Selecciona Edició
Connecta’t

“Somio moltes vegades que persegueixo el terrorista”

El guàrdia urbà Joaquín Ortiz va regalar la seva gorra al fill d'un policia belga que va perdre la seva mare en l'atemptat

"Cada vegada que parlo del tema o que hi penso, a la nit hi somio. O el persegueixo durant 20 carrers. O em mata ell o el mato jo. O l’enxampo. O ara aniré cap aquí, ara aniré cap allà. Tampoc és que siguin malsons però ho visc així. I si estic despert, penso: si l’hagués agafat, si hagués fet això o aquella altra cosa. Guardo les imatges fresques com el primer dia. No és que m’ho retregui. No tinc cap sentiment de culpa. Sé que vaig fer tant com vaig poder. Fos correcte o no, no vaig perjudicar res ni ningú. Ara s’apropa l’aniversari i hi ha companys que tenen festa el dia 17 i han demanat de treballar. No perquè hagi d’haver cap rèplica, perquè així ha passat en altres països, sinó perquè volen. A mi em toca. Però hauria demanat el canvi.

Aquell dia jo era a la Rambla amb dos companys i acabàvem d’intervenir en una discussió per uns preus justament al costat del Cafè de l’Òpera. Vam creuar el tram central i a l’altura del Liceu vam sentir per la ràdio que parlaven primer d’atropellament i de seguida d’atemptat. Vaig mirar cap endavant i a la furgoneta en marxa que atropellava gent que sortia volant. Va patir una petita explosió i es va aturar sobre el mosaic de Miró. Crec que va forçar tant el motor que se li va espatllar. Vaig veure fum blanc i com el paio s’escapava. Portava una camisa de tons beix, verds, pastels, colors freds. Un turista, amb la seva samarreta de coloraines, va intentar agredir-lo amb un cop de puny i una puntada però no el va tocar. Després se’n va anar pel carrer Cardenal Casañas o Boqueria i potser va passar pel passatge dels pernils fins al mercat.

“Molts comerços ens van passar sota les persianes caixes d'aigua i fruita”

No vaig arribar a treure de la funda l’arma perquè un company ja ho havia fet i llavors el problema va ser la riuada de gent que fugia cap a nosaltres amb cara de no entendre res. Aquí vam perdre de vista el terrorista. Vam anar cap a la furgoneta sense saber si hi havia alguna cosa o algú més a dins. I aquí t’adones que no serveixen per a res els cursos, les pràctiques i els manuals militars de seguretat que t’hagin explicat. Em fa vergonya admetre-ho però l’única cosa bona que he tret és l’experiència. I espero que no es torni a repetir. Primer caldria haver assegurat les papereres, els quioscos, les motxilles, les bosses. No sabíem si hi havia més explosius. Però ja hi havia companys que atenien les víctimes recolzant-les als laterals del vehicle. Això està fatal! Són errors policials. Però, com li dius a algú, com em va passar a mi, que té una cama trencada i t’assenyala a una senyora i t’adones que ja no és viva?

“Vam moure a pols cotxes que la gent va abandonar i que

dificultaven el pas”

De Viladecans a la Rambla

Joaquín Ortiz (Barcelona, 1973) viu a Viladecans però es declara un enamorat de la Rambla. “No és que sigui un rambler però he criat animals, ocellets. I als que els agraden els ocells han passat per aquí”, diu. El 1998, va començar a treballar a Viladecans i el 2006 va ingressar a la Guàrdia Urbana de Barcelona. Tota la seva carrera l’ha realitzada a Ciutat Vella i no pensa canviar. Abans, tornaria a treballar al seu municipi. “Aquest districte o l’odies o t’hi enamores”, descriu. “I si t’enamores més tard t’hi tornes dependent”.

És un dilema entre optar per la seguretat o l’auxili. Però si haguéssim fet el que era correcte, amb el manual a la mà, ens haurien odiat. Ningú no hauria entès que no haguéssim ajudat a tallar una hemorràgia o a prendre el pols o a fer tres torniquets. No sé amb quantes víctimes vaig parlar però en van ser moltes. El pitjor va ser adonar-me de la quantitat de persones mortes. Vam tenir problemes per buidar els carrils de la Rambla perquè hi havia gent que va abandonar els cotxes i va dificultar el pas dels serveis d’emergència. Jo vaig aparcar dos vehicles francesos sobre la vorera. Estaven plens de material però van deixar les claus posades. Va ser diferent amb els espanyols. Almenys tres els vam treure a pols. Un espanyol no deixa mai un cotxe obert. Potser sí que ho fa en un poblet de Guadalajara però no a Barcelona.

No vaig trucar a casa ni tampoc em van trucar. Si no hi havia notícies era perquè estava bé. Però va haver-hi un moment, quan va córrer el rumor que hi havia un franc tirador, que ens van ficar a tots en el porxo del Liceu. Potser érem uns 50 policies. Des d’allà vaig enviar un whatsapp a la meva dona. Em vaig col·locar contra una paret i se’m va fer un nus a la gola, em vaig angoixar i suposo que vaig deixar anar la primera llàgrima. Quan em va veure, un company em va dir: ‘Què?, tot bé?’ I per orgull, t’aixeques i tires. Llavors, em vaig posar en mode organitzatiu. Vaig anar a la base a buscar piles, bateries i folis. Sabia que anava llarg.

“L'única cosa bona que he tret és l'experiència. Espero que no es repeteixi”

Ningú està preparat per a això. Però recordo l’enteresa d’un company, un policia municipal belga que va perdre la seva dona. Estava amb els seus dos fills esperant a la Casa Beethoven i vam fer un parapet perquè no veiessin res. Els vam acompanyar fins al seu hotel a Alfons X. No saps com donar el condol o com tractar un nen. I penses: ‘I si li regalo la meva gorra, encara que tingui dos litres de suor? Vaig dubtar de si era bo o no que tingués un record. I al final els en vam regalar dues.

Tot estava abandonat als quioscs i ningú no va robar res. I ho dic quan, en aquest districte, de vegades es deté a la mateixa persona en una setmana. També és veritat que no era fàcil: potser hi havia 500 policies treballant. Bé, jo vaig agafar bolis i algun plànol que ens calien dels quioscos. La gent va tenir una reacció boníssima. Feia molta calor i vam deixar que les botigues aixequessin una miqueta la persiana perquè corregués l’aire. Moltes ens van passar per sota caixes amb aigua i fruita. La gent va estar hores assegudes a terra, en silenci, sense queixar-se. Vaig tornar a donar les gràcies.

No és un invent, això dels somnis. És així. És pitjor tancar-te. El millor és no callar-te res".