Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El ‘ferragosto’ de la Generalitat

El procés cada vegada s’assembla més a la política de sempre, amb l’exòtic fet diferencial del recurs al radicalisme verbal

Escarni dels CDR davant de la seu del PDeCAT
Escarni dels CDR davant de la seu del PDeCAT

El mes d’agost es vesteix d’hivern pel que fa a l’activitat política catalana. És com si l’emperador August i els seus consellers, incapaços de respectar el ferragosto, cada dia estiguessin disposats a desvetllar a la ciutadania noves pistes d’aquesta república que dibuixa l’independentisme a l’horitzó i que, en la immediatesa, no té res a envejar al que ofereix qualsevol monarquia antiga.

Cada dia que passa hi ha un nou afany, petites bestretes que permeten intuir cap a on va el viatge. A la suspensió d’un ple del Parlament al juliol per desacord entre els grups independentistes —degut a una “línia vermella” anomenada Puigdemont—, s’hi ha sumat a l’agost un nou veto a la creació d’una comissió d’investigació per esbrinar si els Mossos d’Esquadra van espiar mig centenar de polítics, periodistes i advocats contraris al procés. És cert que, comparat amb l’actuació de les clavegueres de l’Estat central respecte al sobiranisme català, la cosa és caça menor, però no deixa de ser un senyal que tal vegada amb una bona estructura d’Estat sorgirien pertot deixebles avantatjats de l’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz.

La democràcia es demostra caminant i l’article 67.3 del reglament del Parlament és clar quan assegura que s’ha de crear una comissió quan ho sol·licitin una tercera part dels diputats —ho demanen 65 de 135— o tres grups parlamentaris, i ho han fet Ciutadans, el PSC, Catalunya en Comú i el PP. O sigui que, en aquest cas, la cosa va de manca de democràcia i de transparència. I això és el que també cal en la pugna pel control de TV3 i Catalunya Ràdio que estan lliurant Junts per Catalunya i Esquerra. Els treballadors lamenten l’existència “d’acords privats per repartir-se TV3” i que segueixi pendent la reforma de la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals pactada fa més d’un any.

La batalla pel control dels mitjans públics a Catalunya s’assembla a les que hi va haver a la ultratjada Espanya. És com si, a cada acte, cobrés vida aquesta vella política que una part de l’independentisme assegura detestar. Com recorden els treballadors de TV3, el que passa no deixa de ser una vulgar “pugna partidista”.

Els horitzons van perdent el seu halo èpic a cada bugada. El procés cada vegada s’assembla més a la política de sempre, amb l’exòtic fet diferencial del recurs al radicalisme verbal. L’ús d’expressions com “finestra d’oportunitat”, “no renuncia a la via unilateral” o “mandat de l’1 d’octubre i del 21 de desembre” formen part de l’univers semanticomisteriós que capitanegen els exegetes Puigdemont i Torra. Entre tanta confusió de litúrgies no es fa estrany que els Comitès de Defensa de la República es reivindiquin com a guardians de l’ortodòxia i demanin, per mitjà d’ocupacions i manifestacions, que el Govern desobeeixi les lleis o dimiteixi. Era el que es va prometre. I alguns s’han cansat que la República catalana sigui un estat mental, més enllà del que jocs terminològics que els ofereixen els èmuls domèstics del bisbe Berkeley.

Viure a Barcelona és un 25% més car que a la meitat de les ciutats espanyoles. Catalunya és una nació on el 25% dels assalariats cobren menys de 1.000 euros al mes. N’hi hauria prou amb aquestes dues dades recents per evitar que els grans temes socials quedessin fiats al tsunami que provocarà —segons ells— la independència. De moment i a manera de viàtic prosaic, els exconsellers refugiats a Bèlgica amb el president Puigdemont gaudeixen d’un gens menyspreable coixí salarial. El darrer és el que se li ha ofert a Lluís Puig, extitular de Cultura, que cobrarà 85.000 euros anuals per promoure la cultura catalana des de Brussel·les.

La gran qualitat del processisme ha consistit a revestir d’una estratègia solemne el que no és res més que una tàctica vulgar. I tot per mantenir el poder. En aquesta línia, el president Torra tracta ara d’aprovar els pressupostos de la Generalitat pel 2019. Amb Artur Mas i amb Puigdemont a la presidència, els comptes eren tan fonamentals per engegar les “estructures d’Estat” i forjar el camí cap a la independència que fins i tot la crítica CUP els va donar el seu suport. Ara Torra persegueix la mateixa sort amb el poder de la paraula com a arma, comptant amb la fe dels seus seguidors.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ