Selecciona Edició
Connecta’t

Mor Iago Pericot, gran agitador del teatre català dels anys setanta i vuitanta

L’escenògraf, director i mestre va muntar obres que van marcar època, com ‘Rebel delirium’ o ‘Mozart nu’

Iago Pericot el 2014, davant de la guillotina que va instal·lar al Mercat de les Flors.
Iago Pericot el 2014, davant de la guillotina que va instal·lar al Mercat de les Flors.

Iago Pericot ha mort aquest dijous amb 88 anys i, malgrat que els darrers temps es feia evident la seva fragilitat, sembla mentida que ens hagi deixat una persona amb tanta força vital, amb una imaginació tan desbordada, amb capacitat de transgressió i contagiosos humor, optimisme i entusiasme. A Pericot (el Masnou, 1929), escenògraf, director de teatre, pintor, creador transversal avant la lettre, i, especialment, un grandíssim mestre que va marcar amb els seus ensenyaments eclèctics, genials, provocadors, i fins i tot disbauxats, diverses generacions de gent de teatre com a professor a l’Institut del Teatre de Barcelona, del que va ser un dels seus ensenyants insígnia en la seva Edat d’Or, se’l recordarà sobretot com un gran agitador irreverent de l’escena dels anys setanta i vuitanta.

Ho va ser amb obres inoblidables que van qüestionar i van revolucionar el panorama ideològic i estètic del moment, com Rebel delirium (1977), que es desenvolupava al metro, amb música de Pink Floyd, i que protagonitzava el que va ser la seva parella durant tants anys, Sergi Mateu; Bent (1982), que abordava el tema dels homosexuals en els camps nazis, o Mozart nu, el bellíssim exercici de plasticitat corporal en què un ballarí i una ballarina dansaven completament nus la Missa de la Coronació de Mozart. També Simfònic King Crimson, La bella i la bèstia o El banquet.

En un moment en què la majoria de la professió teatral mirava cap als grans mestres europeus de l’escena, els Grotowski, Kantor, Strehler, Brook o Mnouchkine, peregrinava a Avinyó, Wroclaw i Nancy, o des del PSUC es lliurava a la lluita política de les fuetades del franquisme i la transició i del ressorgiment del catalanisme. Pericot va proposar un teatre insòlit, personalíssim, apuntat a les avantguardes artístiques plàstiques, al pop i a la cultura de masses.

El que feia era tan diferent que n’hi va haver que el van veure com un rara avis, foraster, sospitós de trivialització, esteticista i àvid d’escàndol. Sens dubte, Iago no era brechtià. Però quina capacitat tenia d’imaginar i somiar espais, de desbordar amb llums i efectes, de traçar amb quatre fils i projeccions i amb dolls de música escenes impactants. Va ser un dels primers a reivindicar l’ús escènic de llocs no teatrals, es va atrevir a tot i sempre amb un somriure a la boca que no era complaent, en absolut, sinó que sabia convertir-se en mossegada.

Amable, simpàtic, encantador podia ser irònic, mordaç i, fins i tot, deliciosament malvat. Probablement, no va ser un gran director d’actors ni un enorme dramaturg, potser ni tan sols un director teatral de primera, però ha estat, sens dubte, un dels nostres grans creadors globals, un atrevit pioner i un home que deixa més petjada en tots els que van treballar o van estudiar amb ell, o simplement el van conèixer, que molts dels reconeguts genis de la nostra escena.

Pericot havia estudiat psicologia a la Universitat de Barcelona i art a Londres. El 1975 va fundar amb Mateu el Teatre Metropolità de Barcelona, sota el nom del qual va realitzar molts dels seus muntatges. El febrer passat, l’Institut li va dedicar un homenatge, al qual va assistir, amb motiu de la presentació de llibre Iago Pericot, la llibertat de crear i viure, de Guillem-Jordi Graells. El 2004 es va realitzar, a la Virreina, una completa exposició sobre la seva trajectòria: Iago Pericot, el joc i l’engany.

A finals dels anys setanta van coincidir a les seves classes inoblidables de l’Institut del Teatre alguns alumnes que després es convertirien en noms ben coneguts: Montse Guallar, Andreu Benito, Manel Dueso, Abel Folk (que li ha dedicat recentment un documental), Oriol Genis… Els va marcar a tots.

Com a antic alumne d’aquell moment i amic seu, el recordo especialment en tres moments. L’últim, accionant feliç la guillotina que va instal·lar al Mercat de les Flors, sota la fulla de la qual feia passar a tothom (“hi ha molt a tallar”). Molts anys abans, al Minotaure de la plaça Reial, parlant del seu projecte, mai realitzat, de muntar Siddharta. I sobretot el dia que, en una improvisació a les seves classes, el vam tancar en un aula del vell edifici de l’escola, al carrer Elisabets, fent-lo passar per boig, mentre ell protestava perquè tenia una reunió municipal per concretar una subvenció. Al final, es moria esportivament de riure si veiés que la seva llavor anàrquica i provocadora ha germinat tan bé. La seva herència, com la dels veritables grans mestres, continua en els nostres cors. Gràcies Iago, i que visqui Dadá.