Selecciona Edició
Connecta’t

“Barcelona es va posicionar ràpid contra l’odi”

Míriam Hatibi, que va ser el rostre dels musulmans aquells dies, diu que li entristeix la situació de Puigdemont i Romeva

“Tinc 24 anys i he perdut el compte del nombre de vegades que la gent m’ha dit que em tregui el vel del cap. Moltíssimes! Em passa sobretot a l’estiu. Sí, suposo que és el símptoma que alguna cosa no acaba de funcionar i que queden encara moltes coses per fer i sobre les quals cal treballar. Jo, sobretot, soc i em sento barcelonina, catalana i marroquina. He nascut i viscut aquí. Els meus pares són marroquins, originaris de Casablanca però el meu país és aquest. Al Marroc hi he anat només de vacances. És l’únic país àrab on he anat. El meu activisme no va néixer el 17 d’agost: soc portaveu de la fundació Ibn Battuta, que es dedica a l’intercanvi cultural amb el Marroc.

Els meus records d’infància són de Bellpuig, on vaig viure, però als 17 anys vaig començar a estudiar a la Pompeu Fabra Internacional Business, que és com l’ADE en anglès, i em vaig quedar a Barcelona. Soc consultora digital i treballo en l’empresa Sibilare. Acabo d’arribar de fer un curs a Àustria. Aquest estiu, com el de fa un any, teníem també molta feina i em va arribar un WhatsApp sobre l’atropellament a la Rambla. Vaig pensar: “Sisplau, que hagi estat un accident”. Desgraciadament, no va ser així. Cada vegada que ha passat en una ciutat europea, els mitjans contacten amb un musulmà i l’enfocament és: musulmans contra europeus. I aquí no hauria de passar. Els va passar als barcelonins independentment de la seva religió.

La influència d'Amin Maalouf

Míriam Hatibi diu que l'escriptor franc-libanès Amin Maalouf, autor d'obres com Lleó l'africà o Identitats assassines, la va influir moltíssim en la seva vida, especialment aquesta última obra, en la qual el novel·lista defensa la suma d'identitats que conformen una personalitat. La Míriam acaba de publicar ara Mira'm als ulls, un assaig que és un clam en contra del racisme i la lluita per una societat cohesionada en la qual viure en pau.

No vull parlar en nom de la comunitat musulmana. No va ser la meva intenció llavors ni ho és ara. És tan diversa com el conjunt de la societat. Quan hi ha un atemptat, sempre hi ha dues reaccions que són legítimes: o jo no tinc la culpa i ningú em pot exigir res o es condemna. Amb tant de desconeixement i tensió, vaig creure que havíem de sortir: els atemptats es fan en nom de l’islam i el focus estava sobre nosaltres. Havia estat alguna vegada a TV3 i em vaig oferir per buscar-los algú. Però, és clar, un 17 d’agost tothom està de vacances al Marroc i els imams, els primers. Al final hi vaig participar jo i, de sobte, et trobes en una tertúlia al costat d’un expert en terrorisme. Ni idea d’això. El meu objectiu va ser deixar clar que estàvem del costat de la ciutadania i que l’islam no és això.

La meva mare era a Casablanca i em va demanar que em quedés al marge. Va arribar tard. A la xarxa vaig rebre insults racistes: es queixaven perquè se’ns donava veu després del que havíem fet, posant-nos en el mateix sac que als terroristes. Va fer por. Però fins aquí. Aquella mateixa nit, joves musulmans, d’altres entitats, van reclamar, pel grup que compartim, que per quan, la manifestació. La vam fer el dilluns. Va venir moltíssima gent no musulmana que es va posicionar contra l’odi per la concentració feixista convocada aquell dia. A moltes ciutats això no s’ha vist. La reacció de Barcelona va ser bona. I així ha estat tot l’any.

El president ens va citar i ens va dir que no toleréssim cap agressió”

Tenim un país bastant petit i una societat bastant familiar i relativament fàcil de cohesionar al voltant d’un sentiment d’unitat, procés al marge, és clar. Això ajuda perquè cristians i musulmans compartim la mateixa por i inquietud. No és casualitat. Des de fa molt de temps, l’Ajuntament té un pla contra la islamofòbia i la Generalitat treballa en aquesta direcció. Hi va haver dos moments claus amb missatges ràpids que van unificar: Puigdemont va dir que hi havia gent de bé i de mal i que no era qüestió de musulmans, i Raül Romeva va avisar que no canviaria de política exterior perquè no es tractava de buscar culpables. El seu missatge va ser: seguretat sí, però sense criminalitzar cap col·lectiu.

Ara em fa molta pena la situació de tots dos. La nit de la mani Puigdemont va convocar al Palau als organitzadors, tots molt joves. Suposo que no li sobrava el temps. Ens va dir: “No deixeu passar cap agressió ni cap gest d’intolerància”. Més enllà de la seva ideologia i que sigui afí al seu projecte o no, vaig sentir que és el president que et representa. És el tipus de política que vols: va governar per a tothom. M’han acusat de vendre’m a l’independentisme però no ho soc. Crec en el referèndum i en un estat democràtic: sentir-te representat per un govern encara que no votis el seu partit. Sí, vaig parlar amb el Rei en un dels actes. No revelaré el que li vaig dir.

“Aquest país és bastant petit i és relativament fàcil de cohesionar”

Me’n vaig de vacances a Indonèsia però seré a l’aniversari. El problema de base és combatre el fet que hi hagi joves desencantats que es radicalitzen. Tant és que siguin musulmans o no perquè n’hi ha més que els atrau el neonazisme, per exemple. No està bé dir que els nois de Ripoll eren de famílies normals perquè se’ns posa el focus a tots. Hi ha coses que encara s’han solucionat. El perill és que ens encasellin i que només pensin en nosaltres quan hi ha un atemptat o un acte racista. I és cert que, si vas a París o Londres, hi ha grans mesquites i a Barcelona no n’hi ha. L’hem reclamada mil vegades. Ens demanen paciència però el problema continua. No tots volem mesquites si les ha de pagar segons qui.

A l’hivern, amb el fred, no em pregunten si passo calor amb el vel”.

MÉS INFORMACIÓ