Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

Marina Garcés: “El turisme és la indústria legal més depredadora”

La filòsofa, abans okupa, que més ha connectat amb el corrent que va moure el 15-M es reivindica com a agitadora de la turismofòbia

Una placeta al barri Gòtic de Barcelona. A Marina Garcés, la filòsofa que abans era okupa que més ha connectat amb el corrent que va moure el 15-M de Madrid a Barcelona, no se li mou cap rínxol quan els grups de guiris l’envolten. I això que es reivindica com a agitadora de la turismofòbia. Però també de l’amistat. “Aquí em desoriento”, diu.

Pregunta. L’estiu és el millor moment per als amics?

Resposta. És el temps de les relacions no instrumentals.

P. Ah, però, existeixen?

La filòsofa Marina Garcés, al barri Gòtic de Barcelona. ampliar foto
La filòsofa Marina Garcés, al barri Gòtic de Barcelona.

R. Sense ser puristes, crec que sí. Aquelles en les quals donar es converteix en l’argument principal. Donar temps, per exemple, és avui una rebel·lia possible.

P. No esperem sempre alguna cosa a canvi? No només material, emocionalment…

R. No tot es pot instrumentalitzar. Podem valorar les relacions en si mateixes. Simplement perquè sí.

P. Perquè sí ja és per alguna cosa.

R. Bé.

P. Vostè que va fundar el moviment Dinero gratis… Què són els calés?

R. Una abstracció travessada per relacions de dominació. Per això fereix la vida.

P. I vostè i els companys que tenia en aquella època, okupes inclosos, tenien un preu?

R. Intentàvem afirmar que no tot es pot comprar, una nova forma de sociabilitat. Es pot trencar aquesta tirania del valor. Taxar la vida és el que implanten determinats poders, si li traiem validesa a aquest concepte, ens alliberem. És un combat.

P. En el seu llibre Ciutat princesa, l’ha guanyat la nostàlgia?

R. Espero que no, tot i que mirar cap enrere, en desprèn. El present és el que importa, encara que escriguis sobre la memòria. Si certa nostàlgia serveix per trobar el que queda per viure, és vàlida.

P. Han perdut moltes batalles o totes les batalles?

R. Moltes. No sempre es perden totes, per definició. Reconèixer-ho és un acte d’honestedat. No ens podem acomodar a creure que ho aconseguim, però tampoc en el desànim i menys en el cinisme.

P. Quines han guanyat?

R. Hi ha un canvi de consciència molt gran respecte a la victòria del capitalisme, que havia guanyat per ser el menys dolent dels sistemes. Avui, per a molta gent, es posa en dubte, fins i tot pels menys polititzats.

P. Si és així, com és possible que hagi vençut Trump i Europa es lliuri a mans del populisme neofeixista o del nacionalisme?

R. És l’expressió de la por, que domina la lògica política actual. Això obre abismes, fa por. El replegament nacionalista i l’autoritarisme ve d’aquí, com les tecnoutopies i aquestes promeses de salvació en forma de robòtica i algorismes.

P. Ens movem entre els robots i el tarot?

R. Estem en la paranoia que alimenta el dogma apocalíptic.

P. Hi té cabuda, aquí, el turisme?

R. És la indústria legal més depredadora que hi ha, però no ho dic jo. Hi ha estudis que ho diuen. En el seu desenvolupament massiu, extractiu i monopolista. No n’hi ha prou que sostingui el petit comerç. Beneficia les grans indústries de transport, urbanística o d’aliments. És aquí on es creuen totes les devastacions: de l’ambiental a l’extractivisme present.

P. Ens ho pot traduir.

R. Jo analitzo el turisme com a indústria extractiva, com abans la mineria o l’agroalimentari. Per a mi, Barcelona és un camp de soja, explotable com qualsevol altre recurs natural.

P. Amb aquest discurs, com s’ho fa perquè quan viatja no la considerin una turista?

R. Intento fer-ho tant poc com puc. Viatjo per fer coses. No només per feina. Veure gent, amics.

P. En alguna ocasió ha dit que davant d’algun fenomen s’ha quedat sense paraules. És aquesta la pitjor derrota per a un pensador?

R. Jo defenso les crisis de paraules. M’espanten els qui mai se’n queden sense perquè vol dir que sempre saben el que pensen. No dubten. Els meus llibres estan travessats per aquestes crisis. Saber-les entomar és bo. Si no et quedes en el dogmatisme o la retòrica.

P. Com hem pogut caure tan baix perquè ens anomenin marca, fins i tot a vostè?

R. Tornem al preu, al valor que puja i baixa. Sembla que tots juguem a això, en allò laboral i fins i tot en allò simbòlic. El capitalisme…

P. Perdó, l’anticapitalisme, no imposa les seves marques?

R. Més en l’ús del símbol, però no qualsevol símbol és una marca, tret que es mercantilitzi.

P. Confessi un vici que descompongui la seva figura de musa revolucionària monacal.

R. No sé, la porfídia.

P. Això no és un vici, és un defecte, o una virtut, qui ho sap. Alguna cosa per la qual perdi el cap?

R. El perdo constantment. Per això em dedico a la filosofia, que no és gens santa. Al contrari. És pecaminosa per definició.

Entre l’agitació i la reflexió

Marina Garcés (Barcelona, 1973) s’ha convertit en una de les veus de referència de la nova esquerra a força de polèmiques i assajos calents, entre l’activisme i la reflexió. Va pertànyer a grups okupa i va germinar revulsius com Dinero Gratis o Espai en blanc. És professora de Filosofia Comparada a la Universitat de Saragossa i ha publicat Filosofia inacabada, Fora de classe, Ciutat princesa (Galàxia Gutenberg) o Les presons del possible (Bellaterra).

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >