“El silenci era eixordador. Vaig plorar moltes vegades”

“Dissabte, l’endemà passat de l’atemptat, vaig voler passar una altra vegada per la Rambla per veure com estava i parlar amb els quiosquers. Volia saber com se sentien. Era molt d’hora. Vaig despistar una miqueta els escortes i els vaig demanar que em respectessin i em deixessin caminar sola. Em van acompanyar a certa distància. Era un moment de dolor. El silenci seguia sent intens. I de sobte se’m va apropar un infermer que era veí del passeig. Em va explicar que hi era, en el moment de l’atemptat, i que va poder anar a ajudar les víctimes. Ens vam abraçar i vam estar plorant junts. Sols. No el coneixia. És un dels moments més intensos que recordo. No l’he tornat a veure.

“Quan va passar, era en una casa rural a prop de Ripoll. La primera persona amb la qual vaig parlar va ser amb Puigdemont; la segona, Carmena”

Quan va passar l’atemptat, era en una casa rural prop de Ripoll (Ripollès), al bell mig del camp. El meu fill tenia quatre mesos i estava apurant la meva baixa maternal i gaudint d’una setmana de vacances amb les meves germanes i els nens. No tenia cobertura per a les trucades però sí que en tenia per a les dades. De sobte, em van començar a entrar missatges que estava passant alguna cosa greu a la Rambla. El meu comissionat de seguretat em va avisar que era un atropellament greu i que apuntava a un atemptat. Vaig cridar immediatament els escortes i quan vaig entrar al cotxe, es va confirmar. Vaig deixar la família i me’n vaig anar cap a Barcelona amb la roba que duia posada. La primera persona amb què vaig parlar va ser amb el president Puigdemont. I, la segona, Manuela Carmena, l’alcaldessa de Madrid. Em va buscar immediatament i em va dir: ‘Ada, qualsevol cosa que vulguis. Si soc útil, vinc’.

Vaig arribar a Barcelona i vaig anar directament a la Conselleria d’Interior, on estaven els comandaments policials i Puigdemont i el conseller d’Interior, Quim Forn. Els tres vam oferir una primera compareixença. Sabíem la magnitud de l’atemptat però vam voler primer donar un missatge de tranquil·litat perquè Barcelona no es deixés guanyar pel terror. L’objectiu era ser rigorós i no vam donar xifres fins estar-ne segurs. Hi va haver un moment en què vam témer que fos pitjor, quant al nombre de víctimes mortals. Hi havia molts ferits greus als hospitals.

“No havíem rebut cap alerta prèvia. Volien atemptar a la Sagrada Família. Van improvisar a la Rambla”

El terrorista seguia fugit. Berlín, París i Londres havien patit atemptats i Barcelona és una ciutat internacional de molt de renom. Ens podia tocar i estàvem en alerta 4 sobre 5 des de feia temps. Però no havíem rebut cap alerta prèvia. Només avisos falsos i de poca credibilitat. Amb tot, vam reforçar la seguretat. Això va passar a la Sagrada Família, la icona més recognoscible de Barcelona. Però no a la Rambla. Després es va descobrir que volien atemptar en el temple. Això ho vam saber després: hi va haver una explosió a Alcanar, no els va sortir bé i van improvisar a la Rambla.

Aquella nit, entre les 24.00 i la 1.00, després de les reunions a Interior i a l’Ajuntament, vaig anar a la Rambla. Volia estar amb els serveis d’emergències, que portaven hores de moltíssima tensió. Vaig parlar amb els Mossos, la Guàrdia Urbana, els Bombers, amb metges. Va ser bastant impressionant: em van detallar el trajecte de la furgoneta. Encara hi havia víctimes a terra esperant el jutge. Vam rebre, llavors, el cop de l’atemptat a Cambrils. I per primera vegada i enmig d’aquesta situació tan dolorosa i intensa, Mariano Rajoy em va trucar. Vam parlar un moment. Li vaig transmetre la voluntat de coordinar-nos al màxim.

“Què gran que és aquesta ciutat que en els moments difícils, es creix, treu el millor que té i oblida les ximpleries. M’he tornat a enamorar d’ella per sempre”

La situació política no era fàcil i la tensió institucional es va notar una mica al principi. L’Ajuntament i la Generalitat vam anar de seguida a l’una i l’Estat va trigar una mica a incorporar-s’hi. Vaig saber que a la Delegació del Govern hi va haver reunions paral·leles i vaig trucar-hi perquè deixessin de fer-les i que hi hagués unitat pel bé de Barcelona. El delegat del Govern, Enric Millo, havia participat en les trobades amb nosaltres i els comandaments però hi van haver reunions a la Delegació. Vaig donar el mateix missatge d’unitat a Puigdemont i Forn.

La dimensió de l’atemptat la va donar el silenci. Era eixordador. I aquesta sensació que el temps semblava que s’allargava. Cada hora semblava un dia; cada dia semblava una setmana i cada setmana, un mes, per tanta intensitat i tant de patiment. La Guàrdia Urbana té la seva comissaria al cor de la Rambla. Va ser molt dolorós per als agents. Ho recordaven tot: el silenci, el primer missatge radiofònic. Com si se’ls hagués gravat al cervell. I, malgrat tot, et deien: ‘Volia ser aquí i no a cap altre lloc, per ajudar’. Em va impressionar la vocació dels servidors públics. Molts d’ells, que eren de vacances, van anar a treballar. Des del minut zero van atendre les víctimes sense que els importés que potser —es va parlar de franctiradors— arriscaven la seva pròpia vida.

“En un país que ha patit tant pel terrorisme, m’ha sorprès negativament l’insuficient suport que les víctimes reben de l’Estat”

Amb la resposta del conjunt de la ciutat, m’he tornat a enamorar per sempre de Barcelona. Va ser una situació molt estressant: Vaig dormir molt poc i, de l’estrès, se’m va retirar la llet i ja no vaig poder donar de mamar al meu fill. Vaig rebre molts missatges de felicitació i també d’admiració per aquest crit espontani de la ciutadania de No tenim por. Què gran que és aquesta ciutat que en els moments difícils, es creix, treu el millor que té i oblida les ximpleries. Penso en els comerços, hotels, taxistes, veïns. Tots es van bolcar. L’onada de solidaritat, omplint de flors la Rambla, ens va desbordar. Els serveis municipals van recollir, amb molta cura, cada espelma, cada missatge, cada joguina. Van documentar i van fotografiar 6.000 objectes

“Hi va haver diversos intents de polititzar l’atemptat amb els bol·lards i amb la guerra de banderes. Em va doldre. Em va fer vergonya per les víctimes”

Però cal ser humils. Sempre hi ha coses que cal millorar. No vam avisar de l’operació gàbia [tancar les entrades i sortides de la ciutat] i milers de persones van quedar atrapades dins els seus cotxes a les Rondes. No pot tornar a passar. I una cosa més: vam activar un servei d’assistència psicològica, pioner, per atendre els familiars però es va haver de mantenir més temps. He après molt. Lamentablement, en un país que ha patit tant pel terrorisme, m’ha sorprès negativament l’insuficient suport que les víctimes reben de l’Estat. M’he reunit moltes vegades amb els familiars. El pare de Paolo, un noi italià que va morir, em va enviar un correu perquè el Ministeri no li enviava el certificat confirmant la mort del seu fill. Vaig trucar al delegat Enric Millo perquè ho resolgués.

Hi va haver diversos intents de polititzar l’atemptat. Un el va llançar un alcalde del PP amb la falsa polèmica dels bol·lards. Ningú va demanar que els poséssim a la Rambla. I aquestes decisions sempre s’han pres conjuntament a la Junta Local de Seguridad, en què hi ha tots els cossos policials. Després de l’atemptat a Berlín, se’ns va demanar que col·loquéssim obstacles en punts turístics per Nadal i ho vam fer. També va ser lamentable la guerra de banderes en la manifestació a què va assistir el Rei. Em va doldre. Em va fer vergonya per les víctimes. Totes les idees són legítimes però en un moment així és una barbaritat que algú busqui polèmiques per treure’n rèdit polític. És moralment repugnant.

“Tothom és benvingut a aquest aniversari però he demanat a les institucions que no el polititzin. No cal personalitzar ni en el Rei ni en ningú”

Tothom és benvingut a aquest aniversari però he demanat a les institucions que no el polititzin. No cal personalitzar ni en el Rei ni en ningú. Les institucions hem de ser discretes. El protagonisme és de les víctimes. El nostre únic pensament és acompanyar-les en el dolor. Per parlar de monarquia o república ja hi ha molts altres dies a l’any.

“Penso en aquells dies. Vaig plorar moltes vegades. Aquell dissabte vaig veure que els quiosquers estaven en xoc. I a l’infermer de la Rambla, que no sé ni qui és, m’agradaria tornar-lo a veure”.