Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Diguem les coses pel seu nom

El que es demana des de Catalunya no pot ser, per raons conceptuals i empíriques, el dret a l'autodeterminació. El que es demana a Catalunya és el dret a la secessió

Manifestació independentista organitzada per l'ANC i Òmnium a Barcelona
Manifestació independentista organitzada per l'ANC i Òmnium a Barcelona

Després d’anys de reivindicar el “dret a decidir”, l’independentisme, ara a mans de puristes com Puigdemont i Torra, torna a reclamar per Catalunya el dret d’autodeterminació.

Es tracta d’un vaivé semàntic més, fruit de la neollengua processista, i és molt probable que, com a les campanyes de publicitat, i davant la possibilitat que s’esgotin les vendes de l’empresa, s’hagi de canviar el nom del producte per continuar venent-lo.

El “dret a decidir” despertava els sentiments positius de les persones perquè, com “la república independent de casa teva” o el “just do it”, lemes publicitaris de gran èxit, simplificava el món bo i fent creure que si un es podia imaginar sent feliç, llavors tenia dret a ser-ho.

Però encara que vendre una secessió pot ser tan fàcil com vendre mobles o sabatilles, materialitzar-la és més difícil que decorar la casa o posar-se unes sabatilles. Quan es duu a terme una política secessionista, la publicitat arriba on arriba. I arribat el moment de la veritat, i davant la constatació que l’estratègia publicitària pura s’ha esgotat, es torna als vells conceptes polítics: el dret d’autodeterminació. Però aquest últim, a diferència de l’emotiu “dret a decidir”, admet rèpliques racionals.

Per començar, Catalunya s’autodetermina almenys cada quatre anys des de en fa gairebé quaranta. Té un parlament propi, té institucions d’autogovern, emet legislació pròpia (que, com la legislació de qualsevol altre òrgan legislatiu a gairebé tot arreu, està subjecta al control judicial), té policia pròpia, mitjans de comunicació públics propis, té una llengua pròpia que és usada en les institucions públiques, etc.

Les colònies o els països ocupats, en canvi, no tenen parlament propi, ni institucions d’autogovern, ni policia pròpia, ni mitjans de comunicació públics propis, etc. Ells no s’autodeterminen, ells no s’autogovernen. Per aquest motiu demanen el dret a l’autodeterminació. Però Catalunya no és una colònia ni un país ocupat. Veure, el 2018, independentistes catalans reclamant el dret a l’autodeterminació és com veure un munt de danesos reclamant el dret a passar en verd un semàfor.

El que es demana des de Catalunya no pot ser, per raons conceptuals i empíriques, el dret a l’autodeterminació. Cal anomenar les coses pel seu nom: el que es demana a Catalunya és el dret a la secessió. El que demanen alguns és el dret al fet que, sense que Catalunya sigui una colònia, si la majoria dels seus membres vol formar un Estat, ho pugui fer.

Però aquest dret a la secessió, a diferència del d’autodeterminació, no està reconegut ni en la legislació ni en les convencions del dret internacional. Fins i tot, els teòrics que n’han defensat la justificació moral, com Christopher Wellman, afirmen que resultaria inconvenient, per les seves eventuals conseqüències desestabilitzadores —entre altres coses—, que formés part del dret internacional.

Això no vol dir que no hi hagi un espai polític per a la secessió, només vol dir que la secessió d’una comunitat política com la catalana, que no és ni una colònia ni està ocupada (per no dir que és una de les més benestants del sud d’Europa), no pot ser exigida com un dret.

És probable que molts dels dirigents independentistes ja ho sàpiguen, això últim, i creguin que, un cop esgotada la via publicitària del “dret a decidir”, i davant la impossibilitat d’acollir-se a un inexistent “dret a la secessió”, la seva millor carta passi per fer que la cosa vagi sobre el dret a l’autodeterminació. I la manera d’aconseguir ser titular del dret d’autodeterminació passa per degradar prou la situació política perquè Catalunya sembli per fi una colònia o un país ocupat. Aquesta és la seva fantasia.

Però els altres no tenim la culpa de les fantasies sadomasoquistes d’alguns. Si un vol ser apallissat i flagel·lat cada dia, o si un vol que Catalunya torni a ser, en termes de nul autogovern, el que era durant el franquisme per veure acomplert així el seu somni d’interlocutòria-subjugació, jo no hi tinc cap problema: prometo no jutjar-lo i faré el que estigui a les meves mans per donar curs al seu desig sadomasoquista. Però que ho faci a casa seva, a l’ombra, i que no ens imposi aquestes respectables pràctiques privades als qui no tenim aquestes inclinacions.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ