Selecciona Edició
Connecta’t

Álvaro Soler, el veí del costat

El músic i cantant barceloní es fa seu l'estiu amb ‘La cintura’, un dels seus notables èxits en clau llatina

Álvaro Soler, durant un concert.
Álvaro Soler, durant un concert.

No té l'aspecte habitual d'una estrella musical llatina, i ho sap: “soc com el veí del costat”, diu. És maco però no maquíssim, “i no vaig vestit gaire cool”, reconeix. En els inicis de la seva carrera sí que va pensar en la seva imatge “i creia que havia de construir un personatge de mi mateix, vestir més guai i coses així, però tot va ser tan ràpid i el públic m'acceptava tal com soc que ja no vaig pensar-hi més, la gent va acceptar que fos normal, com si ja n’hagués vist molts que no ho són”, reconeix. Amb més aspecte de gendre desitjat que de dolentot assilvestrat, sense cap tatuatge, “a Alemanya i Itàlia no s'entén que un músic no en porti”, Álvaro Soler (Barcelona 1991) és ara un dels artistes més populars a Europa, on triomfa sense pal·liatius en mercats com l'alemany, l’italià, l’austríac, el suís o el francès. També a Espanya, on “La cintura” és una de les candidates a cançó d'aquest estiu. La història de l’Álvaro ens parla dels temps actuals.

“Vaig acabar la carrera amb 22 anys i per treballar del que volia, disseny d'automòbils, ens demanaven tres anys d'experiència. Tenia el cuquet de la música i acabava de signar com a autor per a una editorial musical, així que vaig pensar que potser tenia talent, i em vaig donar dos anys per comprovar-ho. Si en aquest temps em guanyava la vida com a músic seria músic, però no estava disposat a passar-me la vida tocant a bars, jo volia una vida estable per mantenir una família i per això ja tenia la meva carrera. I va sortir bé”. Fa uns anys aquest pragmatisme s'hauria amagat en la vida bohèmia d'una estrella de la música, avui és un actiu natural en Álvaro Soler, establert a Berlín per llançar des d'allà una carrera en castellà com a artista llatí. “Des d’Espanya m'hauria costat molt més”, afirma aquest fill d'alemany i d'espanyola amb arrels belgues que va viure a Tòquio entre els 10 i 17 anys: “soc fill del meu temps. Allà vaig conèixer gent més cosmopolita que jo. Aquest tipus de persones són, som, més oberts de ment i adaptables que els qui han viscut en un únic lloc”.

Aquest no creure per decret en la veritat perquè se n'ha vist més d'una, aquesta distància i ironia que comporta la vida en trànsit té part de responsabilitat en “La cintura”, avançament del segon disc de l’Álvaro, Mar de colores i èxit d'aquest estiu a Europa amb milions d'escoltes i desenes de reconeixements. Lluny de narrar les campanyes sexuals d'un semental llatí suant testosterona sota els seus tatuatges tribals, el tema parla de la incapacitat del seu protagonista, el mateix Álvaro, per ballar decentment: “sobre un sampler de guitarra, vaig ficar la paraula cintura per provar la melodia i vaig maquetar la cançó. Al principi no vaig pensar fer servir el concepte cintura, jo no soc Shakira, no podré representar-la, vaig pensar. Més tard vaig veure que no abunden les cançons en les quals es parli d’algú que no sap ballar. Vaig pensar que si transmetia bé aquesta idea podia funcionar. Estic parlant d'una inseguretat que tinc, i que no ha de limitar-me per passar-ho bé. El meu equip d’Alemanya no ho veia clar, els alemanys s’ho prenen tot molt seriosament, però ja ho veus”.

Curiosament, una lletra que diu “la meva cintura xoca amb la meva cultura”, és un dels hits ballables d'aquest estiu. Coses d’avui en dia. I no és reggaeton. “No és el meu estil”, diu l’Álvaro, qui situa la seva música en un punt intermedi entre el pop i el reggaeton. Agafa un altre cop “La cintura” d’exemple, “una peça que té coses de reggaeton sense ser-ne, perquè té molt accent pop”. Després d’haver col·laborat amb Jennifer López en “El mismo sol”, l'hi va demanar ella davant la seva oceànica sorpresa, amb la popularitat assentada ja a Europa, Espanya inclosa, on ja fa més concerts que fa un parell d'anys, Llatinoamèrica i els Estats Units són la propera frontera “exceptuant casos molt cridaners com el de Rosalía, que ha entrat directament als Estats Units, allà tenen tant de tot que és molt difícil fer-t’hi un buit. Ho intentarem a través de Llatinoamèrica, on has d'estar molt temps per aconseguir un mercat, per després anar pujant als Estats Units. El remix amb Flo Rida i TINI està anant molt bé i ajuda que els nord-americans estiguin més oberts que fa anys”.

Com que "La cintura" és una cançó de l'estiu, cal preguntar-se per la idea que té l’Álvaro sobre aquest gènere: "sempre es considera prejutjadament que són cançons pensades amb l'única intenció de guanyar diners sense necessitat d'apel·lar a la qualitat. Són prejudicis, crec que són cançons que formen part de les experiències que es viuen a l'estiu, que és quan es viatja i quan es comparteix més temps amb la família, amb les persones estimades, i si s'escolten unes cançons aquestes entraran a formar part d'aquests records estivals. És veritat que durant força temps es va conrear l'èxit fàcil i comercial per vendre. I hi ha artistes que semblaven treballar només per a això, però es poden fer bones cançons comercials que expliquin alguna cosa", assegura l’Álvaro. Més que famós, sent que forma part d’“una espècie d'experiment psicològic, ja que ningú que conec ha viscut el que he viscut jo aquests anys, ningú em pot dir com anirà en el futur, o com s’encara la vida sense popularitat. De moment, no trobo a faltar que la gent em reconegui pel carrer sinó que em continua sorprenent que ho facin”. El veí del costat ja és el veí d’Europa.