Neurologia.

Però aquesta dolència neurodegenerativa és cruel, no té cura fins a dia d’avui i té un pronòstic variable, tot i que mai prou bo. A cop de diagnòstic, a un també li toca avesar-se en el pla emocional. “El moment de donar el diagnòstic, d’explicar les possibilitats de pronòstic i tractament, genera un xoc a les famílies. És molt impactant i moltes vegades has de contenir les emocions. No som de pedra. Empatitzes, però aprens a no transmetre-ho”, admet la jove.

“Empatitzes amb el pacient, però aprens a no transmetre-ho”

Submergida en els seus pacients i en la investigació de les demències, Neus sap que el camí per curar aquestes malalties que veu diàriament serà tortuós. El cervell continua sent el gran desconegut: “Mai saps quant et resta saber sobre el cervell perquè no saps el que no saps”.

Participar en l’estudi que descobreixi la cura de l’Alzheimer seria el seu somni, però la jove toca de peus a terra. “Estem a prop, en el sentit que hi ha molts assajos clínics dirigits a aquest efecte curatiu d’aquesta malaltia; però estem lluny perquè no n’hi ha cap que hagi funcionat. És més probable que acabem endarrerint el curs de la malaltia que no pas curant-la”, apunta. Però qui no té tall, rossega els ossos. “És important trobar biomarcadors pronòstics per saber l’evolució del malalt i els tractaments que puguin canviar el curs de la malaltia o fins i tot que la curi”.

I a més de dir-ho en veu alta, Neus no defalleix. Admet que li ha tocat sacrificar la vida personal per compaginar la seva tasca assistencial amb la investigació. “En medicina és complicat tenir vida personal. Has de fer equilibris perquè nosaltres, a més, estem en formació contínua”, admet. Això de la conciliació és difícil, assegura. Però tot sigui per la ciència.

Una dècada després

Nom i edat: Neus Falgàs, 30 anys.

Si no fos el que és… què li hauria agradat ser? Sempre vaig voler ser metgessa i sempre em va agradar tot allò relacionat amb el cervell.

On se’n va de vacances? Ja hi he anat. A Venècia.

On es veu d’aquí a 10 anys laboralment? Això és més un desig que una predicció, però m’agradaria estar al Clínic, que és on m’he format i he treballat fins ara. I continuar especialitzant-me en l’àmbit de les demències. Fent assistència i investigació.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >