Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Sanitat catalana, debat britànic

L'aposta no retòrica per un enfocament comunitari passa també per una integració definitiva dels sistemes socials i sanitaris

Una consulta d'un CAP de Sant Adrià de Besòs.
Una consulta d'un CAP de Sant Adrià de Besòs.

El passat 5 de juliol el National Health Service (NHS) britànic celebrava els 70 anys, una bona excusa per revisar retrospectivament els avanços que s'han aconseguit, però sobretot per projectar una agenda transformadora.

L'NHS neix el 1948, de la mà d'Aneurin Bevan, com a resposta política i institucional que troba en la sanitat el principal ancoratge social de cohesió i benestar després de la Segona Guerra Mundial. El sistema sanitari universal, gratuït al punt d'atenció i finançat amb impostos es converteix en garant del benestar i el creixement econòmic. Com ha passat aquí, el suport popular al sistema s'ha blindat pels seus valors i principis: la universalitat i l'equitat.

Durant aquest 2018 la societat britànica ha situat la reflexió sobre el futur del seu sistema sanitari a la primera línia. Això ens interpel·la a compartir diagnòstic i prospectiva també en el nostre sistema: hereu ideològic de l'NHS, que afronta reptes sanitaris, socials i financers molt similars. En aquest sentit, fa poques setmanes Richard Horton, l'editor de The Lancet, feia unes interessants declaracions a The Guardian que em permeto traslladar i declinar al nostre entorn.

La seva recepta, plenament exportable aquí, passa per reforçar una atenció primària molt més enfocada a la comunitat. Una actualització del model d'atenció primària que a Catalunya hem llegit en clau d'estratègia nacional que faci de la primària l'eix vertebrador del sistema sanitari. Una primària amb més recursos, distribuïts sent sensibles a les necessitats socioeconòmiques de la població; amb més i nous perfils de professionals i que ampliï el seu perímetre de competències i resolució més enllà de l'equip bàsic de capçalera (incorporant estructuralment la rehabilitació, la salut mental i la nutrició, per exemple).

Com passa al Regne Unit, al nostre país l'esperança de vida pot ser de vuit anys menys depenent del municipi o fins i tot el barri on es viu. Horton denuncia l'excessiva retòrica en els determinants socials de la salut respecte a les pobres accions efectives en política sanitària. Com s'ha fet a Catalunya aquests dos últims anys, cal continuar posant l'accent en el fet que la distribució dels recursos públics sigui sensible al nivell de pobresa, les condicions de l'habitatge i l'hàbitat, els nivells d'educació o l'atenció a la criança en certs col·lectius.

L'aposta no retòrica per un enfocament comunitari passa també per una integració definitiva dels sistemes socials i sanitaris, especialment pel que fa a l'atenció primària i amb una ordenació dels serveis sanitaris i socials especialitzats. Per abordar-ho encara es requereix de la determinació i visió transformadora que fa 70 anys Beveridge i Bevan van tenir per dissenyar, el primer, i operativitzar, el segon, la columna vertebral de l'Estat del benestar. Una valentia política que s'ha de reivindicar avui en la integració social i sanitària com a nou paradigma del benestar.

Tal com passa aquí, l'NHS ha de fer front a curt termini al repte dels professionals que han sustentat amb esforç i erosió salarial els pitjors moments del sistema. Més enllà de la recuperació salarial, que també, Horton proposa el debat de la formació de professionals: adaptada a les necessitats assistencials (especialitats), a l'explotació màxima de les competències professionals (rols) o a l'adaptació a les especificitats locals (distribució territorial).

Finalment, l'editor de The Lancet aposta sense complexos, i m'hi sumo, per reconèixer el Sistema Nacional de Salut com a motor de creixement, un sector contra cíclic, que protegeix la nostra economia en temps difícils, que reforça la creació de riquesa, creador d'ocupació formada, generador de cohesió social; aspectes bàsics per a un nou model productiu d'una economia que comença a remuntar tímidament. El repartiment pressupostari hauria d'afavorir clarament les palanques de creixement i benestar. Avís a navegants per a la negociació de nous Pressupostos.

Revisant l'agenda de debat dels 70 anys de l'NHS britànic, el que cal fer és importar bona part de la seva discussió basada en una necessària visió transformadora i en una pragmàtica capacitat d'implantació efectiva de les mesures de reforma. La primera necessita valentia política; la segona requereix, com a mínim, recuperar nivells pressupostaris propis d'una de les principals palanques que estan cridades no només a definir el nostre model social de benestar, sinó també el nostre model de producció econòmica.

David Elvira és economista i expert en gestió sanitària.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >