Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Les teulades amb o sense pilota

El problema que té ara mateix Torra és que mentre ell es creu les seves pròpies fantasies, un altre senyor a Madrid fa i pensa coses concretes

El president del Govern espanyol, Pedro Sànchez, i el president de la Generalitat, Quim Torrra.
El president del Govern espanyol, Pedro Sànchez, i el president de la Generalitat, Quim Torrra.

Últimament em pregunto si el president Quim Torra (o l’expresident Puigdemont, tant se val) s’ha adonat que és ell qui té ara la pilota a la seva teulada. Durant el govern de Rajoy (o durant l’època més negra de la democràcia espanyola, inclosa la corrupció a tots els nivells institucionals), per a l’independentisme va ser molt fàcil recórrer a la famosa pilota, ja que gairebé sempre estava a la teulada de l’expresident, pel seu immobilisme i la seva convicció obstinada que la millor pilota guanyadora era la que es llançava, en matèria territorial, a la teulada dels tribunals i els jutges. En aquella dinàmica, que ara sembla que va passar fa segles, el Partit Popular treia pit donant curs a la seva proverbial intransigència. Des del principi de la crisi entre Catalunya i Espanya, el Partit Popular no va entendre que era un privilegi tenir aquesta feliç pilota a la seva teulada: negociar no era cedir davant de cap enemic irreconciliable, sinó acordar espais de col·laboració i autonomia de gran volada, com la que els atorgava a ambdós governs l’Estatut d’Autonomia que el mateix PP va col·laborar a enderrocar el 2010. El Partit Popular, hereu de l’autoritarisme franquista mal liquidat durant la transició, tenia a la seva mà resoldre el problema territorial. Va preferir demostrar a les seves bases i els seus votants que la partida entre el Govern de la Generalitat i el Govern central la guanyaria el darrer. Al PP, com qualsevol partit polític, sempre li va agradar guanyar, però quan guanya no ho sap fer bé. Deixar a mans dels tribunals un contenciós de la categoria del territorial era la manera més desastrosa per a totes les parts de guanyar de la pitjor manera.

Ara al president de la Generalitat li ha agafat un atac de supèrbia, com si no hagués passat res, com si hagués guanyat totes les seves batalles polítiques i no polítiques per golejada. A això jo li diria perdre malament. Quim Torra en té prou d’invocar la desgraciada i equívoca jornada de l’1 d’octubre. Desgraciada per la gent que hi havia a l’espai públic apallissada sense cap necessitat. I equívoca perquè res no fa suposar que l’esmentada jornada no hagi estat res més que una reeixida mobilització per un referèndum acordat. Però Quim Torra tant sí com no ens vol convèncer que aquell dia va ser una cita històrica i que pràcticament amb l’única concurrència de l’independentisme es va segellar en unes urnes comprades als xinesos una legalitat incontrovertida. El problema que té ara mateix Torra és que mentre ell (o Puigdemont) es creï les seves pròpies fantasies, un altre senyor a Madrid fa i pensa coses concretes. Desempolsega les comissions bilaterals Govern-Generalitat, promet abandonar la judicialització de la política (sempre que a l’independentisme del senyor Torra no li agafi cap altre atac d’unilateralitat). Això sense esmentar altres projectes i beneficis d’abast social en l’àmbit estatal, que també afecten els ciutadans de Catalunya. Sens dubte la pilota està a la teulada de Quim Torra i el seu gabinet. Amb aquesta pilota en el seu poder podria fer grans coses. Exigir molt legítimament, per exemple, que es compleixin les promeses d’inversió en infraestructures que Mariano Rajoy molt solemnement mai no va complir. Que es compleixin els punts llistats que, començant per Artur Mas i continuant pel mateix Puigdemont, el govern del PP es va tirar a l’esquena. Quan, des de fa més d’un lustre, la Generalitat ha tingut un interlocutor més disposat a parlar i negociar-ho tot (menys un referèndum)? En la seva imprudent impaciència, no estarà l’independentisme de Quim Torra (i Puigdemont) matant el missatger? (Ningú no obliga Torra que abandoni les seves creences polítiques, tret del jutge Llarena, òbviament).

Fa uns dies, va parlar de nou Quim Torra davant dels mitjans de comunicació. Al costat dels inopinats terminis a Pedro Sánchez, va exigir al rei Felip VI que es disculpés davant del “poble català” pel seu discurs del 3 d’octubre. No seré jo qui negui la inoportunitat del discurs esmentat. Un error monumental que ningú proper a la Casa Reial no va saber (o va voler) mesurar per les seves conseqüències polítiques i emocionals, totes dues molt fàcils de manipular com van voler ambdues parts del contenciós Espanya-Catalunya. Ara bé, ha demanat el cap de Quim Torra perdó pels errors constants, alguns dels quals va portar injustament a la presó gran part del seu govern? Han demanat perdó, ambdós, per no convocar eleccions el 27 d’octubre i d’aquesta manera evitar l’aplicació del 155? El senyor Quim Torra, ho sàpiga o s’entesti a no saber-ho, té ara la pilota a la seva teulada. Quin privilegi!