Selecciona Edició
Connecta’t

Riqui Puig i la cinta mètrica

Aquest noi baixet a qui Gennaro Gattuso compara ja amb la poesia, precisament ell, que com a jugador va ser mascaró de proa del futbol bèl·lic, encotillat, cronometrat…

Riqui Puig, durant un entrenament amb el Barça.
Riqui Puig, durant un entrenament amb el Barça. EFE

No és senzill recular 50 anys d’història en quasi cinc anys però el Barça sempre ha estat el club dels grans desafiaments. Aquesta mateixa setmana, mentre la resta del món es delectava amb el talent insolent del jove Riqui Puig, ens hem assabentat que l’home fort de la direcció esportiva va posar en dubte la seva continuïtat fa sis mesos. El noi, tal com va comunicar Pep Segura al seu pare i representant, Carlos Puig, no complia amb els paràmetres físics que revesteixen el nou ADN blaugrana amb múscul i centímetres, motiu pel qual s’havia de buscar un nou horitzó lluny de la remodelada i tecnològica Masia.

L’episodi, relatat per Jordi Quixano en aquestes mateixes pàgines, ens recorda que el Barça actual és molt a prop d’un passat que es pretenia oblidat, aquell en què es vetava l’ingrés a les categories inferiors del club a futbolistes com Messi, Xavi o Iniesta per raons estrictament genètiques: “Si ve a oferir un juvenil de menys de 1,80 m, ja pot donar la volta”, deia el cartell que presidia la porta de la secretaria tècnica a principis dels anys setanta. Laureano Ruiz va manar treure’l com a primera mesura per provar de reconduir un futbol formatiu de modals primitius, reclutat amb urgència per Agustí Montal després d’una dolorosa derrota a la Final de la Copa Catalunya juvenil davant de la Damm el 1972. “Això no es pot permetre. D’acord que ens guanyi un equip de futbol però mai una fàbrica de cerveses; això sí que no”, va esclatar Montal davant d’un periodista, segons explica Martí Perarnau en el seu llibre El camino de los campeones (Columna).

A Pep Segura, llicenciat en Educació Física, se li podran retreure tot tipus de decisions però ningú podrà acusar-lo de no ser transparent en les seves intencions: va arribar al Barça amb l’encàrrec de bandejar un model que es considera esgotat pels dirigents, i a això es dedica en cos i ànima. El seu currículum professional, l’honestedat acreditada i una visió molt concreta sobre els principis que dominen el futbol modern —múscul, recorregut, centre i rematada— el converteixen en l’home ideal per aconseguir l’objectiu assenyalat. Allà on va ser sublimat, el model formatiu que va concedir al Barça durant els seus anys bàrbars i va permetre la colonització de l’espai futbolístic mundial, és tractada avui com una anomalia que convé oblidar. No obstant això, la realitat pot ser tan rígida com el revisionista més rebel i, alineada amb el talent, sempre acaba descavalcant qualsevol premissa falsa.

Ho demostren aparicions inapel·lables com les de Riqui Puig, aquest noi baixet a qui Gennaro Gattuso compara ja amb la poesia, precisament ell, que com a jugador va ser mascaró de proa del futbol bèl·lic, encotillat, cronometrat… Crida l’atenció que sempre sigui el joc de peus senzill, cap alçat i cos lleuger el que necessiti que s’analitzi constantment, de plans alternatius i actualitzacions bastes que, per norma general, acaben retornant-lo a la línia de sortida: un passat molt llunyà que classificava futbolistes per la mida sense tenir en compte la seva veritable talla. Sort que Ernesto Valverde va veure un futur gegant on la cinta mètrica —i els seus grans valedors— van catalogar un simple tap de bassa.

MÉS INFORMACIÓ