Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Del soroll a la política

El que toca ara és oferir un horitzó polític als ciutadans i guanyar pes en aquesta Europa desgavellada

Pablo Casado saluda immigrants a Algesires, davant dels mitjans de comunicació, aquest dimecres.
Pablo Casado saluda immigrants a Algesires, davant dels mitjans de comunicació, aquest dimecres. AFP

Jürgen Habermas ha lamentat, en un article recent, la incapacitat de la Unió Europea per dur a terme una acció política i ha denunciat que el “populisme de dretes és la conseqüència verinosa d’aquesta absència política de la Unió Europea”. No és fàcil definir els límits entre l’acció i la inacció política, entre altres coses perquè la inacció pot ser una manera –generalment catastròfica– de fer política, com exemplifica el cas Rajoy. Però, sens dubte, la política perd pols quan s’acomoda al principi que no hi ha alternativa, certificant d’aquesta manera la seva feblesa; quan la distància entre el que es promet i el que es duu a terme resulta abismal; i quan s’opta per negar les causes d’un problema en comptes d’afrontar-lo. I una expressió d’aquesta impotència és la substitució de la política per la comunicació, la multiplicació de missatges que s’esgoten en si mateixos, per dissimular la precarietat del que els formula.

La imprevista arribada de Pedro Sánchez al poder ha estat ben acollida. O almenys això diu el CIS. El factor imprevisió l’ha ajudat. Els seus èxits davant del corporativisme de partit, també. En un temps rècord s’ha carregat la representant de l’oficialisme del PSOE, Susana Díaz, i el president del Govern espanyol i del PP, Mariano Rajoy. A la primera, desafiant-la en un combat intern amb l’aparell en contra; al segon, aprofitant una ocasió per la qual ningú donava ni un duro. En tots dos casos, Sánchez va captar que la ciutadania estava emprenyada amb la política corporativa. En el primer, els militants socialistes li van donar la raó; en el segon, els altres partits no van gosar negar-se a una operació que se situava en l’onada de rebuig a la política impositiva dels de sempre, excepte Ciutadans, que va ser presa de la fantasia d’una victòria inexorable com a premi a la radicalització populista, que denuncia Habermas.

El factor sorpresa es va combinar amb el cansament psicològic que el país arrossegava per la confluència de tres factors: l’aclaparant exercici del poder sense llums de Rajoy i el seu partit, la insuportable corrupció estructural del PP, i la fatiga per la qüestió catalana. ¿L’estat de gràcia durarà prou temps per servir de rampa de llançament del PSOE de cara a una futura majoria? Ja no n’hi haurà prou amb la comunicació, sinó que serà necessària la política. I per això li cal un projecte d’ampli espectre. No només limitat als dos terrenys més favorables per a la demagògia populista dels seus adversaris de la dreta: Catalunya i la immigració. De fet, l’enquesta del CIS confirma que hi ha qüestions que preocupen molt més que els productes estrella de la demagògia de la dreta. Les obscenes fotos de Casado a Algeciras i a la tanca de Melilla i la seva insistència en l’article 155 i en el rebuig de les negociacions entre els governs espanyol i català demostren que al PP canvien les formes però no els vicis estructurals.

Política no és només escollir adversari. La cita de Sánchez amb Pablo Casado confirma que el PP i el PSOE tenen un interès compartit en la reconstrucció del bipartidisme, es necessiten com a socis rivals per mantenir el bipoli del poder. Però això és vella política. El que toca ara és oferir un horitzó polític als ciutadans i guanyar pes en aquesta Europa desgavellada. I el que correspon és passar a la política en una qüestió clau com la catalana. S’ha obert una via de diàleg. Ara cal construir un espai d’acord. Una part de l’independentisme continua instal·lat en la ficció de la ruptura unilateral i de la implantació de la República, per a la qual tothom sap que no disposa dels instruments bàsics. És una cosa tan allunyada de la realitat que divideix l’independentisme i redueix el seu espai. Els efectes de la via repressiva escollida pel Govern Rajoy i avalada pel PSOE fan difícil la distensió mentre no s’aplani la via judicial. Però és obligació de tots, dels qui negocien, però també del PP i de Ciutadans, contribuir a pacificar el que no es pot resoldre ni des de la intransigència ni des de l’acendrat discurs patriòtic de la derrota. L’èxit de Pedro Sánchez dependrà de la seva capacitat d’arrossegar els altres perquè passin del soroll a la política, davant d’un populisme que viu del cultiu permanent del ressentiment.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ