Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Els idus de maig

Puigdemont i Torra persegueixen, en un sol moviment, un escac i mat contra ERC i Colau

Quim Torra i Carles Puigdemont a la casa de l'expresident a Brussel·les.
Quim Torra i Carles Puigdemont a la casa de l'expresident a Brussel·les.

La participació d’ERC i PDeCAT en la substitució del Govern del PP per un altre del PSOE a través de la moció de censura de juny va ser el primer gran gest de normalització política de l’independentisme després dels traumàtics esdeveniments de la tardor del 2017. Va ser la seva reintegració al marc polític espanyol. El pas que rectificava aquella afirmació de Joan Tardà, portaveu d’ERC al Congrés del març del 2016: “Nosaltres ens n’anem”. La reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat que s’acaba de celebrar, tot i que no produís acords executius rellevants, és la continuació d’aquest inici de normalització. L’impulsor d’aquesta via política és el partit socialista, que ha pogut emprendre-la precisament perquè ha trobat complicitat en els sectors lúcids de l’independentisme.

El manteniment d’aquesta complicitat no està assegurat, encara que és obvi que a ambdues parts els interessa. En un sector del moviment independentista persisteix la temptació de la unilateralitat i de sostenir amb noves mobilitzacions la fugida cap a endavant iniciada el 2012. No ens rendim, diuen. Aquest sector no desaprofita l’ocasió de mantenir viva la tensió a les seves bases, tot esperant la idealitzada oportunitat màgica. No és només la CUP, sinó el mateix Govern el que es mou en aquesta línia. I una part d’ERC. El president d’aquest Govern, Quim Torra, insisteix que el seu objectiu continua sent obrir alguna “finestra d’oportunitat” per a la instauració de la republicana catalana.

La idea mateixa d’obrir finestres d’oportunitat convida els altres actors polítics a pensar que la incipient normalització política penja d’un fil. Torra ve a dir-nos a tots: passi el que passi, en el que de debò estem pensant és en un nou intent. Amb aquesta actitud, Torra no fa res més que confirmar la posició dels seus adversaris, i en particular la d’aquells que descriuen l’independentisme català com un moviment insaciable amb el qual no hi ha res a negociar. Ni la rendició.

Malgrat tot, la precària normalitat és aquí i té les seves exigències. Torra ha presentat les eleccions municipals previstes per al maig del 2019 com un eventual moment propici per proclamar la república catalana si es donen certes condicions. En particular, una de molt concreta: guanyar l’alcaldia de Barcelona. Els partits independentistes ja fa molts mesos que rumien la manera de fer fora Ada Colau de l’alcaldia de la capital catalana i no deixen de remenar noms de candidats i fórmules electorals per intentar-ho amb alguna possibilitat d’èxit. La Crida Nacional per la República llançada per Puigdemont té, entre d’altres, aquest objectiu. Construir una plataforma electoral que permeti sumar tots els vots independentistes en una sola llista electoral en cada localitat és una bona fórmula per aconseguir que les seves candidatures siguin les més votades en molts municipis. Qui sap si fins i tot en el de Barcelona.

Aquesta aposta de Puigdemont-Torra amb prou feines dissimula que el seu objectiu principal és tot un altre. Parlen d’independència, però en realitat es tracta d’una ofensiva per mantenir l’hegemonia de la dreta exconvergent sobre el conjunt del moviment independentista, en particular sobre ERC. De moment, només han aconseguit imposar-se en el seu propi partit, el PDeCAT, per bé que al preu de fer fora l’antiga coordinadora general, Marta Pascal, que havia dirigit la delicada operació d’aterratge de l’independentisme al realisme polític en ocasió de la moció de censura. Insisteixen que una única candidatura independentista per a les eleccions municipals les convertiria en la somiada finestra d’oportunitat per crear l’estat català. Però, en realitat, és un moviment que serviria, com qui no vol la cosa, perquè els exconvergents mantinguessin l’hegemonia en el mapa municipal català que, segons els sondejos, ERC està en condicions d’arrabassar-los.

Quant a la ciutat de Barcelona, és possible, però no és segur, que un esforç de polarització en clau independentista aconseguís trencar la lògica política local que sol prevaler en aquest tipus de convocatòries electorals. L’objectiu dels impulsors de la Crida és ara atacar Ada Colau per terra, mar i aire i aconseguir que una llista única eventual de CDC i ERC sumés més vots i més regidors que En Comú Podem. Per a això, necessiten que ERC sucumbeixi i renunciï al seu perfil de partit d’esquerra. En l’esforç per erosionar la figura i el prestigi de Colau, fet al qual també contribueix la CUP, coincideixen amb Ciutadans i el PP. Aquesta és la música que se sentirà incessantment el curs proper. Tots contra Colau. Fins al maig.