Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

Ama de les cançons que canta

Silvia Pérez Cruz i Marco Mezquida van desplegar la seva complicitat a Peralada amb un repertori diferent

Sílvia Pérez Cruz i el pianista Marco Mezquida, durant el seu concert a Peralada.
Sílvia Pérez Cruz i el pianista Marco Mezquida, durant el seu concert a Peralada.

Fa anys, quan la seva carrera començava a destapar les seves essències, Sílvia Pérez Cruz, a qui se li va demanar que definís o es definís per un estil particular de cançó, va venir a respondre que el seu estil era la seva veu, que no li calia definir res més. La nit de dijous, al sempre solemne i majestuós Festival de Peralada, Silvia va donar l’enèsim exemple que, canti el que canti, ja sigui jazz, cobla, pop, bossa nova o jotes navarreses, si cabessin al seu cançoner, tot acaba sonant a ella, a un hiperbòlic melisma fixat en, per a i per la seva gola. Tant és què ha de cantar, el que compta és que ella ho canta. Tant és l’idioma amb què ho faci sempre que sigui ella qui sil·labegi; tant és quins són els sentiments que s’evoquin si és ella la que passeja l’emotivitat sobre l’escenari. I com que ella sempre és la protagonista, cada vegada busca un còmplice per a l’aventura. Ahir va ser el pianista Marco Mezquida.

Tots dos sols, un piano de cua, un de paret i una guitarra que ella va tocar, poc. No es va parlar, però es va permetre que només tres sons fessin seva la nit: la música, la fressa dels arbres que envolten el recinte i el silenci, constret quasi tota l’estona ja que bona part del recital va bastir ponts entre les cançons, unint-les en un contínuum que reprimia les ganes d’aplaudir del respectable, que buscava un inexistent manual per saber quan fer-ho sense interrompre la fluïdesa del repertori. I el que dèiem, les cançons, aquestes cançons que Sílvia sap cantar tant cap enfora com cap endins d’ella mateixa, com si es negués a compartir-les, convertides en un murmuri, en una floreta gairebé muda, en un gràcil amaniment que talla la respiració de qui l’escolta, per por de no interrompre aquest coqueteig amb el no-res, amb el silenci, amb el buit que sembla obrir-se després de cada síl·laba, potser l’última? Sílvia en estat pur, imposant-se a les pròpies cançons com si fos una dictadora, una dictadora amigable i eternament somrient que, malgrat això, no pot dissimular l’autoritat de la seva força.

L’altre gran protagonista de la nit va ser Marco Mezquida, encarregat de vestir amb el mínim possible, no pas de despullar, el repertori. El seu fraseig, la seva cadència, la delicadesa dels seus arranjaments i el seu lirisme van amarar les cançons fins deixar-les a punt perquè Sílvia, prima donna es miri com es miri, les fes seves. I així, entre tots dos, que per vegada primera interpretaven junts en el que va representar una estrena absoluta per al festival, en temps en què els festivals es clonen, es van guanyar el públic que va omplir el recinte. No podia ser d’una altra manera; hi ha artistes que triomfen tant bon punt surten a l’escenari, tal vegada el millor èxit i alhora el pitjor càstig, aquesta condemna d’ignorar en realitat per què es triomfa, de tan automàtic que s’ha tornat l’aplaudiment, la consideració i la felicitació.

Però Sílvia, en aquest camí en què es fa seu tot el que canta, ho faci en el format que ho faci, se les empesca totes. Amb un vestit blanc, llarg, evocador de puresa i d’innocència, joc constant amb la seva cabellera racial, que remenava amb aparent descuit o bé fent recollits fugaços o bé convertint-la en torrents que queien ara per una espatlla ara per l’altra, i aquest somriure perenne que desferma per decret perquè ningú s’hi pot oposar, a risc de caure en el cinisme extrem, més que complicitat, tendresa i capitulació. La cirereta va arribar amb La oración del remanso, interpretada amb un feix de llum que se centrava estrictament en la cara ovalada de Sílvia, en una mostra de poder, seguretat en si mateixa i atreviment que va trencar aquesta imatge de jove tendra, càndida i innocent que l’ha portada a ser la filla que qualsevol mare desitjaria tenir, aquella persona que està per sobre de qualsevol dubte perquè sempre sembla franca.

Dues hores va durar aquesta mostra d’amable i suau poder de la Sílvia. Prop d’una vintena de cançons indiferents, tant era My Funny Valentine, Oración del remanso, Niño mudo o la popular Llorona. Llatinoamèrica, Brasil, repertori propi de Sílvia, poesia i jazz. Fins i tot va cabre un No surprises, de Radiohead, tocat amb piano de joguina, i un Take this waltz. Podria haver cantat Tarragona m’esborrona o La gasolina i haguessin sonat a Sílvia, la cantant que segresta l’ànima de les cançons que canta fins que sembla que va ser ella qui les va compondre i els va donar sentit.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ