Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Què pretén la Crida Nacional?

El paràmetre no és sumar unint partits —als quals es blasma— sinó adhesions individuals a través de la gran arma de l’independentisme: l’agitprop.

Carles Puigdemont, aquest maig a Berlín.
Carles Puigdemont, aquest maig a Berlín.

A alguns de vostès aquest article els neguitejarà. Em declaro innocent, però permetin que els ampliï les pinzellades que els vaig donar el 22 de juliol sobre allò que pretén la Crida Nacional per la República perquè hi pensin entre canyes i capbussades. Aparquin la comoditat i acompanyin-me fora del marc comú de l’anàlisi que han llegit fins ara per provar d’entrar en la lògica del projecte. 

La Crida parteix del supòsit compartit per les bases independentistes i l’entorn Puigdemont —poc amant de les constriccions del seu propi partit— que la pugna entre ERC i el PDeCAT va arruïnar a partir del 3-O el capital polític i propagandístic acumulat l’1-O. D’aquí la voluntat de crear una marca que superi les formacions clàssiques, llastades per quadres més preocupats per les seves servituds que per l’ideal.

L’artefacte s’assenta en la plataforma de poder i econòmica que suposa el PDeCAT però no n’és una reformulació. El paràmetre no és sumar unint partits —als quals es blasma— sinó adhesions individuals a través de la gran arma de l’independentisme: l’agitprop. Assumint que la nostra època és narcisista, de llagrimeta fàcil, àvida d’èpica, de reptes i de revertir el bowling alone, la Crida vol apel·lar a l’emotivitat. I aquí el seu punt fort és el Cid Campeador Puigdemont. 

La paritat JuntsxCat-ERC del govern Torra afeixuga la consolidació d’un full de ruta dominant en l’independentisme. Per això s’espera que uns comicis després de la sentència als presos serveixin per recollir el fruit del postmodernisme. La campanya per definir els judicis com a “polítics” ha començat. I és que una àmplia majoria de catalans, fins i tot contraris a la República, no comprendrà que els polítics siguin sentenciats ni tan sols a un dia entre reixes. Elements com el llibre de l’exconseller Joaquim Forn sobre la seva vida a la presó tindran un paper propagandístic important. 

Un cop erigida la Crida com a força dominant en el camp independentista, l’estratègia interior —la Generalitat— es pretén alinear amb l’exterior —el Consell de la República— sense problemes, fet que el recel d’ERC al protagonisme de Puigdemont dificulta.

Molts quadres intermedis i alguns de primera fila del PDeCAT se sumen —altres practiquen el wait and see— a la Crida per no perdre prerrogatives. El processisme a sou resulta còmode, excepte per als més convençuts i per als que tenen al davant la perspectiva de l’holandès errant o de la presó. 

L’objectiu d’aquests últims és crear una agitació tal —un momentum, els sona?— per tal que passi allò que no va passar a l’octubre: que de Brussel·les o Washington s’aconselli al govern espanyol que segui a negociar un referèndum —un que podria incloure una opció federal—. Un acord amb una amnistia prèvia general per als encausats. Atesa la resposta a l’1-O, es considera que el punt de recolzament per a la palanca que forci la negociació està a l’exterior. 

Un referèndum amb el 47% de vots a favor? Els cridaires consideren que no cal necessàriament ampliar la base independentista perquè davant d’una pregunta clara no hi ha opció que disposi de més vots. I que, d’altra banda, al 25% de l’electorat català no se’l podrà convèncer. El darrer objectiu, doncs, és asseure el govern espanyol en una taula de negociació com ho era l’1-O. 

Mentrestant es plantejarà una política sui generis de centreesquerra —amb la qual cosa els militants genuïns del PDeCAT no combreguen— perquè és així com es defineixen la majoria de catalans. El mateix que va fer l’SNP als anys seixanta (amb el qual la Crida s’assembla poc), que va concretar la seva ideologia per menjar-se el laborisme escocès. 

Les municipals beuran d’un doble discurs: el local conjugat amb el projecte general amb l’argument que si les polítiques consistorials no es realitzen és perquè Catalunya no és una República. La celebració de primàries a cada municipi no espanta la Crida. S’entén que la unió il·lusiona i que l’únic que la genera és el projecte republicà, atès que el constitucionalisme va a remolc i no proposa més que l’statu quo. Per aquest motiu, qualsevol proposta nova del govern Sánchez fa nosa. 

Tanco amb un apunt historicista, ja que Macià forma part de la cosmogonia referencial dels cridaires. El 1930 l’exmilitar va prologar la traducció catalana de l’obra de Romain Rolland Mahatma Gandhi, que el 1923 va presentar aquesta figura a Occident. També en la desobediència es pensa en el laboratori de la Crida. 

En l’estudi de la història és tan important analitzar allò que el subjecte observat fa com el que creu que fa —ho aconsegueixi després o no—. Per sortir de l’embolic que s’acosta hem de canviar els paràmetres d’anàlisi política al mateix temps que apareixen nous actors al tauler. Bon ferragost!